ANTONI GAUDÍ: L’ARQUITECTE DE DÉU

Antoni Gaudí és un dels arquitectes catalans més famosos a nivell mundial. Malgrat això, la seva vida i la seva personalitat continuen envoltades d’enigmes. Per alguns, Gaudí va ser un creador il·luminat per la seva fe a partir d’unes profundes arrels pròpies, per altres, va ser un sant capaç de fer miracles; el que ningú discuteix és que va ser un dels genis més importants a nivell mundial i que les seves obres ja són patrimoni de tota la humanitat.
Gaudí va tenir una infantesa malaltissa, amb sovintejades crisis pulmonars i artritis reumàtica. Gaudí no va ser un alumne brillant, més aviat va ser un estudiant irregular a excepció de l’assignatura de geometria que és on despuntava amb claredat. Molts dels seus professors deien que no sabien si lluitaven amb un geni o amb un boig.
Més que treballar sobre planell, va preferir més projectar sobre el terreny, refent idees i fins i tot, discutir amb els obrers. Ell deia: “L’arquitectura és l’ordenació de la llum”.
Antoni Gaudí va voler ser “l’arquitecte de Déu”. En gairebé totes les seves obres, hi ha de forma subjacent, una clara voluntat de reproduir, continuar i millorar l’obra de la natura. Gaudí considerava la natura com l’arquitectura divina i es veia a sí mateix com l’intermediari arquitectònic entre Déu i els homes: l’interpretador i prolongador de la Creació. Decidir si ho va aconseguir o no, depèn en gran part d’un acte de fe.
Un segle i mig després del seu naixement, les seves obres travessen el temps i les fronteres. Pràcticament no hi ha cap persona culta del planeta que el desconegui, persones on no podrien dir amb certesa on és Catalunya, coneixen l’arquitecte.
En aquell temps, els corrents artístics giraven al voltant de les creacions medievals, en especial les de l’estil gòtic. Ell va fer seva la frase: “L’ornamentació és l’origen de l’arquitectura”. “Ens hem de basar en el passat per arribar a fer una obra valuosa: la veritable originalitat és tornar als orígens”.
Les genialitats de les seves obres es fonamentaven en dos elements bàsics: la terra i la fe.
Hi ha un fet clau i que no és la de crear polèmica sinó d’oferir un fet que a causa de l’època de dictadura que es vivia a Espanya, es va amagar: “La seva profunda catalanitat”. Ell va dir “Sempre m’he sentit profundament català i he viscut la meva terra, Catalunya, i la meva gent d’una forma natural i absolutament emocional”.
Per estranys que puguin semblar alguns dels seus edificis, sempre va tenir preferència per materials comuns com la pedra o el maó, tornant a l’origen de les tradicions artesanals de Catalunya que eren la Ceràmica i la Forja.
La fe d’Antoni Gaudí en Catalunya era en el seu temps, molt més gran que la que poguessin tenir els homes que en aquell moment la defensaven. Com un il·luminat, estava convençut que sobre la terra catalana havia de créixer un gran poble. Ell va dir: “A Catalunya parlem català com a llengua pròpia però també es parla castellà ja que aquesta llengua és la parlada a tot Espanya”. Ell tenia molt clar que vivia a la seva terra i per això havia de parlar en català. En feia una qüestió de principis. La seva actitud, li va portar problemes no solament polítics sinó també professionals. “No és fàcil orientar-se políticament en un país on mitjançant la mentida sistematitzada, es vol amagar la nostra situació d’identitat nacional”.
Un fet poc conegut en la seva vida, va ser la seva detenció un 11 de setembre de 1924. Cada 11 de setembre a Catalunya es commemora la Diada Nacional catalana que va significar la derrota dels catalans el 1714 en mans de les tropes espanyoles i Catalunya que havia estat fins aquell moment, una nació lliure, va passar a ser territori espanyol, patint en aquell moment, la prohibició de la llengua i la cultura catalana. Encara actualment, cada 11 de setembre a Catalunya molts catalans surten al carrer per manifestar-se pel reconeixement dels nostres drets com a poble.Aquell 11 de setembre de 1924 se celebrava una missa en record als catalans que van caure en aquella guerra i Antoni Gaudí no hi va faltar. Aquesta activitat va ser prohibida per la dictadura del General Primo de Rivera. Ell es va negar a complir aquestes ordres i va ser detingut per aquest motiu i també per negar-se a parlar en castellà. Malgrat els seus 72 anys, Gaudí va ser colpejat i arrestat i va estar a la presó en companyia de delinqüents comuns. Finalment va ser posat en llibertat després que un amic seu, va pagar una multa. Gaudí actuava d’una manera que a major repressió contra Catalunya, més rotunditat posava en la seva fe patriòtica. Ni davant de la força de les armes claudicava.
Gaudí creia que Catalunya era el poble més ben dotat per a la vida i la creació artística. En el seu temps va patir com ningú l’enveja concentrada dels mediocres que no podien tolerar la singularitat i magnificència de l’obra d’un independentista català.
Gaudí es va casar amb Catalunya: tot ho veia a través de l’arquitectura. Ell va dir: “Jo treballo per Catalunya dintre el meu camp apropiat, alçant el Temple, ja que el temple és el més digne de representar un poble”.L’orgull i la senzillesa de Gaudí no tothom sap entendre-la, molts dels seus biògrafs, amb superficialitat, poden confondre’ls amb el procedir d’un llunàtic.
Gaudí no anava curt d’empenta i en el mateix grau tenia l’impuls independentista. Moltes obres d’art estan basades amb els orígens de Catalunya i en concret amb la bandera catalana. La bandera catalana és una de les més antigues d’Europa i és una de les banderes anomenades heràldiques. Se l’anomena familiarment “La senyera” o també “les quatre barres” que segons la llegenda van ser fetes amb la sang del comte català, sota el fons d’un escut groc, com a recompensa per haver lluitat valerosament. En la gran obra del Temple de La Sagrada Família Antoni Gaudí, Gaudí es va inspirar amb els Castellers (torres humanes) de sis pisos on va trobar les lleis de l’equilibri i les formes de la catedral. En aquesta gran obra rep homenatge de Catalunya a Déu, tot alçant les quatre barres de la bandera catalana cap al cel. L’entusiasmava fer conjunts a base de quatre campanars per produir inconscients evocacions de les quatre barres (en totes les direccions), que interpretades així adquirien una força sumptuosa i glorificadora.Creia que calia retornar-li a Catalunya els seus antics símbols, suplantats des del 1714, i que era necessari fer-ho de forma molt original i espectacular si veritablement es volia que retornés la confiança en nosaltres mateixos.
Gaudí té molts altres símbols patriòtics escampats entre la seva obra ja universalment reconeguda. Va dissenyar l’escut de Catalunya al Parc Güell de Barcelona, o els peixos amb les quatre barres que va dissenyar en record de les Glòries catalanes, les quals, amb eufòria arribaren a pensar que cap peix del Mediterrani no podia moure’s si no portava marcada les quatre barres catalanes. Gaudí va materialitzar aquesta idea, i la va transformar en un dels seus símbols decoratius a la façana principal que dóna al Jardí, a Bell-Esguard. També hi ha projectes que no va arribar mai a realitzar i dels quals, només en queda la idea coneguda de la intenció de fer una bandera de Catalunya, de més de vint metres d’alçada, realitzada en mosaic i sobreposada a una roca de Montserrat, amb una campana monumental feta per subscripció de tota la terra catalana. Havia de ser un permanent i solemne homenatge als grans almiralls de la marina catalana i als prohoms de la nostra nació.
Gaudí va ser un gran català, un independentista convençut. Aquest fet ha estat rigorosament amagat, com si fos un delicte o un pecat imperdonable: Com a màxim se’l presenta com a un catalanista enamorat de la cultura del país.Si mirem la seva pròpia arquitectura no es pot entendre res si prèviament es desconeix l’origen principal del seu treball. Gaudí va voler convertir Barcelona en la gran capital d’una Catalunya lliure i poderosa. Voler retornar i col·locar-li al país, els angles correctes: aquesta és la missió del gran patriota que es desconeix.Sobre un personatge tan universal on s’han escrit tants llibres i biografies es desconeix aquest fet que els comento, hem de creure que ens volen silenciar aspectes de la nostra història.Del geni de Gaudí han quedat les seves obres que per poc que un es fixi en elles, veurà que hi va posar una gran dosi de catalanitat que es fa evident en cada detall. Abans de morir va deixar-nos el següent escrit: “Un poble no se’l pot matar, es poden ofegar veus, tancar vàlvules, però llavors la pressió augmenta i creix el perill d’explosió. I si tantes vàlvules es tanquen, l’explosió és inevitable”.
Gaudí no va ser solament un genial arquitecte modernista i un home de conviccions espirituals, amb una personalitat emprenedora, sinó que també va ser un lluitador nat, un independentista que va lluitar per la llibertat de Catalunya. Sens dubte, un gran geni.