Traspassa el patriota del FNC, Joan Agut Rico

El patriota Joan Agut al mig de la foto, entre Jordi Vila Foruny i Robert Surroca companys al FNC, el dia de l’entrega de la IV

Ens informa l'Associació Catalunya 1640, el traspàs de l'antic militant del Front Nacional de Catalunya i soci de la nostra Associació i editor i escriptor, Joan Agut Rico.

L'enterrament tindrà lloc avui dimarts dia 8 de novembre a les 13 hores al tanatori de Sancho d’Àvila.



Medalla Pau Claris a Joan Triadú i Font, el 2010.





Avui s'ha conegut la notícia de la mort de Joan Agut Rico, escriptor i antic membre del Front Nacional de Catalunya (FNC) durant els anys 60. Va ser escriptor i editor. El gener de 1960 va portar a terme l'acció contra La Vanguardia, en què diversos militants del catalanisme van trencar els vidres de la seu del diari conservador al carrer Pelai, com a resposta al director d'aquest diari, Luis Martínez Galinsoga i les seves declaracions "Todos los catalanes son una mierda". Al llibre recopilatori d'exmilitants del FNC, El Front Nacional de Catalunya: cavalcant damunt l'estel, coordinat per Robert Surroca, Rico Agut explica com es va portar a terme aquesta acció de resposta a les declaracions anticatalanes de Galinsoga, que poc després va ser cessat, malgrat que havia estat nomenat per aquesta tasca de director del diari el 1939 pel ministre i cunyat del dictador Ramón Serrano Súñer.


Joan Agut Rico (Barcelona 1934-2011) va ser detingut diverses vegades a causa de la seva activitat antifranquista. En un vídeo recent del web memoro.org (dedicat a la memòria històrica) va declarar que "Si a mi als 23 anys em diuen, té una pistola i dispara contra un guàrdi civil, jo li foto un tret al guàrdia civil; en aquell moment eren els enemics de Catalunya." Demà serà enterrat a les 13h al tanatori de Sancho d'Àvila.



Entre les moltes accions de resistència antifranquista, i dies abans de l'atac contundent contra els vidres de La Vanguarida, Joan Agut també va participar en una acció que va consistir en el llançament per terra de diversos centenar d'exemplars d'aquest diari al llarg de la Rambla ("encatifada des de Portaferrissa fins a Canaletes), diaris que prèviament havien robat d'un cotxe del rotatiu a la plaça Vila de Madrid.



La primera feina de Joan Agut va consistir en la venda peix al mercat d'Hostafrancs. Després, ocupà altres oficis poc relacionats amb la literatura fins que el 1959 va emigrar a París per fer d'artista. En va tornar el 1961 i obrí una llibreria a la capital catalana. Com a resultat d'aquest contacte amb el món literari, començà a treballar com a editor, feina que desenvolupà durant 35 anys. Entre altres, va treballar per a les editorials Bruguera, Edhasa, Barcanova (de la qual és un dels fundadors) i Thassàlia (de la qual és propietari).



L'any 1997 es produí un gir en la seva carrera i, en jubilar-se com a editor, s'estrenà com a escriptor i, l'any 2000 va quedar finalista del premi Sant Jordi. L'any següent guanya el premi Pin i Soler, dins dels Premis Ciutat de Tarragona. Aquell mateix any es va endur el prestigiós premi Crexells. Dos anys després obtingué també el premi Carlemany. Des de 1977 va publicar comentaris, ressenyes i crítiques de llibres al diari Avui. (text de llibertat.cat).



La Junta Directiva de l'A.C.1640

Salvador Iborra

Mor assassinat el poeta valencià Salvador Iborra.

Salvador Iborra va néixer a València l'any 1978 i era llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València. Actualment estudiava un màster d'Humanitats a la Pompeu Fabra de Barcelona. Va publicar els poemaris Un llençol per embrutar i Les entranyes del foc, i l'any 2009 va obtenir el premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt per Els cossos oblidats.

Podeu llegir la notícia aquí

Enllaç del seu blog

Descansa en pau.

Mor un casteller

El casteller de la colla de l'Arboç que diumenge passat va patir ferides molt greus durant una diada de la festa major de Montblanc ha mort aquest matí a l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron. La víctima, de 75 anys, portava tres dies en coma. L'accident va passar quan, durant la celebració de la diada castellera de la festa major de Montblanc, la víctima, que es trobava fent pinya, va rebre un fort impacte a causa de la caiguda del dos de set dels Castellers d'Esplugues, que el va ferir de gravetat. Aquest és el quart accident mortal de la història del món casteller. El primer va passar a la Masó al segle XIX, el segon a Barberà del Vallès el 1983 i el tercer a Mataró l'any 2006, fet que va acabar d'impulsar l'ús del casc entre la canalla, que ja estava en fase d'estudi.

Informa l'Ara.cat


Si Catalunya viu és gràcies a la gent com vosaltres

Recordant Josep Termes

Un Referent de la nostra història nacional

Josep Termes és un vertader referent de la nostra història nacional. En desaparèixer ens deixa un buit irreparable però, més enllà, tinc la sensació de que amb ell és tota una època la que s’acaba una mica més. Termes és, abans que res, un dels més grans historiadors de la Catalunya recent; però és historiador com a reflex d’una actitud vital i, així, és historiador com a ciutadà, com a patriota, com a intel·lectual d’un agut sentit crític i d’un humanisme que a ell li agradava posar en relació estreta amb els seus orígens populars. Quantes de les seves argumentacions partien d’una anècdota, d’un record, d’una lliçó apresa al seu barri per acabar convertint-se en un consell, una orientació fins i tot metodològica, en un toc d’atenció per a que el seu interlocutor baixés del “catecisme” que fos i toqués al peu a terra on s’havia de situar la història!
Josep Termes, en Pep, ha estat un vertader mestre. Jo no sé de cap altre destacat de l’Acadèmia i reconegut en tots els àmbits que hagi esmerçat més hores i més paciència per a “fer un cafè” i parlar i orientar durant hores uns estudis, una recerca, el llibre incipient d’un company. En el terreny personal, ell predicà amb l’exemple i es dedicà a la història de Catalunya amb passió i amb una voluntat incansable de contrarestar els apriorismes ideològics i els determinismes heretats d’una època de militàncies fortes com havia estat la de l’antifranquisme. Profund coneixedor del seu segle XX, Termes patia per les malvestats dels autoritarismes de tota mena i s’indignava davant les injustícies, especialment les que havia hagut de suportar Catalunya.
La seva producció personal reflexa aquest lligam entre la persona, l’obra i l’època que ha donat al seu mestratge una força tan gran.


Els seus dos grans temes han estat l’estudi dels moviments populars catalans i l’estudi del nacionalisme català, ambdós inclosos en el marc dels moviments socials i nacionals de l’Europa contemporània. Cal recordar el seu treball pioner sobre l’anarquisme espanyol i la Primera Internacional (1964-1972), renovador perquè no parlava només de la ideologia i l’organització, sinó de la cultura anarquista i el seu profund i històric lligam amb la realitat catalana (amb estretes relacions amb el federalisme). El seu darrer llibre (2011) tanca tot un cicle i esdevé una història del moviment anarquista a Espanya amb aportacions que sovint fan pensar en una mena de testament historiogràfic.
El segon gran tema és la història del nacionalisme català i aquí l’hem de situar com un dels grans referents en una cadena iniciada per un dels seus historiadors preferits, Antoni Rovira i Virgili. Termes ha animat aquest camp d’estudi, n’ha estat un dels grans renovadors (El nacionalisme català. Problemes d’interpretació, 1974), ha aportat gran quantitat de material i ha creat escola.

Quan el 2006 se li concedí el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el guardó li anava com l’anell al dit quan: se li retia honor per la seva trajectòria vital i professional en defensa de la cultura dels Països Catalans i per la seva exemplaritat intel·lectual.

Et trobarem molt a faltar, Pep.

Escrit per: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic d’història contemporània i Director del postgrau “Estudis Superiors de Coneixement de Catalunya”

Heribert Barrera

Ahir es va tornar un dia trist per per tots aquells que estimem a Catalunya. Heribert Barrera, aquell que alguns ens va obrir l'esperança, ens va deixar ahir a la nit.

La capella ardent s'obrirà aquest dilluns al parlament.

Un segle de lluita en tots els fronts

Heribert Barrera ha dedicat la vida a la lluita per la República i els drets nacionals de Catalunya. Des de les institucions democràtiques -abans i després del franquisme-, fins a les trinxeres de guerra i l'activisme polític

Nascut el 6 de juliol de 1917 a Barcelona, Heribert Barrera va viure en un entorn familiar ben significat per la República. El seu pare, sindicalista de la CNT i més tard incorporat a ERC, Martí Barrera, va ser diputat al Parlament i conseller de la Generalitat republicana. Això explica que ben aviat, el seu seu fill Heribert va entrar en política. Durant la República, Heribert Barrera va militar en diverses organitzacions republicanes, com el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1935, un any abans de l'aixecament militar feixista, Barrera es va incorporar a les Joventuts d'ERC, per fer-se més tard soldat d'artilleria de les tropes republicanes, on va lluitar al front d'Aragó i del Segre. Va acabar exiliat a França, on va conèixer la duresa dels camps de concentració d'exiliats republicans. S'havia llicenciat en Química a Barcelona, i a Montpeller es va llicenciar en Matemàtiques i Física, matèria en què es va doctorar.

Va participar en la reorganització d'ERC a la clandestinitat, partit que el va elegir secretari general durant la Transició (1976). Va ocupar el càrrec fins al 1987. Els 40 anys de dictadura no el van fer fan cessar, en cap moment, les seves conviccions i activisme. Confederalista convençut, va ser elegit diputat al Congrés a les primeres eleccions amb la coalició comunista Esquerra de Catalunya (ERC encara era il·legal).

El 1980, ja amb ERC legalitzada, va encapçalar la llista republicana a les eleccions al Parlament, i va tocar la campana –ERC es veia com un partit vell- en aconseguir 14 diputats. Barrera va votar la investidura de Jordi Pujol i va ser elegit primer president del Parlament de la democràcia restaurada. Però aquesta operació va sortir cara a una ERC ideològicament desdibuixada, que va caure a cinc diputats quatre anys després. El 1989 li va agafar el relleu com a secretari general Joan Hortalà, i ell va passar a ser president del partit. Dos anys després va ser elegit eurodiputat, càrrec que va ocupar fins l'any 1995.

Independentisme de rostre identitari

Medalla d'Or del Parlament (2000), Barrera va fer evolucionar les seves tesis històricament federalistes cap a posicionaments cada cop més nítidament independentistes (ha esdevingut un dels rostres més essencialistes de l'ERC de la última dècada), en constatar la impossibilitat d'encaix nacional de Catalunya a Espanya. En tot aquest temps no ha deixat de banda mai el compromís amb el país de ser un personatge compromès, i polèmic també.

Com quan ara fa deu anys -en ple boom migratori a Catalunya-, en un llibre-entrevista d'Enric Vila, declarava que la immigració amenaçava la supervivència de Catalunya i advocava per una expulsió progressiva d'immigrants. Barrera tenia llavors 83 anys i començava a consolidar un gir progressiu cap a postulats independentistes de base identitària. Es va anar allunyant de la línia estratègica de l'ERC de rostre més social per acabar donant suport al Reagrupament de Joan Carretero i a altres crides a la unitat de l'independentisme en una candidatura transversal i d'ampli espectre ideològic. Però, com el seu amic i company de partit Víctor Torres -fundador d'ERC, que va morir el 19 de juny-, mai va abandonar la militància, encara que crítica, a ERC. Són els últims sospirs de la il·lusió republicana aixafada pel feixisme espanyol.