Per recordar aquest any a en Manuel Cruells us recomanem la lectura de l'article de la revista Sàpiens publicada l'any 2013 per Josep Maria Figueres.
Historiador, polític i escriptor, així el defineix Enric Pujol a la fitxa del Diccionari d’Historiografia catalana. Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona 1910-1988) fou un personatge que la seva passió per la llibertat de Catalunya el feu obviar el camí pausat de la història medieval que inicià i abandonà per passar a la divulgació amb els reportatges històrics, gènere molt predicament a França però poc conreat a casa nostra tot i els notables precedents que anem veient en aquest bloc com Huertas, Crexell…
Amb una sòlida formació, caputxina, estigué al noviciat del 1921 al 1930, estudià a la Universitat Autònoma de Barcelona, abans de la guerra civil i comença els primers estudis històrics sobre el període medieval català. Publica als Estudis Universitaris Catalans sobre el príncep de Viana (1932-1933) recollit en llibre (Barcino, 1935), el repertori Catàleg de Documents jurídics de l’Arxiu de Poblet (1936). El seu treball fou lloat per Rovira i Virgili i amb orgull també es constata el seguiment metodològic que fa de Ferran Soldevila. Escriu a La Publicitat i a Nosaltres Sols.
Amb la guerra, militant d’Estat Català, escriví la columna “Moments” al Diari de Barcelona -ocupat per aquest partit- i col·labora a altra premsa nacionalista com el setmanari Som. Al Diari de Catalunya, nom del nou diari en haver de deixar el vell Brusi Estat Català, hi col·laborà també fins a finals del 1937 com a mínim. Cruells davant la confusió de la GEC, error encara no corregit, que li atribueix la direcció del diaris, ho explicà en un article del març del 1974 a Serra d’Or. Per cert, a partir d’aquesta rectificació sovint s’afirma que va escriure en aquesta revista, i és cert, publicà aquest article, però no fou col·laborador habitual del mensual montserratí.
S’incorporà a l’exercit republicà i lluità al front d’Aragó i a València patint l’exili i participant en la represa cultural, s’implica amb la Revista de Catalunya i especialment amb el Front Nacional de Catalunya (FNC). La seva vida patí un tomb i deixà els estudis medievals i s’acarà amb la nova problemàtica del país tant en la vessant política, implicant-se activament amb el catalanisme més radical i amb l’anàlisi dels problemes del present tot publicant estudis i assaigs seguint l’inicial d’El catalanisme és una revolució (1937).
A la tornada, doncs, s’implicà amb en Joan Ballester i Canals i les seves Edicions d’Aportació Catalana (EAC) i dóna a la llum Per la continuïtat de la Renaixença (EAC, 1963), Els catalans indiferents (Salvà, 1964), Diàleg europeu (EAC, 1964), Els no catalans i nosaltres (EAC, 1966), Els silencis de Catalunya (EAC 1966), Los movimientos sociales en la era industrial (Labor, 1967), Història de les idees polítiques (Bruguera, 1967), El regionalisme en el món modern (Pòrtic, 1969)… Pren un tomb social i s’implicà amb la reflexió social al costat de la catalnista. Colaborà amb prensa i participa a les primeres revistes catalanes públiques com Tele-Estel, Canigó, Recull, Avui… exposant les seves opinions polítics amb nitidesa. Era membre de la penya amb Faulí, Cadena, Martí Torrent … i a vegades hi venia Benet Ribas de Blanes amb el seu Recull on també hi escrivien altres catalanistes com Joaquim Ventalló sense embuts. Aquesta tertúlia era singular. Començava a les tres i acabava a les quatre, simplement un intercanvi d’opinions, saludar als amics i a la feina. Tertúlia de treballadors de la ploma que a la tarda havíen de tornar al diari o a l’editorial.
A finals dels quaranta el catalanisme polític patí una gran caiguda, amb nombroses detencions i consells de guerra. En fou afectat fonamentalment el FNC amb presó inclosa, Cruells serà condemnat. Ho explicà a Escrits a la presó de Barcelona 1944-1945 (Galba, 1977), un testimoni preciós de la literatura carcerària testimonial i que ens mostra el Cruells més incisiu personalment en una dimensió molt humana.
A la Model coincidí amb Víctor Alba que recorda com van coincidir a la quarta galeria del 1942 al 1944. Escriu a l’Avui (26-IV-2001), un record i aprofitem per indicar que ara és una delícia de consultar-l’ho atès que el tenim, a l’arxiu de Girona, tot escanejat:
«ell era part del grup de detinguts per delito posterior del FNC (amb Carbonell, Planxart i uns quants més.). Li agradava xerrar amb nosaltres, que érem del POUM i amb els de la CNT. Una de les coses que més l’emprenyava era que als de la quarta galeria no ens deixessin barrejar amb els de les altres galeries, on teníem companys i coneguts. (…) Encara que era un bon coneixedor dels temes sobre els quals escrivia i dels seus antecedents, el valor dels llibres de Manuel Cruells era, sobretot, el del testimoniatges. Escrivia sobre coses que havia viscut i en donava l’atmosfera, aquelles pinzellades que no es poden inventar ni imaginar si no has ajudat a tractar-les. I jo, que he viscut aquestes mateixes coses –encara que he tingut la sort (si és una sort) de viure més anys-, puc donar fe que Manuel Cruells és un testimoni de fiar, dels que tanta falta ens fan.»
S’exilià del 1947 al 1950. El 1970 abandona el FNC i es vincula altra volta a Estat Català. El 1973 torna a ser detingut acusat d’inspirar el Front d’Alliberament de Catalunya. El 1980 ingressa a ERC on dirigeix el periòdic La Humanitat. És autor també d’una novel·la Nou Prometeu ( Europa, 1952). Se’l coneix bàsicament pels seus treballs de divulgació històrica.
Publica diversos treballs treballs d’història i els poden classificar en funció de la metodologia emprada en dues parts. Serien els de divulgació periodística, sovint criticats per diverses raons per una posició historicista convencional, basats en testimoni propi, la premsa i la bibliografia, pràcticament sense material d’arxiu ni especialitzat i que tenen una redacció més d’assaig que de recerca, serien els temes vius i polèmics, grans èxits de públic però. Foren temes tabú fins aleshores, així: El 6 d’Octubre a Catalunya, (Pòrtic, 1970, 1972 i 1976), Mayo sangriento. Barcelona 1937 i en català Els fets de maig. Barcelona, 1937 (els dos a Juventut, 1970), L’expedició a Mallorca. Any 1936, (Juventud, 1971 i 1972), Francesc Macià (1971)
Aquesta aportació per a uns fa malbé el mercat en “matar” el tema per què quan aparegui l’estudi acadèmic del mateix fet el públic disposa de l’obra divulgativa i això, hom creu, és un error. Altres consideren que no es pot tractar d’història sense aparell crític, raonant meticulosament i sense el fluir narratiu. A vegades hom considera també que aquesta mateixa lleugeresa narrativa produeix interpretacions subjetives mentre per a altres acosta una esdeveniment desconegut que els historiadors convencionals no han exposat i deixen el camp als testimoni que en fan de divulgadors. Problemes de concepció i de difícil resolució.
Tanmateix en altres aportacions el treball de Cruells és més reposat i intens, elaborat segons les pautes historiogràfiques que la metodologia més exigent comporta. El resultat és més solvent, però la imatge genèrica sovint domina hi hagi el que hi hagi escrit… En aquest camp hi ubicariem la biografia Salvador Seguí, el Noi del Sucre (Ariel, 1974) i que apareix simultàniament amb la biografia de Josep M. Huertas, que aspira a ser, diu un “modest recull de materials” mentre el treball de Cruells és, diu el mateix autor, una repetició de la monografia de Joaquim Ferrer sobre Layret. Es presenta a fons la personalitat d’un dirigent obrer desconegut i el resultat és òptim.
A El separatisme català durant la guerra civil, (premi Joan Estelrich 1975, Dopesa, 1975) ofereix dades i elements que la converteixen en imprescindible i de referència. Igual com a De les Milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya (Dopesa, 1974) l’aportació esdevé sensiblement significativa i de referència. Són discutibles, en canvi altres treballs més conjunturals: La revolta del 1936 a Barcelona (Galba, 1976) i La societat catalana durant la guerra civil, (Edhasa, 1978) basades en la consulta de premsa i per tant més complexes de resultat. Com tots els llibres però acumulatius i, en general, sempre apareixen aportacions que superen les anteriors però que sense aquestes fóra més difícil que es fessin.
Malauradament no va poder enllestir les seves memòries, com hom li reclamava des de diverses instàncies i que hagueren estat, ben interessants pels moments que li tocà de viure. Per la puresa de la seva vida, l’austeritat, caputxina, de la seva vida que el feia concentrar en l’anàlisi de la realitat i en l’acció política i l’absència d’ambicions mundanes, un retrat molt afinat del militant catalanista que aspirava a través de la cultura i l’acció política a la recuperació de la llibertat. Com expressava en la semblança que li va dedicar com a lluitador l’historiador del FNC Robert Surroca a La Catalunya resistent (Pagès, 2002) Cruells fou exemple de tenacitat en una catalanitat profunda i un dels historiadors més llegits pel públic del darrer franquisme i la transició. Si Pere Pagès reclamava reedicions dels seus llibres nosaltres gosem suggerir de recuperar els seus articles sobre la guerra que serien una bona aportació sobre un partit polític poc conegut com fou l’Estat Català dels anys trenta.
Tanquem amb un apunt viu: A la revista blanenca Recull Cruells va escriure sobre temes d’actualitat, per exemple sobre la necessitat, el 4 d’abril de 1970, de l’ensenyament en català en un tema encara malauradament present per l’hostilitat de la dreta espanyola com contemplem a totes les terres de parla catalana sota administració espanyola. Escriu Cruells:
«Demanem i esperem. No voldríem veure repetides certes actituds que ja es produïresn en demandes anteriors. No és una demanda de tipus polític. És simplement la necessitat, pedagògicament demostrada, que els nostres infants mereixen aquest mínim de respecte. Els immobilismes o els ressentiments poden voler desfigurar aquesta respectuosa rivindicació nostra, donant-hi uns significats polítics que no té. El nostre idioma està al marge de les qüestions politiques. Desgraciadament, que una vegada més, es convertís, s’hagués de convertir, en una bandera política, voldria dir que, també una vegada més, s’havien imposat les incomprensions.»
