dilluns, 16 d’agost de 2021

Joan Deulofeu i Arquer

Badalona, 16 de desembre de 1899 
Colòmbia, 16 d'agost de 1949

 Pertanyia a una família benestant badalonina, que tenia un establiment al carrer de Mar conegut com Ca la Quima Llaunera i posteriorment com a Can Deulofeu. Va treballar per a l’empresa Torras Herrería y Construcciones, en el si de la qual va participar en algunes obres de notable envergadura, com el Mercat Central de València o l’estació de Portbou. La seva obra més coneguda és el transbordador aeri del port de Barcelona des de la Barceloneta fins a Montjuïc, acabada el 1931, que va projectar i dirigir.

Militant d’ERC, va encapçalar la llista d’aquest partit a Badalona a les eleccions municipals i va ser escollit alcalde el gener de 1934. Va tenir com a secretari particular l’escriptor i polític de tendència comunista Andreu Nin, vinculat a la ciutat per la seva tasca de traductor a la badalonina Edicions Proa.

Arran dels Fets d’Octubre, Deulofeu va ser suspès i empresonat al vaixell Uruguai. El febrer de 1936, després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals, li fou retornada l’alcaldia, però va dimitir aviat per motius de salut i va ocupar el càrrec Frederic Xifré.

Durant la Guerra Civil Deulofeu va tenir responsabilitats a la Comissió d’Indústries de Guerra. Acabat el conflicte bèl·lic, s’exilià, primer a França i després a Amèrica del Sud, on va morir amb la seva esposa en un accident d’aviació.

El 1979 el primer Ajuntament democràtic va donar el seu nom a un carrer de la ciutat, al barri de Can Claris. En aquesta denominació es va voler destacar el seu rol professional i no el polític, motiu pel qual es va optar pel nom d’ENGINYERS DEULOFEU.

El Museu de Badalona conserva els plànols del transbordador de Montjuïc, notable obra d'enginyeria. Cal aclarir que Carles Buïgas, autor de les fonts de Montjuïc, va ser qui va tenir la idea de fer aquest transbordador, però no n'és l’autor, malgrat que així ho diu Viquipèdia, tant en la versió catalana com en la castellana, a l’entrada corresponent a Carles Buïgas Sans.

dilluns, 9 d’agost de 2021

Sang, dolor i esperança. D' Octavi Viladrosa i Josa

Portem tres anys recordant el dia que ens va deixar n'Octavi Viladrosa i Josa amb la informació recopilada a la xarxa. Enguany ho volem fer amb el llibre autobiogràfic: Sang, dolor, esperança, que es publicà en una edició reduïda el 1991 per l’editorial Sirius. El llibre podria portar com a subtítol: La Generalitat  Republicana i la primera resistència independentista(1931-1946).

El llibre ens sembla especialment interessant, perquè tracta d’un període històricament important i poc estudiat fins ara; la resistència nacionalista dels anys quaranta, i per algú que en fou protagonista. Incorpora  a més a més, una visió des d’una òptica independentista del procés de la guerra i la revolució.





Encara es parla de la guerra a França?

Sí -va respondre Claude, que és el mateix que hauria contestat jo.

Sí, a França encara se'n parla en tots els moments i en cada ocasió. Es parla de la guerra, dels deportats, de la resistència, del genocidi, de l'extermini de jueus... Així es manté el record del passat i es perpetua una memòria col·lectiva. (...)

Si et parlo així, amic, és perquè dissabte una emissió de televisió encara ens parlava del que fou la guerra a França, de la resistència als nazis. Eren reportatges filmats durant tots aquells darrers anys. La veritable història d'aquesta terrible meitat de segle. Una història que perdurarà.

Si es parla de la guerra a França? Cada any d'editen nous llibres i són els de major venda, els que interessen més a la joventut, perquè té ganes de saber i de comprendre tot el que passà. Potser és que a França es tractava d'una guerra contra l'invasor, de l'enemic declarat de les guerres de 1870, de la del 14-18, i darrerament la del 39-45.

A casa nostra fou diferent. Es tractava, diuen, d'una guerra civil. De quina guerra civil?, cal preguntar-se. Fou realment civil? Almenys catalana no.

Un milió de morts als fronts de combat o assassinats? Això és el passat; un passat vergonyós i trist que ens volen fer oblidar, sense tenir en compte que és un passat que determina la nostra història present i futura.

És així como et trobes confrontat amb gent de la pròpia generació colpits d'amnèsia.

Aquells anys repressius i poc gloriosos, volen que sinuin convertits únicament en un mal somni, àdhuc per als que varen sofrir més, car és difícil admetre la derrota, les humiliacions i la deshonra. És així com el record, com experiència per al futur, que s'hauria de transmetre de generació en generació, s'esfuma com l'aigua d'un riu en desembocar al mar.

L'oportunisme de certs homes polítics ha fet la resta. Mitjançant obstruccións i silencis han assolit de liquidar el passat i fer-lo oblidar.

Admetre que vàren aixecar el braç,  que vàrem acceptar mil humiliacions i escarnis, realment no és cosa fàcil. Hi ha una mena de vergonya col·lectiva que preval. Però el problema no es resol amb l'oblit.
És cert que als anys quaranta érem quatre gats els resistents; també a França i a la resta de països ocupats.

Sabem que no entrarem als manuals de les escoles i que els nostres més vells amics aniran morint, anònims i ignorats.

Et preguntaràs per què t'escric tot això. Doncs, simplement, perquè fa tres o quatre setmanes, una noia féu una pregunta.

Els pobles, les nacions perduren gràcies a la memòria, oral o escrita, que es transmet com un heretatge de pares a fills. Segurament això ja ha estat dit i escrit. En tot cas, però, no és cap mal repetir-ho.


Octavi
París, 10-09-90

Sang, dolor, esperança. La Generalitat republicana i la primera resistència independentista (1931-1946). Aquest llibre és la història d'uns homes i dones que, procedents de la militància independentista de la preguerra, no es donaren per vençuts amb la victòria militar del feixisme espanyol el 1939; que entengueren que l'única batalla perduda és la que s'abandona.

En el període més repressiu del primer franquisme, ells decidiren que la seva activitat política s'havia de basar en la tríada: lluita, dignitat i pàtria, perquè amb la lluita ens podem dignificar com a poble i avançar en la cosecució de la nostra llibertat nacional i social.

Els militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) feren de pont entre els plantejaments polítics de l'independentisme d'abans i després del 1939. Del tronc de l'FNC en naixeren el PSAN, PSANp, el MDT, tot un teixit organitzatiu que ha permés d'avançar en l'anàlisi de la tàctica i l'estrategia de l'independentisme combatiu.

Ells, els militants heroics de primera hora, han fet possible amb llur sacrifici que ara l'Esquerra Independentista, hereva de la seva lluita i objectius polítics, pugui iniciar el procés de reconstrucció nacional, al servei de les classes populars, amb un bagatge teòric i pràctic herència de la seva experiència. Aquest llibre, vol ésser un homenatge a la seva lluita de patriotes resistents. (Text contraportada)

Octavi Viladrosa i Josa (Barcelona, 1922 - París, 2001)

Nat al barri de Gràcia, allí hi va conèixer el seu amic Josep Planchart. En esclatar la guerra, tots dos s'afiliaren al Casal d'Estat Català de Gràcia.

Als 17 anys, el 8 de febrer de 1939, travessà la ratlla de la frontera de camí cap a l'exili. Va ser internat als camps d'Argelers i Brams.

Des de la fundació del Front Nacional de Catalunya, el 4 de maig de 1940, en va ser un militant alliberat.

En la caiguda dels 70 militants de l'FNC el novembre de 1943, passà 46 dies incomunicat als calabossos de la comissaria de Via Laietana; va ser alliberat el 1945, amb motiu de la victòria aliada. Aquells mateix any s'incorporà a la Secció Militar de l'FNC, on feia d'enllaç entre Jaume Martínez Vendrell i les seccions barcelonines de l'FNC.

A causa d'una acció fallida a l'estadi de Montjuïc el juny de 1946, la Secció Militar de l'FNC va ser detinguda. Octavi Viladrosa pogué esquivar la detenció, i s'exilià primer a Andorra, després a Perpinyà i finalment a París. A l'exili parisenc va seguir fidel als amics i als principis que orientaren la seva lluita de joventut.

dissabte, 27 de març de 2021

General Moragues

Bust del Gral. Moragues a la seu de l'associació Memorial 1714
Sant Hilari Sacalm, 1669 - Barcelona, 27 de març de 1715

Josep Moragues, juntament amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte dels Vigatans a la capella de Sant Sebastià el 17 de maig del 1705, que havia de portar al pacte de Gènova, el compromís dels catalans d'aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705) i es van armar diverses companyies de miquelets comandades per Josep Moragues i Mas.  Moragues es destacà i assolíprestigi com a cabdill de grups armats, comandant la companyia de miquelets que actuaren obertament controlant les comunicacions des de l'interior fins a Barcelona derrotant les tropes borbòniques al combat del Congost.

Fins al 1707 fou coronel d'un regiment de cavalleria, any en què fou nomenat general de batalla, comandant dels Pirineus i governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d'Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època se situa el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort (Pallars Sobirà). 

Després de que els interessos internacionals fessin un gir contrari als interessos de Carles III ens trobem amb el Tractat d'Utrecht (1713) que deixarà Catalunya sola front Felip V i França. Els dirigents catalans no s'arronsaren i varen continuar la guerra davant de les poques alternatives que se'ls presentaven de mantenir l'estatus anterior al conflicte.
El 28 de setembre de 1713, el general Moragues rendeix Castellciutat als borbons, però després d'un breu retir a Sort, a primers de maig va decidir tornar al combat i amb la gent que va poder recollir va provar, inútilment, de bloquejar Castellciutat l'11 de febrer. El general Vallejo, que va intentar sufocar la rebel·lió va prendre ostatges, entre ells a la dona de Moragues, tot i que van ser rescatats el 24 de juny 1714. Moragues es va concentrar en la defensa del Pallars a les ordres del coronel Antoni Desvalls i de Vergós, qui malgrat tenir un grau militar inferior, havia estat nomenat comandant en cap de totes les tropes militars catalanes fora de Barcelona. La guerra a la Catalunya interior tenia com a base principal la fortalesa de Cardona, punt des del qual les tropes catalanes fustigaven les tropes borbòniques a fi d'alleugerir el Setge de Barcelona. És per aquest motiu que el general Moragues no lluità ni en el setge de la capital catalana ni estigué present a Barcelona durant la batalla de l'11 de setembre del 1714.

El 18 de setembre del 1714 Moragues s'acollí a la capitulació de la fortalesa de Cardona i es va tornar a retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort. Al cap de poc fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Mallorca, que encara estava lliure de l'ocupació borbònica. Amagat a Montjuïc fou traït quan intentava fugir i pres a Barcelona el 22 de març de 1715. Posteriorment seria jutjat en un procés sumaríssim i torturat i executat el dia 27 del mateix mes de març de 1715.

El general Moragues i els capitans Jaume Roca i Pau Macip van ser executats de manera infamant el 27 de març del 1715. Al general Moragues no se li reconegueren els honors militars, i descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul, on fou executat, decapitat i esquarterat, per tal de complir la triple condemna de mort que rebé.


dijous, 24 de desembre de 2020

Francesc Macià



Benvolguts,

Avui dia de Nadal i de record en el traspàs de Francesc Macià us presentem oficialment el nou format del blog i també us comuniquem ens estrenem a l'instagram que es suma a la pàgina de facebook.

Són dotze anys d'activitat a la xarxa recordant els independentistes i els nacionalistes que ja no són entre nosaltres, aquest 2020 en record del President Lluís Companys vam sortir als carrers que ens ha fet repensar la nostra activitat. 

Així doncs Homenatge Nacional manifesta el següents objectius:

  • Donar a conèixer i divulgar personatges claus de la totalitat de la nació, La Catalunya Gran:
    • Seguirem fent la tasca al blog com fins ara, incloent les xarxes socials esmentades.
    • Crearem recursos pedagògics:  per tal de fer un treball divulgatiu i d'ensenyament treballarem en recursos pedagògics amb l'objectiu de donar a conèixer personalitats i episodis de la nostra història. 
    • Volem establir contacte amb altres organitzacions que tinguin aquesta finalitat per tal de treballar conjuntament.
  • Crear una necrologia independentista:
    • Seguirem fent la tasca de necrologia que ja fem actualment. A dia d'avui moltes persones que dediquen part de la seva vida a la llibertat de Catalunya i/o de la seva cultura moren per diverses causes i cauen en l'anonimat.
  • Localitzar les tombes dels nostres patriotes:
    • Tasca que ja vam començar a realitzar i que seguirem endavant per tal que tothom pugui realitzar els homenatges que cregui oportuns.
  • Actes i accions d'homenatge: .
    • Tenim l'objectiu de crear una xarxa de coordinació per organitzar actes unitaris i transversals entre les diferents organitzacions que així ho desitgin.

Aquells que us vulgueu posar en contacte per participar i col·laborar ho podeu fer a homenatgenacional@gmail.com.
 

Homenatge Nacional

dijous, 10 de desembre de 2020

Hipòlit Nadal i Mallol


Port de la Selva 14 de gener de 1891
Buenos Aires (Argentina) 10 de desembre 1978

Fill d'una família de pescadors del Port de la Selva, l'Hipòlit, de ben jove, va anar a Barcelona a aprendre l'ofici de sastre. S'inicià en el camp del periodisme, escrivint a La Nació, L'esquella de la Torratxa, L'escena Catalana, La campana de Gràcia i altres publicacions de la capital catalana, així com a Ciutadania de Girona, i L'Empordà Federal de Figueres.

S'adhereix a la Unió Catalanista i, el setembre de 1912 n'és delegat pel seu poble nadiu. A finals del mateix any, per no fer el servei militar a l'exèrcit espanyol, emigra a l'Argentina instal·lant-se a Buenos Aires.

S'incorpora a la colònia catalana de la capital argentina; associant-se al Casal Català des d'on va impulsar i dirigir el Comitè Llibertat, organització independentista dels catalans de l'Argentina. Junt amb n'Antoni de P. Alèu i J. Vila Estruch, tiren endavant la revista Catalunya Nova periòdic setmanal d'acció patriòtica que, durant el 1914, va treure 17 números. La seva implicació en la cultura catalana al continent sud-americà fan que esdevingui un promotor de l'Associació Protectora per l'Ensenyança Catalana.



El 1918, publica "Algues (Proses salobres)" records de la seva infantesa; i el 1928 "Articles de combat" que recopila els seus escrits contra la dictadura de Primo de Rivera publicats prèviament a Ressorgiment, una revista que comencen a editar el 1916 conjuntament ell Pius Arias, Manuel Cairol i Francesc Colomer. També va editar els opuscles El meu Francesc Macià, El Corpus de sang i 6 d'octubre.





Els seus fills, nascuts a l'Argentina i que parlen català com els seus nets, van donar la biblioteca d'en Nadal i unacol·lecció de Ressorgiment al seu poble nadiu, que l'ha honorat dedicant-l'hi una plaça amb el seu nom.

Sobre Ressorgiment

Ressorgiment és la revista més destacada d’entre la quarantena que editaren els catalans a l’Argentina. Publicada en llengua catalana entre els anys 1916 i 1972 a Buenos Aires, va aparèixer de manera regular i gairebé ininterrompuda durant tots els anys de la seva existència, fenomen remarcable si es tenen en compte tots els avatars econòmics, polítics i socials que es van succeir durant aquests 57 anys de vida, que li han concedit el mèrit d’haver estat una de les de més durada en llengua catalana.

La van fundar el 1916 Pius Àrias, Manuel Cairol, Francesc Colomer i Hipòlit Nadal. La continuïtat de la seva publicació va ser deguda a la tenacitat del seu promotor, editor i director Hipòlit Nadal i Mallol, periodista i polític catalanista, el qual la redactava en gran part, moltes vegades signant amb els pseudònims següents: Valentí Just, Valentí Fort, Fermí Fort, Justí Ferm, Fidel Català, E.L. Coll de la Lloia, E.L. Coll de Pení, Gepus, Hinama, Joan Nut, Paul, Pere Pí , Petit, P. De Reig, C. Solà i Vilanova, Vent de Garbí, Victor, Vikimé, Mari Algues, així com amb distintes inicials. Apareguda en plena 1a Guerra Mundial, fou testimoni des de l’altra banda de l’Atlàntic de la dictadura de Primo de Rivera, de la 2a República i de la dictadura franquista. També fou portaveu del món artístic i cultural català tant dels catalans emigrats com dels que des de Catalunya difongueren el seu art i el seu saber més enllà de les fronteres.  Entre els col·laboradors literaris i catalanistes trobem els noms de Esteve Albert i Corp, Josep Alemany i Borràs, Josep M. Batista i Roca, Maria Gràcia Bassa Rocas que signava amb el nom Gràcia B. de Llorens, Jordi Arbonès, Víctor Castells, Lleó Fontova, Francesc Masferrer i molts d’altres.  La revista era mensual, de format fol i d’entre 15 i 20 pàgines per número. La paginació és continua des de la pàgina 1 a la 10860, fet poc usual en aquest tipus de publicació. La seva presentació és molt acurada, tal com es proposaren els seus fundadors amb l’ànim de superar les revistes coetànies. 

Dels números 1 al 19 el títol apareix escrit com “Resurgiment” i a partir del número 20 canvia a “Ressorgiment” per tal d’adaptar-se a les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Des del número 621 d’abril de 1968 introdueix, amb un cos de lletra força més petit, el títol en castellà “Resurgimiento” que es manté fins al darrer exemplar. Tipogràficament va evolucionar d’acord amb els temps. La il·lustració de la coberta, ocupa a partir del segon any un paper rellevant. Va ésser encarregada a distints artistes, fins a un total de 24, que li aporten valua gràfica i ens permeten veure tendències artístiques ben diverses, així trobem a Joan Vila i Pujol (Joan d’Ivori), Feliu Elias i Bracons (Apa), Pompeu Audivert, Francesc Domingo o Lluís Macaya, entre d’altres. Les corresponents als anys 30 són amb tinta de color. 

És una revista amb força il·lustracions, la majoria de les quals corresponen a fotografies de paisatge i de persones representatives de la cultura i de la política


.

.