L'acte d'Homenatge als Germans Badia ha estat un acte de dignitat, de record i de reivindicació dels patriotes que foren assassinats pels enemics de Catalunya.
En Roger Lluís en nom de l'associació Gemans Badia ha presentat l'acte en el que han intervingut l'historiador Lluís Duran, l'escriptor i advocat Quim Torra i el President d'ERC i cap de l'oposició en Oriol Junqueras que han lloat als patriotes caiguts i especialment la figura d'en Miquel Badia, organitzador de l'atemptat contra Alfons XIII en l'anomenat Complot de Garraf, cap dels Escamots d'Estat Català i cap de la Comissaria General d’Ordre Públic durant la Generalitat Republicana.
Entre el centenar d'assistents hi havia el diputat al Parlament Europeu Ramon Tremosa
Hem acabat cantant els segadors dirigits pel tenor Jordi Cortada.
Crònica feta per l'Associació Germans Badia
Sant tornem-hi amb els germans Badia
"Ahir un bon amic m’escrivia: “Als catalanistes ens tornarien a matar, si hi hagués una revolució”"
M’havia promès a mi mateix no tornar a escriure sobre aquest tema, però sembla que això serà impossible. A l’abril tornen inevitablement com les orenetes dos temes que provoquen polèmica. El primer, ja ho saben, és la Feria de Abril que s’organitza amb diner públic sobre sòl públic amb privilegis de transport públic, i que té per objecte el lucre personal de determinades persones i el segrest mental d’una part de la població catalana a través del parany emocional de la nostàlgia. L’altre afer és, també ho saben, l’homenatge que es fa cada 28 d’abril als germans Miquel i Josep Badia, assassinats el 1936 a traïció per un escamot de la FAI al carrer Muntaner de Barcelona. És a aquest segon tema al qual em referiré.
Com cada any, ahir es va celebrar aquest homenatge. Hi va assistir més gent que mai i es va comptar amb oradors de primera línia, fet que demostra que el país es normalitza i que ja es pot retre homenatge sense complexos i sense vergonyes a dos patriotes de pedra picada. Però sembla mentida que encara hi hagi suposats catalanistes d’esquerres que ataquin la seva memòria amb uns arguments que mai no s’han demostrat i que es basen en tòpics i intoxicacions. Ho repeteixo per enèsima vegada: els germans Badia no eren feixistes. De fet, és més aviat al contrari: el president Francesc Macià, inequívocament d’esquerres i antifeixista, va dir que Miquel Badia era “l’home més valent de Catalunya” i per això el va convertir en el cap de la seguretat presidencial. Hauria nomenat l’Avi com a cap de seguretat un feixista? La resposta és òbvia.
Els catalans del 1936 ja ho sabien, tot això, i per això la figura de Miquel i Josep Badia va ser elogiada als diaris de la època i llur funeral va provocar una de les manifestacions populars de dol més grans del segle XX. Tots els historiadors solvents que n’han estudiat la figura arriben a la mateixa conclusió. Els recomano, per si a algú li interessa, el magnífic treball de Fermí Rubiralta i publicat per la Fundació Josep Irla i Duxelm: “Miquel Badia, vida i mort d’un líder separatista”. Ni l’autor ni la casa editora són, precisament, sospitosos de simpaties totalitàries.
Però més enllà dels estudis dels historiadors i els especialistes, algú creu sincerament que els veterans del Front Nacional de Catalunya (FNC), molts dels quals van ser assassinats o torturats pel feixisme, farien un homenatge públic a dos germans feixistes? Algú creu que persones documentades i amb criteri, com l’Oriol Junqueras, el president Jordi Pujol o el Quim Torra, per dir-ne tres, retrien homenatge als germans Badia si haguessin estat uns feixistes? Algú pot pensar això, sincerament, sense ser un provocador, un indocumentat o un sectari mogut únicament per interessos ideològics? Crec que no. En el fons, però, aquest article és estèril perquè no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar. Ahir un bon amic m’escrivia, en referència als Badia: “Conclusió: el que és esfereïdor no és el desconeixement, sinó l’odi que tanta gent sent encara. Als catalanistes ens tornarien a matar, si hi hagués una revolució”.
Homenatgen els germans Badia, assassinats fa 77 anys per la FAI
Junqueras recorda que Justo Bueno, el pistoler anarquista, anys més tard "va ser condecorat per la Falange i premiat per la policia franquista"
Els germans Badia han estat aquest matí el centre d'un homenatge coincidint amb el 77 aniversari del seu assassinat a mans de la FAI. A l'acte, que ha tingut lloc davant el número 38 del carrer Muntaner de Barcelona on van ser tirotejats, hi han assistit el president d'ERC, Oriol Junqueras; l'editor Quim Torra, i també hi ha estat present l'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa.
L'acte ha recordat un dels episodis més controvertits de la República. Josep i Miquel Badia eren dirigents d'Estat Català, i el president Francesc Macià va encarregar a aquest darrer la responsabilitat de la Seguretat Pública de Catalunya, des d'on va perseguir amb contundència el pistolerisme anarquista. Això va provocar-li fortes crítiques de la CNT i la FAI, que van acabar amb el seu assassinat i el del seu germà.
Junqueras ha recordat en el seu parlament que el pistoler faista que va acabar amb la vida dels germans Badia, Justo Bueno, "va ser condecorat anys després per la Falange i premiat per la policia franquista", amb la qual va acabar col·laborant. Torra ha recordat que als germans Badia els van matar els mateixos que van assassinar el periodista Josep Maria Planes. Aquest, que va denunciar el cas juntament amb Avel·lí Artís Gener Tisner, va ser executat el 1936 per un escamot de la FAI a la carretera de l'Arrabassada.
A l'acte d'homenatge, que s'ha fet en un dia plujós, hi han assistit un centenar de persones. Un grup de setanta intel·lectuals, entre ells Hilari Raguer, Salvador Cardús, Josep-Maria Terricabras, Miquel Calçada i Elisenda Paluzie, demana des de fa anys que es dediqui un carrer de Barcelona als germans Badia. Durant la República, l'actual plaça Francesc Macià portava el seu nom, fins que després de la Guerra Civil es va canviar pel de Calvo Sotelo.
L'acte ha recordat un dels episodis més controvertits de la República. Josep i Miquel Badia eren dirigents d'Estat Català, i el president Francesc Macià va encarregar a aquest darrer la responsabilitat de la Seguretat Pública de Catalunya, des d'on va perseguir amb contundència el pistolerisme anarquista. Això va provocar-li fortes crítiques de la CNT i la FAI, que van acabar amb el seu assassinat i el del seu germà.
Junqueras ha recordat en el seu parlament que el pistoler faista que va acabar amb la vida dels germans Badia, Justo Bueno, "va ser condecorat anys després per la Falange i premiat per la policia franquista", amb la qual va acabar col·laborant. Torra ha recordat que als germans Badia els van matar els mateixos que van assassinar el periodista Josep Maria Planes. Aquest, que va denunciar el cas juntament amb Avel·lí Artís Gener Tisner, va ser executat el 1936 per un escamot de la FAI a la carretera de l'Arrabassada.
A l'acte d'homenatge, que s'ha fet en un dia plujós, hi han assistit un centenar de persones. Un grup de setanta intel·lectuals, entre ells Hilari Raguer, Salvador Cardús, Josep-Maria Terricabras, Miquel Calçada i Elisenda Paluzie, demana des de fa anys que es dediqui un carrer de Barcelona als germans Badia. Durant la República, l'actual plaça Francesc Macià portava el seu nom, fins que després de la Guerra Civil es va canviar pel de Calvo Sotelo.
L’assassinat dels germans Badia, avui
"Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d'homes no deixava d'avançar cap a la independència"
El Nadal de fa tres anys vam pujar amb la meva dona a Montjuïc. Feia un dia com de primavera, fresc, barrejat amb l’olor de fulla tendra i de poncella, i potser fins i tot Mercè Rodoreda l’hauria trobat comparable al 14 d’abril. Tanmateix, les parades i celebracions oficials d’homenatge al President Macià anaven passant, monòtones, fredes, grises. Aquesta diada s’ha acabat convertint en un ritual més, com de carcassa buida. Vam atansar-nos a la tomba dels germans Badia, que és a tocar de la del president. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i un ram d’espígol, i se’n van anar. Portaven una estelada.
Després, com sempre que pujo a Montjuïc, vaig aturar-me també a resar un Parenostre davant d’on reposen les despulles de Manuel Carrasco i Formiguera. És curiós, Macià, Carrasco i els germans Badia enterrats uns metres uns als costat dels altres. Carrasco va ser assassinat el 9 d’abril de 1938, Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931, els germans Badia van ser tirotejats i morts el 28 d’abril de 1936. Abril! “Claror d'abril, depàtria que mor amb mi, quan miro els anys i el pas: viatge al llarg de lents crepuscles”, deia Salvador Espriu.
I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. Prou, ja està bé. Jo vull el President de la República Catalana aquí, al meu costat, al nostre davant. Intransigent, optimista, visionari, persistent, home d’estat, ferotge. I amb el president, els germans Badia, esclar.
Perquè ja està bé, sí. Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d'homes no deixava d'avançar cap a la independència. Els separatistes -quin nom més bonic!- d'abans de la guerra del desastre nacional, no van ser mai un corrent hegemònic dins del catalanisme. Al contrari, van ser menyspreats i sovint vists com uns folls, uns eixelebrats perillosos i uns il·luminats de terregada. Però no van renunciar mai a la idea de pàtria plena, que és avui, curiosament, la idea que l'independentisme del segle XXI, ara sí ja majoritari en el catalanisme, ha recollit. Per aquella idea van patir tota mena de persecucions i vexacions. Molts, van pagar un preu altíssim simplement per voler ser -per voler ser catalans-. Ells sí que mereixen ser la panteó de catalans honorables. A ells, doncs, cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra.
Els germans Badia en són un dels millors exemples. El proper diumenge, dia 28 d'abril, recordem el seu assassinat i commemorem la seva lluita per les llibertats nacionals. Al punt exacte on van ser tirotejats pels failangistes de la FAI (carrer Muntaner, 38, cantonada Diputació), a les 12 del migdia, es farà un petit acte en record seu, i hi participaran Oriol Junqueras, i l’amic Lluís Duran. M’han fet l’honor de convidar-m’hi, honor que trasllado a tots els lectors d’aquest diari. Un moment per recordar, en paraules d’Antoni Rovira i Virgili, la seva mort “empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.
Després, com sempre que pujo a Montjuïc, vaig aturar-me també a resar un Parenostre davant d’on reposen les despulles de Manuel Carrasco i Formiguera. És curiós, Macià, Carrasco i els germans Badia enterrats uns metres uns als costat dels altres. Carrasco va ser assassinat el 9 d’abril de 1938, Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931, els germans Badia van ser tirotejats i morts el 28 d’abril de 1936. Abril! “Claror d'abril, depàtria que mor amb mi, quan miro els anys i el pas: viatge al llarg de lents crepuscles”, deia Salvador Espriu.
I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. Prou, ja està bé. Jo vull el President de la República Catalana aquí, al meu costat, al nostre davant. Intransigent, optimista, visionari, persistent, home d’estat, ferotge. I amb el president, els germans Badia, esclar.
Perquè ja està bé, sí. Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d'homes no deixava d'avançar cap a la independència. Els separatistes -quin nom més bonic!- d'abans de la guerra del desastre nacional, no van ser mai un corrent hegemònic dins del catalanisme. Al contrari, van ser menyspreats i sovint vists com uns folls, uns eixelebrats perillosos i uns il·luminats de terregada. Però no van renunciar mai a la idea de pàtria plena, que és avui, curiosament, la idea que l'independentisme del segle XXI, ara sí ja majoritari en el catalanisme, ha recollit. Per aquella idea van patir tota mena de persecucions i vexacions. Molts, van pagar un preu altíssim simplement per voler ser -per voler ser catalans-. Ells sí que mereixen ser la panteó de catalans honorables. A ells, doncs, cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra.
Els germans Badia en són un dels millors exemples. El proper diumenge, dia 28 d'abril, recordem el seu assassinat i commemorem la seva lluita per les llibertats nacionals. Al punt exacte on van ser tirotejats pels failangistes de la FAI (carrer Muntaner, 38, cantonada Diputació), a les 12 del migdia, es farà un petit acte en record seu, i hi participaran Oriol Junqueras, i l’amic Lluís Duran. M’han fet l’honor de convidar-m’hi, honor que trasllado a tots els lectors d’aquest diari. Un moment per recordar, en paraules d’Antoni Rovira i Virgili, la seva mort “empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.
El crim d’ahir (Article de JM
Planes a “La Publicitat”, 29-
4-1936)
A la vetlla del traspàs dels serveis d'Ordre Públic a la Generalitat, l'assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l'aire d'un tràgic advertiment. És inútil que, per covardia o per una tendència a la confusió peculiar en certs temperaments, es tracti d'atribuir el crim d'ahir a la tarda a complots funambulescos o a subtils combinacions d'estratègia política. En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d'aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l'organització, a la mentalitat que l'han fet possible.
No creiem en maquiavelismes. El més natural és que els germans Badia hagin caigut víctimes de les bales dels professionals del pistolerisme que ja en altres ocasions havien provat de suprimir-los, dels que els han perseguit, fet parades i anunciat cent vegades l'acte de venjança que s'acaba de produir. Mentre no se'ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l'han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l'amenaçaven de mort.
Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m'acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l'ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s'havien fet amos de la ciutat, tota l'opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.
Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?
(article del periodista Josep Maria Planes a "La Publicitat, publicat l'endemà de l'assassinat dels germans Badia, 29 d'abril del 1936. Josep Maria Planes també fou assassinat per pistolers de la FAI aquell mateix any 1936)
Oriol Junqueras reivindica la
figura del
«Capità Collons»
NacióDigital
Homenatge als germans Badia en el 77è
aniversari del seu assassinat
 |
| El president d'ERC, Oriol Junqueras, durant l'acte d'homenatge als germans Badia Foto: Jordi Palmer / Vadevi.cat |
El 28 d'abril de 1936 dois homes baixaven pel carrer
Muntaner quan de sobte, a l'altura del número 38,
un pistoler va descarregar el carregador d'una pistola
sobre tots dos. Miquel i Josep Badia quedaven estesos
a terra mentre que el seu assassí, el membre de
la FAI Justo Bueno fugia en el cotxe que l'esperava.
Aquest diumenge, 78 anys després, s'ha repetit l'acte
que els darrers anys organitza el Memorial germans
Badia per retre homenatge a Miquel Badia, qui va ser
Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic
de la Generalitat republicana i el seu germà, un acte que
ha comptat amb la participació del president d'ERC,
Oriol Junqueras, juntament amb Quim Torra i Lluís Duran
i al que ha assistit, entre un centenar llarg de persones,
l'eurodiputat per CiU Ramon Tremosa.
En el seu parlament, Junqueras ha reivindicat la figura del
“Capità Collons”, sobrenom amb el que es coneixia Miquel
Badia gràcies a una anècdota que el mateix cap de l'oposició
al Parlament de Catalunya ha explicat: “Just proclamada la
República Catalana, quan Francesc Macià va sortir del balcó
, va buscar Jaume Compte (dirigent d'Estat català) per
demanar-li que s'ocupés de garantir l'ordre públic.
'No sóc jo la persona indicada -va respondre Compte-
qui té més collons és en Badia'”
"Frapat per la figura de Francesc Macià"
En la seva glossa de la figura de Badia, Junqueras ha
En la seva glossa de la figura de Badia, Junqueras ha
recordat que Miquel va quedar “frapat per la figura de
Francesc Macià” i ben aviat es va comprometre en la lluita
contra la dictadura de Primo de Rivera, fets pels que acabaria
pres a la presó Model, on coincidiria amb molts anarquistes,
els quals van reconèixer que l'empresonament de Badia va
ser dels més durs en tant que “la policia perseguia especialment
els independentistes, fins al punt que els mateixos anarquistes van
arribar a preparar un pla per evadir Badia de la presó”.
“Home de la Generalitat i demòcrata convençut” segons Junqueras,
Miquel Badia al capdavant de les forces de seguretat de la
Generalitat de Catalunya
“es va enfrontar als anarquistes pels aixecaments a l'Alt Llobregat
i el Cardener de l'any 32 i per les vagues de tramvies a Barcelona”,
fet que va generar
“enfrontaments i tensions” que desembocarien, aquell fatídic 28
d'abril del 36 -tres mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil- en
l'assassinat dels dos germans.
Nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell), els dos germans, però
especialment en Miquel, van encarnar la complexa existència i
coexistència entre lluita ideològica i activisme separatista
en les dures dècades dels anys 20 i 30 del segle passat a Catalunya.
De fet, Miquel Badia, des del seu ingrés a Estat Català el 1922 fins al
seu assassinat, va
protagonitzar 14 anys
de lluita política compromesa en els quals va patir presó, exili i la
clandestinitat. Activista de la nacionalització del país, des de
la Comissaria General d’Ordre
Públic va perseguir la violència sectària de la que va esdevenir
una víctima mortal.
L'acte ha servit per reivindicar la vigència de la lluita de
Badia, precisament en el marc d'un procés sobiranista que,
segons Junqueras
“és la millor
oportunitat que hem tingut en 300 anys per arribar a la
independència”. L'acte s'ha acabat amb la interpretació
del 'Cant dels Segadors' a càrrec del tenor Jordi Cortada,
seguit pels assistents.
 |
| Un cenenar llarg de persones han assistit sota la pluja a l'homenatge als germans Badia Foto: Jordi Palmer / Vadevi.cat |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada