Ha mort Francesc Espriu, membre fundador del Front Nacional de Catalunya el 1940

A l'edat de 92 anys, ha mort Francesc Espriu, membre de la primera generació de militants del clandestí Front Nacional de Catalunya (FNC), creat l'any 1940.

Combatent a la guerra al front de l'Ebre, va ser ferit greument, i en la retirada republicana va ser internat al camp de concentració d'Argellés, a la Catalunya Nord. Ja com a membre de l'organització político-militar FNC, va tornar a Barcelona per participar en les xarxes d'informació del bandol aliat en la Guerra Mundial, fins que va ser capturat per la policia d'ocupació. Espriu fou un dels convidats a parlar en la presentació pública de la Comissió del Centenari de la bandera estelada que es va celebrar a la seu nacional d´Òmnium Cultural de Barcelona el passat 14 d'abril.

Ell representava una part de l´independentisme, format per patriotes catalans que després de la derrota contra el feixisme el 1939, veia clar que calia ajudar als aliats passant aviadors britànics, francesos, nord-americans, i refugiats jueus entre la frontera espanyola i francesa. El dimecres dia 29 serà acomiadat en el tanatori de Collserola a les 12 h. Comunicat de l'Associació Patriòtica 1640 Companys i companyes, el nostre amic i militant fundador del Front Nacional de Catalunya, Francesc Espriu s’ha mort, descansi en pau. L’acomiadarem al tanatori de Collserola el dimecres dia 29 a les dotze. L’Associació Patriòtica Catalunya 1640 recorda i honora la tasca patriòtica del Francesc Espriu, mestre de molts de nosaltres, i dóna el condol a la família. Us encoratgem a seguir el seu exemple de compromís amb la Nació durant tota la seva vida. Si accediu a qualsevol dels actes de la nostra Associació hi podreu veure en Francesc Espriu participant activament. Reproduïm uns versos que la Montserrat Manent va fer per al díptic d’homenatge a l’Antoni Malaret (amic i company cofundador del Front Nacional de Catalunya del Francesc Espriu) el 20 de març de 1992 amb motiu del seu 75è aniversari, díptic del qual em va fer la portada en Francesc Espriu,

HAS ESTAT FIDEL,

HOME I ETS REBEL DE CAUSA JUSTA.

TRIARES DRECERES I CIMALS:

AVUI, FILL DE LA TERRA,

DEL TEU SOLC,

QUE ANTANY VESTIRES DE GRANA I ESQUEIX,

EN COLLIM BLAT I OLIVES I VI NOVELL D’ESPERANÇA.

DEL SOL I DE LA SANG N’HAS MANLLEVAT SENYERA.

ENGENDRAT DE NACIÓ LLIURE,

MESTRE AMB NORD DE LLUITA FRANCA,

L’ONADA BLAVA I L’ESTEL,

ET CONFIGUREN PASSAT I FUTUR:

EL PRESENT SOM TOTS NOSALTRES,

HOMES I DONES I TERRA I MAR I CEL I FOC I LLIBERTAT.

Andreu Xandri i Serrano

Apassionat del muntanyisme es fa del Centre Excusionista de Catalunya

A la universitat l'Andreu crea amb altres companys l'Associació Catalana d'Estudiants. Es tracta d' una organització de caràcter catalanista. En aquells temps es proclama la República, i aquest petit nucli, constitueix un primer grup de pressió , davant d' aquella universitat crítica, amb el recent Estatut d'Autonomia, que s' acaba d' aprovar.

Entra a la Universitat al curs 33/34, en aquell curs organitza el Club Català, un grup heterogeni d'universitaris i treballadors , que sota la causa excursionista, persegueix un ideal catalanista. Es tracta d'un sector escindit de Palestra.

Al finals del any 33 troba un grup afiliat a Nosaltres Sols, que sembla correspondre al seu ideal independentista, però la mort del president Francesc Macià, el dia de Nadal d'aquell any, i passant la comitiva per davant de la Seu social de Nosaltres Sols , sense que la bandera sigui al balcó, fa que en Xandri , juntament amb d' altres, s'esborri del partit.

El 6 d'octubre del 34 es proclama a Catalunya l'Estat Català. Xandri i els seus companys són sorpresos a la Pça Sant Jaume, i s' incorporen a la lluita immediatament. L' exèrcit avorta ràpidament la revolta a Catalunya., el President Lluís Companys i els altres membres del seu govern, són processats i empresonats al vaixell Uruguai.

Xandri ostenta un dels càrrecs directius de la F.N.E.C (Federació Nacional d' Estudiants de Catalunya), per què era més independentista que nacionalista, i va originar la fundació de B.E.N(Bloc Escolar Nacionalista).

El dia abans de fer-se públic la sentència dels fets d' octubre, contra el president Companys, convoca una manifestació a les Rambles amb una pancarta que diu: “Els estudiants per Lluís Companys”, en Xandri és detingut.

Quan esclata el 19 de juliol el comitè revolucionari de la F.N.E.C té com objectiu principal,defensar la Universitat Catalana i el manteniment de l'agrupació estudiantil.

El dia 29 de juliol, l'Andreu Xandri, comença a col.laborar amb una secció personal diària, anomenada: Vida Cultural.Els tres primers articles corresponents als dies 29,30, i 31 d'aquell mes, són: Disciplina i Organització, Autoritat, i La força indestructible de Catalunya.

L'11 de setembre del 36 , dia eminentment revolucionari, es contempla íntimament lligat a les reivindicacions culturals catalanes, i en Xandri realitza un recompte de la lenta recuperació, després de la repressió de Felip V , i de l'aportació gairebé nul.la de Catalunya a la cultura europea, durant el segle passat.

L'Andreu Xandri se'ns mostra, en tot moment, com un jove amb una maduresa sorprenent, malgrat la seva jovenesa. El seu objectiu la revolució cultural , el seu ideal obtenir l' equilibri de l 'ideal grec, que sempre l'acompanya. Va escriure articles a Redreçament, Vida Cultural, Diari de Barcelona. A vida Cultural serà el darrer treball a al premsa, de l'Andreu Xandri , abans d' anar al front.

El 28 d'agost, el comitè de milícies antifeixistes, autoritza la creació d' una unitat alpina, depenent de la Generalitat, i que tindrà com a missió cobrir l'Alt Aragó i vigilar la frontera. Un dels primers enemics el trobaren amb l'anarquista Garcia Oliver, i la F.A.I, Comandat a la Cerdanya per l' Antonio Martin, anomenat el "cojo de Màlaga".

El grup dels Pirineus , s' ofereix el 3 de maig , al president Companys, per defensar el govern autònom, protagonitzen veritables episodis heròics en la defensa de la Generalitat. En aquells dies moren, en Marimon, en Domènech Jaumot i d'altres. Els fets de Maig, es produeix l'enfrontament de les diverses forces del moment- el PSUC i la Generalitat per una banda , i el P.O.U.M i la F.A.I per l' altra. L'enfrontament no deixa de ser una lliçó d' unitat, que cal entre totes les forces que lluiten contra el feixisme. L'exèrcit de Catalunya és substituït per, El Ejército del Este, comandat pel General Pozas (comunista), en lloc del Coronel Guarner, que resta, no obstant, com a Cap d'Estat Major.

Durant els mesos de setembre i octubre es produeix una espectacular ofensiva de l ' exèrcit republicà al nord d'Aragó, protagonitzada per la 43 divisió, (en aquell temps en Xandri era tinent) es conquereixen les posicions de Cuculles i Biescas entre d' atres.

A la primavera del 38 en Xandri es ascendit a capità, i destinat a una cia. d'ametralladores. A finals de març, l' ofensiva feixista contra Catalunya ja no recularia. La 43 divisió ha de defensar-se sense mitjans i desconectada del X Cos de l' Exèrcit, els dies que precedeixen a l'ofensiva són catastròfics.

El dia 15 de juny, després d' una heròica resistència , cobrint la retirada dels seus homes, l'ametralladora del capità Xandri, emmudeix per sempre. Tenia 21 anys.

Dades tretes del llibre ANDREU XANDRI: MíSTICA I FORÇA.

Autora Rosa Maria Terrafeta i Badia.

Barcelonesa d'edicions.

MONS. JOAN CARRERA I PLANAS

Nascut a Cornellà de Llobregat el 12 de maig de 1930. Va cursar els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Barcelona. Fou ordenat prevere al Monestir de Montserrat el dia 11 de juliol de 1954. Exercí el ministeri en parròquies marcadament obreres, a l'Hospitalet de Llobregat, la Barceloneta i a Badalona. Ha estat consiliari de moviments d'Acció Catòlica, especialment de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i vicari episcopal d'ambients obrers de l'Arquebisbat de Barcelona (1967-1976). Formà part de l'equip fundacional de la revista "Correspondència" (1963), per a consiliaris de moviments catòlics obrers, de "Quaderns de Pastoral" i de l'editorial Nova Terra, de la que fou també director literari.

Publicà setmanalment articles a "El Noticiero Universal" (1966-1967), a la revista "El Eco de Badalona" i sobretot al setmanari "Catalunya Cristiana", amb un article setmanal de tema religiós molt valorat i reconegut. Fou impulsor del Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans (1969-1975) i d'una cooperativa d'habitatges al barri de Llefià de Badalona. Participà en la defensa de la democràcia i dels drets de Catalunya durant els anys 1960-1970 a través de la Comissió de Solidaritat, entitat civil d'ajuda a presos i represaliats (1968-1975). Es preocupà per la preparació d'opcions polítiques democràtiques i pel compromís polític dels cristians, intervingué en el naixement de Convergència Democràtica de Catalunya (1974) i formà part d'Unió Democràtica.

A la Conferència Episcopal Espanyola ha estat membre de la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social. Fou nomenat bisbe d'Aliezira (Algesires) i auxiliar de Barcelona el 16 de juliol de 1991, i fou ordenat bisbe el dia 22 de setembre del mateix any. A la diòcesi de Barcelona ha estat Vicari general i Coordinador de la Cúria. Publicacions: A més del nombrosos articles, ha publicat aquests llibres: La canya esquerdada (Barcelona, 1993) Del postconcili al postprogressisme (Barcelona, 1944).

MONS. JOAN CARRERA I PLANAS

Bisbe auxiliar de Barcelona «Considerate Lilia Agri» Morí el dia 3 d’octubre a Barcelona, tot pregant al seu costat al Senyor per la seva ànima, el Sr. Cardenal, familiars, membres del clergat diocesà i amics. La família agraeix les atencions de l’equip mèdic de l’Hospital de la Vall d’Hebron que n’ha tingut cura en la seva malaltia, el suport dels amics que ens han acompanyat aquests dies i les mostres de condol rebudes de tanta gent que estimava i l’estimaven.

1908-2008 Any Rodoreda

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908- Girona, 13 d'abril de 1983) va ser una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. La seva obra ha estat traduïda a vint-i-nou idiomes.

Aquest any se celebra l'Any Rodoreda, ocasió inmillorable per fer un recordatori d'aquesta popular escriptora. En plena joventut, quan encara no ha escrit cap de les novel•les que la duran a la glòria, critica l’auto odi disfressat de cosmopolitisme: “Jo conec gent catalana anticatalana que s’han mofat, si cap dia, han sabut, del meu patriotisme. Gent que ha viatjat, gent a la qual sembla de més bon gust –perquè és millor el que han vist- de lloar-ho, menyspreant el que haurien d’estimar. (...) jo estimo el que és meu no per bonic, o per bell, o per superior, no?, només perquè és meu, i per això ho estimo per damunt de totes les altres coses. (...) mai res ni ningú no farà que m’avergonyeixi del meu amor per aquesta Catalunya tan meva”. “El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua (...) Em disminueix que a dintre del cap dels catalans hi hagi tanta peresa mental. Tant parlar malament, tant deixar-te influir per una altre llengua, esplèndida, però forastera. Voldria que cada català tingués l’orgull de parlar i d’escriure bé el seu idioma, que considerés una aristocràcia la naturalitat d’expressar-se el més purament possible. Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima (...) la llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.” Entrevista de Carme Alcalde a Mercè Rodoreda “L’esperit de Catalunya té unes arrels tan fondes, tan endintre, que per força la brotada ha d’ésser esponerosa i els brots de les branques més baixes haurien de tocar el cel, i, el de les branques més altes, entrar-hi.” “Per damunt de tot em sento catalana, i, com a catalana, patriota. No amb patriotisme de bandera barrada exhibida, ni d’abrandaments momentanis. M’hi sento pregonament, profundament, mai no en parlo: perquè quan els sentiments són grans les paraules són sobreres.” Mercè Rodoreda.

Per a més informació, visiteu:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Merc%C3%A8_Rodoreda

http://www.mercerodoreda.cat/gc/ViewPage.action?siteNodeId=204&languageId=1&contentId=-1

Serrallonga, la llegenda del bandoler.

Joan Sala i Ferrer, anomenat també Serrallonga, (Viladrau, 23 d'abril de 1594 - 8 de gener de 1634) és un bandoler català que ha romàs com a personatge de llegenda recordada pels balls d'en Serrallonga dedicats a ell i per novel·la Don Joan de Serrallonga de Víctor Balaguer.
Fill del nyerro Joan Sala i de Joana Ferrer. Va néixer al mas La Sala de Viladrau. Als quatre anys, el 18 de gener de 1598, quedà orfe en morir de part la seva mare, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de Tona i esdevingueren sogra i nora l'una de l'altra. Va treballar a can Tarrés de Sant Hilari Sacalm, el que li donà l'oportunitat de conèixer Margarida Serrallonga i Tallades, la pubilla del mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Joan Sala i Margarida es casaren més endavant a l'església de Sant Martí de Querós i tingueren dos fills: Elisabet i Antoni.
L'any 1627, perseguit pels soldats de Felip IV, fugí un any a França, amb la complicitat de molts catalans, entre els que els seus assalts als carruatges reials que recollien els impostos, despertava molta simpatia.

RobatorisMas Seguer de Jafre (Baix Empordà). Serrallonga assaltà el mas el 15 de febrer de 1623. Per fer-ho comptà amb l'ajuda dels germans Borrullet, un dels quals havia estat ermità del Santuari de la Font Santa, veïns de Jafre, els quals foren penjats més tard a Verges.
Mas Boada de Salitja
Mas Rebronet de les Planes, intent fracassat.
Robatori de la posta amb diners de l'Estat, febrer de 1628

Captura i execució
Va ser capturat a Ca l'Agustí, a Santa Coloma de Farners. Al Puig de la Força es troben les restes d'un antic castell i una cambra soterrada i fosca, on diuen que en Serrallonga amagava les víctimes dels seus segrestos.
En Serrallonga va ser executat el 8 de gener del 1634 a Barcelona.

Bandolers de la banda d'en Serrallonga
Toca-son
Tallaferro
Petit Comí
Xafarroques
El Fadrí de Sau
L'Hereu Puig de la Vall

Llegendari
L'imaginari popular va modificar la figura d'en Serrallonga i el va omplir de virtuts i compromisos que no havia adquirit al llarg de la vida. El llegendari assegura que:
Robava als rics per repartir als pobres.
Va rescatar la seva estimada dels nyerros.
La seva vida va convertir-se en objecte de romanços, cançons populars i obres teatrals com la de Víctor Balaguer o Balls parlats com els que es representaven a Mataró el 1864 i a Reus el 1865.

Llibres
Serrallonga, el bandoler llegendari català, de Xavier Roviró (Repàs biogràfic i recull folklòric sobre el bandoler).
Serrallonga, Déu vos guard, de diversos autors (diversos estudis sobre la biografia i, sobretot, els balls parlats d'en Serrallonga, amb el text complet del ball d'en Serrallonga, en la versió de Perafita).
Serrallonga, l'últim bandoler, de Llorenç Capdevila (primera biografia novel·lada del bandoler de les Guilleries)

Música homenatge
El grup de música Esquirols va compondre una peça dedicada al bandoler que és molt coneguda en el món de la cançó en català. Anys més tard va ser adaptada pel grup Mesclat.

Enllaços externs
La llegenda d'en Joan Serrallonga.
A l'Ombra d'en Serrallonga, Trailer.
Alias Serralonga a la biblioteca virtual Cervantes.
Fragments de Serrallonga, l'últim bandoler

http://www.tv3.cat/serrallonga/

http://www.laketania.com/fets/serrallonga/default.htm

--------------------------------------------------------------------------

Inici de la sèrie el 6 de novembre.

http://www.tv3.cat/serrallonga/

Sinopsi:

Serrallonga és la història d’un bandoler que esdevé llegenda, en una època dura on la lluita per sobreviure era la principal preocupació d’un poble esclavitzat per la fam i en què el bandolerisme era una de les poques sortides de la misèria. Joan Sala, àlies Serrallonga, es veu obligat a deixar la seva dona i fills i escapar de la justícia per haver comès un crim en defensa pròpia, i se suma a la colla de bandolers a la qual pertanyen els seus germans i de què és cap un vell enemic de la infància, Antic. Serrallonga i Antic s’enfronten; Antic és empresonat i s’allista a les tropes de l’exèrcit espanyol.Serrallonga, per damunt de tot, és un rebel. Robatoris i assalts fan que sigui admirat pel poble i conegut com el rei de les Guilleries. Les dones el busquen i les autoritats li donen resguard. Gaudeix també de la protecció dels nobles que veuen en ell la possibilitat de lluitar pels seus propis interessos davant la Corona. La llegenda de Serrallonga creix imparablement.En tornar de les campanyes a Itàlia, i veient en què s’ha convertit el seu antic rival, Antic accepta l’encàrrec del Virrei de donar caça a Serrallonga. La persecució és implacable. Comencen així anys de traïcions, paranys, emboscades i massacres de tots els qui encobreixin o simpatitzin amb el bandoler. Creix a la vegada la fascinació i l’odi d’Antic envers Serrallonga.Els nobles que abans el protegien ara se li giren en contra. La colla de Serrallonga, perseguida fins al límit, és desmantellada. Serrallonga es va quedant sol i ha de fugir a França on sobreviu amb Joana, una de les seves amants. Quan Joanna queda embarassada, un Serrallonga feble i cansat torna a Catalunya. La seva dona, Margarida, està empresonada i els seus germans i amics han estat assassinats. Serrallonga, carregant la culpa dels que van morir per ell i veient que ha arribat la seva hora, s’entrega. És jutjat i condemnat a mort… Però el mite segueix viu.