HOMENATGE NACIONAL

La Generalitat homenatja Josep Maria de Sagarra

2012-01-24T12:35:00.000-08:00

L'acte, en ocasió dels cinquanta anys de la mort de l'escriptor, es farà avui al vespre al Palau de la Música Catalana

El Palau de la Música s'omplirà avui al vespre en ocasió de l'homenatge institucional i popular que es farà al poeta i escriptor Josep Maria de Sagarra, en els cinquanta anys de la seva mort. Hi assistirà el president de la Generalitat, Artur Mas. L'espectacle, amb direcció escènica de Joan Ollé, consistirà en un repàs de la vida de l'autor a base de fragments de les seves memòries i d'obres seves diverses, amb la veu de músics, actors i intèrprets que en algun moment de la seva carrera professional han tingut una relació estreta amb la seva obra.

Hi prendran part els actors: Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep MariaPou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els músics i cantants: Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

L'homenatge és obert a tothom i gratuït. Només calia que el públic interessat recollís les entrades a les taquilles del Palau de la Música. En pocs dies es van exhaurir.http://www.blogger.com/img/blank.gif

Aquest homenatge a Josep Maria de Sagarra al Palau de la Música, promogut pel Departament de Cultura, no és un acte gens habitual, encara que segon el conseller Mascarell vol establir un precedent. Ara, aquest primer acte va sorgir d'una manera accidentada: el periodista Joan de Sagarra, en veient que la programació del TNC del 2011-2012 no incloïa cap obra del seu pare (mort el 27 de setembre de 1961), va publicar l'article 'La "cultureta" continua fent de les seves' (pdf). El conseller Mascarell, ràpid, li va telefonar l'endemà i poc després es van reunir. D'aquí va sortir la idea d'un homenatge institucional a Josep Maria de Sagarra al Palau de la Música Catalana.

Font

Francesc Macià

2011-12-24T11:35:00.000-08:00

Mor 'Cala', Josep de Calassanç Serra, puntal de la cultura a la Catalunya Nord

2011-12-19T12:32:00.000-08:00

Va ser un dels fundadors de Terra Lliure, es va exiliar a finals dels setanta i ara presidia el Casal Jaume I de Perpinyà. Era el cap de taula d'una de les grans famílies independentistes, els Serra, amb les seves germanes Eva i Blanca, i la seva filla Joana, nova propietària de la Llibreria Catalana.

La veu aguda i la cara sempre somrient del 'Cala', un dels veterans activistes independentistes de Catalunya Nord, ha desaparegut per sempre aquest diumenge després d'una operació de cor a Montpeller que no ha pogut superar. El 'Cala', com tothom el coneixia, passarà a la història com a un dels més inquiets llibreters de Perpinyà, una professió que ha traspassat a la seva filla Joana, que el passat 25 de novembre va rebre el testimoni de Joan Miquel Touron i va agafar oficialment les regnes de la Llibreria Catalana de la plaça Joan Payrà. "He mamat la professió de llibretera a casa", deia Joana Serra del seu pare a l'ARA aquell dia en el marc d'una festa que va reunir totes les veus del vell i nou catalanisme a la capital del nord.

Com a llibreter, el 'Cala' deixa editat sobretot 'Qui sem/Qui són els catalans del nord', el llibre que des de 1992 es va convertir en una mena de bíblia per conèixer tots els noms i tots els cognoms de la política, l'economia, la societat i la cultura de la Catalunya Nord, però lògicament la seva llarga vida, a cavall de la Transició a l'Estat espanyol, també va estar marcada per la seva pertinença a l'independentisme de primera hora. Serra, juntament amb Jaume Martínez i Pere Bascompte, va fundar Terra Lliure i va patir l'exili dos cops, l'últim dels quals arran de la mort de Félix Goñi, un dels quatre morts de l'organització que van morir en atemptats que intentaven cometre ells mateixos. Serra, curiosament, després va ser el més ferm partidari de la dissolució del grup armat i va ser expulsat el 1982. A partir d'aquí, la seva trajectòria cultural és sinònim del Centre Cultural Català del carrer Gran de la Moneda, del Casal Jaume I, de la històrica Ràdio Arrels, de l'entitat cultural Aire Nou de Baó. El 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívicahttp://www.blogger.com/img/blank.gif de la Fundació Lluís Carulla per la seva aportació a la lluita per la catalanitat de Catalunya Nord.

Font: ara

Acte de record per l'Enric Garriga Trullols

2011-12-15T03:58:00.000-08:00

Medalla d'Or amb distintiu vermell al mosso d'esquadra mort a Montblanc

2011-12-12T03:58:00.000-08:00

Aquest migdia, al tanatori de Reus, familiars, amics, companys i autoritats han dit l'últim adéu a l'Ernest, el mosso mort en acte de servei http://www.blogger.com/img/blank.gifa Montblanc el passat divendres dia 9 de desembre. Amb molt bon criteri, el Departament d'Interior, encapçalat pel conseller Felip Puig, li ha concedit a títol pòstum la Medalla d'Or amb distintiu vermell, la màxima condecoració al cos de Mossos d'Esquadra.

[policiadecatalunya.blogspot.com - Font de la informació: Agència Catalana de Notícies; Vilaweb; Reus.cat; Font de la imatge: foropolicia]

Enric Garriga Trullols, president de l’IPECC i del CAOC, mor als 85 anys

2011-11-18T04:54:00.000-08:00

El president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC), Enric Garriga Trullols, ha mort a Barcelona als 85 anys. L’enterrament serà demà dissabte, dia 19 de novembre, a les 16.00 h., al Tanatori de la Ronda de Dalt de Barcelona (Scala Dei, 17-37). La capella ardent s’obrirà aquesta tarda a les 16.00 h .

Enric Garriga Trullols, enginyer químic de professió, va consagrar la seva vida a treballar per la independència de Catalunya, i ho va fer de múltiples maneres. Des de la seva col·laboració continuada amb dirigents de tots els partits nacionalistes i sobiranistes fins a la participació activa en fòrums i plataformes, sempre amb l’objectiu de conciliar voluntats, unir esforços i aconseguir la unitat d’acció de l’independentisme.

En paral·lel a la seva activitat política, i en la mateixa direcció quant als objectius, Enric Garriga Trullols va participà al Congrés de Cultura Catalana (1975-77). Poc després de finalitzat aquest Congrés, en el qual treballà en l’àmbit de projecció exterior, fundà juntament amb altres persones, l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), des d’on ha desenvolupat una tasca ingent de promoció internacional de la cultura catalana a través d’accions molt diverses, com ara la creació i l’impuls de les XXIII edicions dels premis Josep Maria Batista i Roca celebrades fins ara, la construcció de monuments a personalitats catalanes a l’Argentina, Alemanya o Bèlgica, la promoció de viatges per conèixer l’expansió catalana a la Mediterrània, i les petjades catalanes, a Centreuropa i a Amèrica o la promoció de la descoberta de les gestes històriques catalanes.

El 1977 participà activament en la fundació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC), entitat consagrada al foment de les relacions entre les cultures i els pobles occità i català. Durant els darrers 34 anys ha dut a terme un treball constant d’apropament entre Catalunya i Occitània, pel qual ha estat reconegut àmpliament a Occitània. Entre moltes altres iniciatives, i amb dedicació constant, ha estat el creador i impulsor de les XXXIII edicions de l’Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur, celebrades fins ara; les XXIV edicions de la Pujada al Port de Salau per la llengua i l'amistat occitano-catalana; o les XIV edicions de la Dictada Occitana a Barcelona. Va participar activament en els darrers trenta-set anys a l’Escola Occitana d’Estiu, a Vilanova d'Olt. Durant els darrers cinc anys ha impulsat la Missa Occitana a Prats de Rei; va impulsar les classes d’ensenyament de l’occità a Barcelona, i va participar activament en la tramitació de la Llei de l’occità. Era membre de l’Institut d’Estudis Occitans.

Fotografia (d’esquerra a dreta):

Enric Garriga Trullols, la seva esposa Núria Bayó, i els expresidents del Parlament de Catalunya Joan Rigol, Heribert Barrera i Joaquim Xicoy durant el sopar commemoratiu del XXVè aniversari de la fundació de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), celebrat l’any 2003

Traspassa el patriota del FNC, Joan Agut Rico

2011-11-08T03:17:00.000-08:00

Ens informa l'Associació Catalunya 1640, el traspàs de l'antic militant del Front Nacional de Catalunya i soci de la nostra Associació i editor i escriptor, Joan Agut Rico.

L'enterrament tindrà lloc avui dimarts dia 8 de novembre a les 13 hores al tanatori de Sancho d’Àvila.

El patriota Joan Agut al mig de la foto, entre Jordi Vila Foruny i Robert Surroca companys al FNC, el dia de l’entrega de la IV

Medalla Pau Claris a Joan Triadú i Font, el 2010.

Avui s'ha conegut la notícia de la mort de Joan Agut Rico, escriptor i antic membre del Front Nacional de Catalunya (FNC) durant els anys 60. Va ser escriptor i editor. El gener de 1960 va portar a terme l'acció contra La Vanguardia, en què diversos militants del catalanisme van trencar els vidres de la seu del diari conservador al carrer Pelai, com a resposta al director d'aquest diari, Luis Martínez Galinsoga i les seves declaracions "Todos los catalanes son una mierda". Al llibre recopilatori d'exmilitants del FNC, El Front Nacional de Catalunya: cavalcant damunt l'estel, coordinat per Robert Surroca, Rico Agut explica com es va portar a terme aquesta acció de resposta a les declaracions anticatalanes de Galinsoga, que poc després va ser cessat, malgrat que havia estat nomenat per aquesta tasca de director del diari el 1939 pel ministre i cunyat del dictador Ramón Serrano Súñer.

Joan Agut Rico (Barcelona 1934-2011) va ser detingut diverses vegades a causa de la seva activitat antifranquista. En un vídeo recent del web memoro.org (dedicat a la memòria històrica) va declarar que "Si a mi als 23 anys em diuen, té una pistola i dispara contra un guàrdi civil, jo li foto un tret al guàrdia civil; en aquell moment eren els enemics de Catalunya." Demà serà enterrat a les 13h al tanatori de Sancho d'Àvila.

Entre les moltes accions de resistència antifranquista, i dies abans de l'atac contundent contra els vidres de La Vanguarida, Joan Agut també va participar en una acció que va consistir en el llançament per terra de diversos centenar d'exemplars d'aquest diari al llarg de la Rambla ("encatifada des de Portaferrissa fins a Canaletes), diaris que prèviament havien robat d'un cotxe del rotatiu a la plaça Vila de Madrid.

La primera feina de Joan Agut va consistir en la venda peix al mercat d'Hostafrancs. Després, ocupà altres oficis poc relacionats amb la literatura fins que el 1959 va emigrar a París per fer d'artista. En va tornar el 1961 i obrí una llibreria a la capital catalana. Com a resultat d'aquest contacte amb el món literari, començà a treballar com a editor, feina que desenvolupà durant 35 anys. Entre altres, va treballar per a les editorials Bruguera, Edhasa, Barcanova (de la qual és un dels fundadors) i Thassàlia (de la qual és propietari).

L'any 1997 es produí un gir en la seva carrera i, en jubilar-se com a editor, s'estrenà com a escriptor i, l'any 2000 va quedar finalista del premi Sant Jordi. L'any següent guanya el premi Pin i Soler, dins dels Premis Ciutat de Tarragona. Aquell mateix any es va endur el prestigiós premi Crexells. Dos anys després obtingué també el premi Carlemany. Des de 1977 va publicar comentaris, ressenyes i crítiques de llibres al diari Avui. (text de llibertat.cat).

La Junta Directiva de l'A.C.1640

Salvador Iborra

2011-09-30T08:07:00.000-07:00

Mor assassinat el poeta valencià Salvador Iborra.

Salvador Iborra va néixer a València l'any 1978 i era llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València. Actualment estudiava un màster d'Humanitats a la Pompeu Fabra de Barcelona. Va publicar els poemaris Un llençol per embrutar i Les entranyes del foc, i l'any 2009 va obtenir el premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt per Els cossos oblidats.

Podeu llegir la notícia aquí

Enllaç del seu blog

Descansa en pau.

Mor un casteller

2011-09-16T04:33:00.000-07:00

El casteller de la colla de l'Arboç que diumenge passat va patir ferides molt greus durant una diada de la festa major de Montblanc ha mort aquest matí a l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron. La víctima, de 75 anys, portava tres dies en coma. L'accident va passar quan, durant la celebració de la diada castellera de la festa major de Montblanc, la víctima, que es trobava fent pinya, va rebre un fort impacte a causa de la caiguda del dos de set dels Castellers d'Esplugues, que el va ferir de gravetat. Aquest és el quart accident mortal de la història del món casteller. El primer va passar a la Masó al segle XIX, el segon a Barberà del Vallès el 1983 i el tercer a Mataró l'any 2006, fet que va acabar d'impulsar l'ús del casc entre la canalla, que ja estava en fase d'estudi.

Informa l'Ara.cat

Si Catalunya viu és gràcies a la gent com vosaltres

Recordant Josep Termes

2011-09-12T11:58:00.000-07:00

Un Referent de la nostra història nacional

Josep Termes és un vertader referent de la nostra història nacional. En desaparèixer ens deixa un buit irreparable però, més enllà, tinc la sensació de que amb ell és tota una època la que s’acaba una mica més. Termes és, abans que res, un dels més grans historiadors de la Catalunya recent; però és historiador com a reflex d’una actitud vital i, així, és historiador com a ciutadà, com a patriota, com a intel·lectual d’un agut sentit crític i d’un humanisme que a ell li agradava posar en relació estreta amb els seus orígens populars. Quantes de les seves argumentacions partien d’una anècdota, d’un record, d’una lliçó apresa al seu barri per acabar convertint-se en un consell, una orientació fins i tot metodològica, en un toc d’atenció per a que el seu interlocutor baixés del “catecisme” que fos i toqués al peu a terra on s’havia de situar la història!
Josep Termes, en Pep, ha estat un vertader mestre. Jo no sé de cap altre destacat de l’Acadèmia i reconegut en tots els àmbits que hagi esmerçat més hores i més paciència per a “fer un cafè” i parlar i orientar durant hores uns estudis, una recerca, el llibre incipient d’un company. En el terreny personal, ell predicà amb l’exemple i es dedicà a la història de Catalunya amb passió i amb una voluntat incansable de contrarestar els apriorismes ideològics i els determinismes heretats d’una època de militàncies fortes com havia estat la de l’antifranquisme. Profund coneixedor del seu segle XX, Termes patia per les malvestats dels autoritarismes de tota mena i s’indignava davant les injustícies, especialment les que havia hagut de suportar Catalunya.
La seva producció personal reflexa aquest lligam entre la persona, l’obra i l’època que ha donat al seu mestratge una força tan gran.

Els seus dos grans temes han estat l’estudi dels moviments populars catalans i l’estudi del nacionalisme català, ambdós inclosos en el marc dels moviments socials i nacionals de l’Europa contemporània. Cal recordar el seu treball pioner sobre l’anarquisme espanyol i la Primera Internacional (1964-1972), renovador perquè no parlava només de la ideologia i l’organització, sinó de la cultura anarquista i el seu profund i històric lligam amb la realitat catalana (amb estretes relacions amb el federalisme). El seu darrer llibre (2011) tanca tot un cicle i esdevé una història del moviment anarquista a Espanya amb aportacions que sovint fan pensar en una mena de testament historiogràfic.
El segon gran tema és la història del nacionalisme català i aquí l’hem de situar com un dels grans referents en una cadena iniciada per un dels seus historiadors preferits, Antoni Rovira i Virgili. Termes ha animat aquest camp d’estudi, n’ha estat un dels grans renovadors (El nacionalisme català. Problemes d’interpretació, 1974), ha aportat gran quantitat de material i ha creat escola.

Quan el 2006 se li concedí el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el guardó li anava com l’anell al dit quan: se li retia honor per la seva trajectòria vital i professional en defensa de la cultura dels Països Catalans i per la seva exemplaritat intel·lectual.

Et trobarem molt a faltar, Pep.

Escrit per: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic d’història contemporània i Director del postgrau “Estudis Superiors de Coneixement de Catalunya”

Heribert Barrera

2011-08-28T02:27:00.000-07:00

Ahir es va tornar un dia trist per per tots aquells que estimem a Catalunya. Heribert Barrera, aquell que alguns ens va obrir l'esperança, ens va deixar ahir a la nit.

La capella ardent s'obrirà aquest dilluns al parlament.

Un segle de lluita en tots els fronts

Heribert Barrera ha dedicat la vida a la lluita per la República i els drets nacionals de Catalunya. Des de les institucions democràtiques -abans i després del franquisme-, fins a les trinxeres de guerra i l'activisme polític

Nascut el 6 de juliol de 1917 a Barcelona, Heribert Barrera va viure en un entorn familiar ben significat per la República. El seu pare, sindicalista de la CNT i més tard incorporat a ERC, Martí Barrera, va ser diputat al Parlament i conseller de la Generalitat republicana. Això explica que ben aviat, el seu seu fill Heribert va entrar en política. Durant la República, Heribert Barrera va militar en diverses organitzacions republicanes, com el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1935, un any abans de l'aixecament militar feixista, Barrera es va incorporar a les Joventuts d'ERC, per fer-se més tard soldat d'artilleria de les tropes republicanes, on va lluitar al front d'Aragó i del Segre. Va acabar exiliat a França, on va conèixer la duresa dels camps de concentració d'exiliats republicans. S'havia llicenciat en Química a Barcelona, i a Montpeller es va llicenciar en Matemàtiques i Física, matèria en què es va doctorar.

Va participar en la reorganització d'ERC a la clandestinitat, partit que el va elegir secretari general durant la Transició (1976). Va ocupar el càrrec fins al 1987. Els 40 anys de dictadura no el van fer fan cessar, en cap moment, les seves conviccions i activisme. Confederalista convençut, va ser elegit diputat al Congrés a les primeres eleccions amb la coalició comunista Esquerra de Catalunya (ERC encara era il·legal).

El 1980, ja amb ERC legalitzada, va encapçalar la llista republicana a les eleccions al Parlament, i va tocar la campana –ERC es veia com un partit vell- en aconseguir 14 diputats. Barrera va votar la investidura de Jordi Pujol i va ser elegit primer president del Parlament de la democràcia restaurada. Però aquesta operació va sortir cara a una ERC ideològicament desdibuixada, que va caure a cinc diputats quatre anys després. El 1989 li va agafar el relleu com a secretari general Joan Hortalà, i ell va passar a ser president del partit. Dos anys després va ser elegit eurodiputat, càrrec que va ocupar fins l'any 1995.

Independentisme de rostre identitari

Medalla d'Or del Parlament (2000), Barrera va fer evolucionar les seves tesis històricament federalistes cap a posicionaments cada cop més nítidament independentistes (ha esdevingut un dels rostres més essencialistes de l'ERC de la última dècada), en constatar la impossibilitat d'encaix nacional de Catalunya a Espanya. En tot aquest temps no ha deixat de banda mai el compromís amb el país de ser un personatge compromès, i polèmic també.

Com quan ara fa deu anys -en ple boom migratori a Catalunya-, en un llibre-entrevista d'Enric Vila, declarava que la immigració amenaçava la supervivència de Catalunya i advocava per una expulsió progressiva d'immigrants. Barrera tenia llavors 83 anys i començava a consolidar un gir progressiu cap a postulats independentistes de base identitària. Es va anar allunyant de la línia estratègica de l'ERC de rostre més social per acabar donant suport al Reagrupament de Joan Carretero i a altres crides a la unitat de l'independentisme en una candidatura transversal i d'ampli espectre ideològic. Però, com el seu amic i company de partit Víctor Torres -fundador d'ERC, que va morir el 19 de juny-, mai va abandonar la militància, encara que crítica, a ERC. Són els últims sospirs de la il·lusió republicana aixafada pel feixisme espanyol.

Vídeo de l'homenatge als germans Badia

2011-05-03T01:56:00.000-07:00

Homenatge als Germans Badia - 75 aniversari from Xavier Fajarnes on Vimeo.

IN MEMORIAM: JOSEP I MIQUEL BADIA

2011-04-19T07:40:00.000-07:00

+ informació sobre el següent acte aquí

Els germans Badia formaren part d’aquella generació de joves d’entreguerres que visqueren apassionadament aquella època dels ismes, comunisme, anarquisme, nacionalisme, de valoració dels conceptes de disciplina, autoritat, sacrifici i de l’ ús de la força en defensa d’un nacionalisme essencialista.

Miquel Badia es considerava un soldat de la Pàtria, la seva missió era alliberar-la mitjançant la insurrecció armada i el sacrifici de la sang, d’acord amb el model de lluita contra l’ocupació britànica representat per la Pasqua irlandesa del 1916.

Miquel Badia fou l’organitzador, impulsor i símbol de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català (JEREC) que, mitjançant la pràctica de l’excursionisme, l’atletisme i l’acció política patriòtica, tingueren una intensa activitat durant el període de la Generalitat Republicana, quan es vincularen amb les institucions en un procés de construcció nacional (nacionalitzar Catalunya), segons el concepte encunyat per A. Rovira i Virgili, com a pas previ per engegar el procés insurreccional que portaria a la llibertat de la Pàtria.

Miquel Badia , el “ capità collons”, com se’l coneixia pel seu coratge , tingué una vida turmentada, resultat de la seva lluita al servei del seu ideal separatista (independentista), els cinc anys de presidi pels fets de Garraf, la clandestinitat, l’exili i l’hostilitat d’un sector d’ERC, accentuaren encara més el seu caràcter rebel.

Amb encerts i errors, però amb una vital i apassionada voluntat de servei a la nació i a la política de Francesc Macià, i tot això sense haver estat mai candidat en cap llista electoral.
Com a bon idealista romàntic, per a ell la vida fou un culte a Catalunya i a la mare, potser perquè les dues figures es fonien en una de sola. Com els escollits dels déus, aquests el cridaren aviat al seu si,quan només tenia 30 anys, però amb la meitat de la seva vida ofrenada a l’altar de la Pàtria.

L’assassinat dels germans Badia serà el pròleg del crepuscle dels déus, que tres mesos després serà representat pel doble procés de guerra i revolució que sacsejarà la societat catalana. La desaparició de Miquel Badia privà a l’independentisme d’un valuós organitzador i d’un líder carismàtic molt necessari per guiar la política d’Estat Català durant la guerra.

En la llarga llista de patriotes que durant els darrers vuitanta anys han estat la baula que ha donat continuïtat a la nostra lluita , cal esmentar, entre molts d’altres, Marcel·lí Perelló, Daniel Cardona, Domènec Latorre, Jaume Compte, Lluís Escaler, Manuel Viusà, Manuel Cruells, Josep Tramunt, Jaume M Vendrell, Magí Colet, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, independentistes de distints colors i sigles polítiques, però guiats tots per la seva voluntat d’alliberament dels Països Catalans. Miquel Badia té un lloc destacat enmig d’aquests combatents. El seu homenatge ha d’ésser un esperó per a continuar en la línia de lluita i de fidelitat als interessos col·lectius del poble català, que són els de la Pàtria, que Francesc Macià ens va assenyalar: Una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

Aprenem del passat, treballem el present, construïm el futur
Honor als herois de la Pàtria !

Punt final de l'exili de Francesc Macià

2011-03-18T03:17:00.000-07:00

El retorn del líder catalanista republicà un mes abans de la constitució d'Esquerra Republicana és rememorat a partir d'una fotografia inèdita

La imatge mostra la sortida cap a Catalunya de Macià des de l'estació del Quai d'Orsay a final del mes de febrer de 1931

El febrer de 1931Macià deixava enrere la seva experiència d'exili i retornava a Catalunya

París, 21 de febrer de 1931. Estació del Quai d'Orsay. Sortida de Francesc Macià cap a Catalunya. D'esquerra a dreta: Francesc Macià, Jaume Gascon, Josep Maymí (amb ulleres), i Francesc Vinyes Foto: FAMÍLIA MAYMÍ.

Han passat una vuitantena d'anys des d'aquell 21 de febrer del 1931 en què Francesc Macià Llussà, des de l'estació del Quai d'Orsay de París, deixava enrere la seva experiència d'exili i retornava a Catalunya. Un mes després d'aquest fet, Macià s'erigiria en una figura clau en la fundació d'ERC i després, ja en ple mes d'abril del mateix any, es va convertir en una icona històrica de primera magnitud a cavall de la proclamació de la República catalana i de la presidència que va exercir a la Generalitat de Catalunya fins a la seva mort el dia 25 de desembre de 1933.

A l'entorn familiar més immediat aquesta fotografia ha estat sempre present, sobretot a partir dels anys vuitanta del segle passat. Josep Maymí Lloveras –pare i avi, respectivament, dels autors de l'article– fou un testimoni directe d'aquell moment històric.

En l'àmbit estrictament familiar, Josep Maymí Lloveras mai no havia parlat d'aquest fet. Tenint en compte que havia fet la guerra en les files del bàndol republicà i que el seu tarannà sempre s'havia caracteritzat per una gran prudència –era d'aquells que preferia dir: “Calleu.., no digueu res..., només faltaria que se sabés...”–, havia optat pel silenci. Tanmateix, però, la fotografia sempre la va tenir a la sala d'estar, en un lloc preferent i clarament visible. La imatge parlava i continua parlant per ella mateixa, una espècie de testimoni mut amb connotacions polítiques simbòliques explícites, inequívoques i reveladores d'un moment històric certament esperançador.

I com és que Josep Maymí Lloveras era a París? A l'edat de 15 anys, cap al 1922, va anar a treballar a Barcelona i va estudiar anglès al Centre de Dependents, al final de la Rambla. Més tard li va tocar fer el servei militar; s'ho hauria pogut estalviar, sempre que accedís a fer-se mosso de quota –tal com el seu pare, Narcís Maymí Pica, li va proposar–. Tanmateix, però, ell va optar per guardar aquests diners de manera que, una vegada acabat el servei militar, podria anar a Londres i a París a perfeccionar tant l'anglès com el francès. I així ho va fer, el 29 de maig del 1930 marxava cap a Herne Bay –comtat de Kent, Anglaterra–. Posteriorment faria estada a Londres. Durant el febrer del 1931 va anar a París, on es va trobar amb el seu amic Jaume Gascon. L'amistat ja venia d'anys enrere, bàsicament a causa del fet que tots dos sempre havien tingut un gran interès pels idiomes. Gascon, que llavors exercia de periodista a la capital francesa, es relacionava amb freqüència amb alguns catalans que hi vivien, alguns dels quals exiliats.

Entre altres, tenia molt bona relació amb Francesc Vinyes, Lluís Boixader i Martí Vilanova, tots ells membres del partit Estat Català i implicats en els coneguts fets de Prats de Molló del 1926.

En paraules del mateix Gascon: “La darrera setmana de setembre [1930] els diaris de París publicaren que en Macià havia abandonat Brussel·les, per entrar a Espanya, però, tan bon punt l'havia descobert la policia espanyola, va ser conduït manu militari a la frontera francesa. El vàrem tenir tres dies allotjat a l'hotel Mont-Tabor i el dia 28 li vàrem oferir un sopar amb assistència de Carles Esplà [polític i periodista valencià]. El diari La Rambla me'n va publicar una fotografia”. Aquesta xarxa de relacions ens ha permès de comprendre millor una fotografia de la qual, fins fa ben poc, sabíem només algunes dades i encara incompletes. Afortunadament, la seva força simbòlica es manté del tot inalterada.

En memòria del mosso d’esquadra Santos Santamaria

2011-03-17T04:15:00.000-07:00

Avui es commemora el 10è aniversari de l'atemptat terrorista de Roses en el qual va morir l’agent del Cos de Mossos d'Esquadra Santos Santamaria Avendaño. Uns fets que van commocionar la societat catalana i, principalment, la seva pròpia policia. El mosso Santos Santamaria, de 32 anys, va morir en acte de servei quan participava en el cordó policial creat davant l’amenaça de bomba de l’organització terrorista ETA a Roses. Una data que ha permès a familiars i amics homenatjar com és degut a l’agent Santos Santamaria, i d’aquí els actes que s’han previst en record d’aquest tràgic succés.

Segons fonts del Departament d’Interior els actes d'homenatge a l'agent mort s'iniciaran a les 12 del migdia amb una missa. Posteriorment, a les 12:30 hi haurà un ofrena floral al monument a Santos Santamaria. Tot seguit s'iniciaran els parlaments per part del director general de la policia, el Sr. Manel Prat, l'alcaldessa de Roses, la Sra. Magda Casamitjana i, finalment, el pare de l’agent. A les 12:45 s’ha previst l'entrega de plaques als policies que van intervenir la nit de l'atemptat, en agraïment a la seva tasca.

http://policiadecatalunya.blogspot.com

Catalunya Radio: En Guardia: L'assassinat dels germans Badia

2011-03-15T16:45:00.000-07:00

A l'enllaç podeu descargar-vos el programa

Mor Joan Colomines

2011-02-24T08:58:00.000-08:00

L'escriptor, metge i polític català Joan Colomines ha mort a Barcelona als 89 anys. Colomines, que des de ben jove es va convertir en un activista en favor de la democràcia, la llibertat i gran defensor de Catalunya, va publicar al llarg de la seva vida diverses obres de poesia i també d'assaig polític.

La seva militància política va començar al Front Nacional i el 1977 va ingressar a Convergència Democràtica de Catalunya i va ser diputat en la primera, la segona i la tercera legislatura del Parlament.

Entre les obres més destacades d'aquest home tan prolífic destaca la 'Crònica de l'antifranquisme a Catalunya', on aquest metge de l'Eixample barceloní retrata i relata amb exhaustivitat les campanyes cíviques, les manifestacions d'estudiants i totes les iniciatives populars que van ajudar a la descomposició definitiva del règim del general Franco.

Colomines, afectat d'alzheimer en els últims anys, va rebre el 1998 la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva llarga trajectòria política i literària.

També el PSC "lamenta profundament la mort i fa extensiu el condol a familiars i amics i al món de les lletres catalanes". En aquest senti recorden com Colomines "va participar i impulsar el procés constituent del PSC-Congrés el novembre de 1976, un dels tres partits que van confluir en l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya".

El cantautor Jordi Barre mor als 90 anys

2011-02-18T09:54:00.000-08:00

El cantautor nord-català Jordi Barre ha mort als 90 anys. Tot i la seva edat avançada, encara estava actiu i el mes d'octubre va gravar un disc amb un raper de la capital dels Pirineus Orientals.

Nascut a Argelers, al Rosselló, Jordi Barre va estar sempre lligat a la Nova Cançó i se'l considera l'introductor d'aquest moviment a la Catalunya Nord. De fet, la seva vocació per la música va començar de molt jove.

Al llarg de la seva llarga trajectòria professional, Jordi Barre ha posat música a poemes d'autors catalans, ha fet comèdia musical, cançó infantil i tradicional i també peces simfòniques. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi i, entre altres distincions, destaquen el premi Joan Blanca a favor de la defensa del català i l'Orde Nacional del Mèrit Francès

Font :http://www.3cat24.cat/noticia/1072106/ociicultura/El-cantautor-nord-catala-Jordi-Barre-mor-als-90-anys

Vegeu també:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Barre

Triple DVD d'en Jordi Barre, entrevista al cantant nord-català NTVC CN 146

Conferència a Vic

2011-02-07T21:18:00.000-08:00

Es tractaran temes com la Unió Catalanista i es parlarà sobre Daniel Cardona i Francesc Macià.

http://www.unitat.cat/Images/activitats/vic2.jpg

Actes propers.

2011-02-07T21:13:00.000-08:00

Conferència sobre la batalla de Montjuïc del 1641 a càrrec de Xavier Hernàndez Cardona.

http://www.unitat.cat/Images/activitats/montjuic.jpg

Homenatge als màrtirs de la Gleva

2011-02-07T12:10:00.000-08:00

El diumenge dia 6 de febrer del 2011 s'ha celebrat el primer homenatge als màrtir caiguts davant les tropes borbòniques el 1714. Unes 600 persones s'han concentrat davant de la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà per retre homenatge als màrtirs de 1714. Entre els assistents a aquest acte, organitzat per Òmnium Cultural del Voltreganès per celebrar la seva creació, UnCat ha volgut ser-hi present i donar tot el seu suport a l'acte. . Els concentrats han fet una marxa amb torxes de prop d'un quilòmetre fins el santuari de La Gleva, ja en el municipi de les Masies de Voltregà.

L'acte de record als màrtirs catalans de 1714 s'ha celebrat sense el soroll dels trabucs de Trabucaires i de Miquelets, després de la polèmica originada per la prohibició de salves feta per la Guàrdia Civil Espanyola, que va considerar que aquest tipus de demostracions no es podien portar a terme perquè la jornada de record als 120 patriotes assassinats per l'exèrcit borbònic d'ocupació no és una festa tradicional catalana. La difusió que ha tingut la notícia des d'ahir dissabte ha aixecat expectació i ha atret l'atenció de nombrosos mitjans de comunicació d'abast nacional.

L'acte a l'interior de l'església ha acabat amb el cant dels Segadors. Mentrestant, els Miquelets s'havien mantingut en formació fent un passadís a l'entrada de l'església. A la sortida del temple, encara s'ha tornat a cantar els Segadors, en reconeixement a la gran quantitat de gent que no hi havia pogut entrar.

Fonts particulars i Osona.com

3cat24.cat <http://3cat24.cat>
http://www.3cat24.cat/noticia/1053646/catalunya/Els-trabucaires-reclamen-que-la-Guardia-Civil-no-decideixi-les-festes-tradicionals-catalanes

Diari Ara
http://www.ara.cat/societat/delegacio_del_govern_espanyol-trabucaires-la_gleva-1714_0_422357933.html

Diari Avui
http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/366988-la-guardia-civil-no-es-qui-ha-de-decidir-quines-son-les-festes-tradicionals-catalanes.html

Osona.com (+fotos i vídeo)
http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/24688/centenars/persones/participen/homenatge/martirs/gleva

Naciódigital
http://www.naciodigital.cat/noticia/22139/guardia/civil/decideix/festes/tradicionals/catalanes
http://www.naciodigital.cat/noticia/22132/centenars/persones/homenatge/martirs/1714

Vilaweb
http://www.vilaweb.cat/analisi/3782293/guardia-civil-decideix-festa-tradicional-catalunya.html

La Malla (Vídeo Inclòs)
http://www.lamalla.cat/infolocal/noticies/article?id=439016

Agència Catalana de Notícies
http://www.acn.cat/acn/596619/General/text/trabucaires-Guardia-Civil-festes-tradicionals-Martirs-de-la-Gleva.html

El Setmenari Digital
http://www.elsetmanari.cat/noticies/detail.php?id=2926

LaTafanera
http://latafanera.cat/historia/autoritats-espanyoles-prohibeixen-salves-en-honor-als-martirs

Racó Català
http://www.racocatala.cat/forums/fil/137144/espanya-prohibeix-lhomenatge-als-martirs-1714-gleva-osona

Blogs
http://jsatorra.blogspot.com/2011/02/centenars-de-persones-participen.html

Xarxa Independentista
http://www.xarxaindepe.org/2011/02/contra-salves-prohibides-la-gleva-un.html

Joan Sales i Vallès

2010-12-27T06:37:00.000-08:00

Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912-1983) fou un escriptor, poeta, traductor i editor català. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta Glòria.

Com a editor, va fundar amb la seva esposa Núria Folch i Pi el Club Editor, editorial que va posar a la impremta i al mercat La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga, entre d'altres obres emblemàtiques. Fou promotor de la revista Quaderns de l'exili.

Se li va concedir la Creu de Sant Jordi el 1982.

Frase destacada:"Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." Joan Sales (Barcelona 1912-1983)
Taula de continguts

* 1 Biografia
* 2 Obres
* 3 Premis literaris
* 4 Enllaços externs
* 5 Referències

La novela més famosa Incerta Glòria es divideix en quatre parts que ens acosten la visió de la guerra civil espanyola des d'una visió catalaniste i catòlica que permet visualitzar-ho des d'un posicionament crític amb l'anarquia i el franquisme.

Ofrena i homenatge a Francesc Macià

2010-12-25T14:35:00.000-08:00

Unitat Nacional Catalana ha participat aquest 25 de desembre en el tradicional homenatge al president de la Generalitat , mort avui fa setanta-sis anys. L'homenatge es fa cada any a la tomba del polític, al cementiri de Montjuïc de Barcelona.

Durant l’acte, s'ha escoltat El Cant dels Ocells i s'ha dut a terme l'ofrena floral en homenatge a un dels pares històrics del catalanisme

Diverses formacions, entre elles UNC, han volgut recordar, també, els dos patriotes Miquel i Josep Badia, companys del president que foren assassinats pels enemics de Catalunya i de la seva llibertat

Com a nota curiosa cal destacar la presència del president de la generalitat en funcions, José Montilla, i del qui ja ha estat investit, Artur Mas. Cap dels dos ha fet declaracions.

Fotografia de l'homenatge als Germans Badia

Cartell d'Unitat Nacional Catalana

Enllaços a premsa:

- Btv notícies. (inlcou vídeo)
- La malla.cat (Crònica i foto)
- Vilaweb.cat (Inclou video històric, crònica i fotografies de l'acte)
- Tvregió7 (Video de l'acte)
- Ib3notícies (Video i crònica de l'acte)
- Diari Avui ( Crònica de les declaracion de López Tena, de SI)
- Diari Avui (Crònica i foto de l'acte)
- El Periódico (Crònica i fotos de l'acte)
- Solidaritat Catalana (Crònica i fotografies )
-Annanotícies (Fotografies de l'ofrena i discurs de Reagrupament)

Homenatge als Germans Badia Barcelona, 30 d'abril del 2010

2010-05-04T06:03:00.001-07:00

El 30 d'Abril l'Associació Germans Badia amb la col·laboració d'Unitat Nacional Catalana va organitzar un acte a Barcelona, enfront el número 52 del carrer Muntaner, lloc on foren assassinats els germans Miquel i Josep Badia pels anarquistes de la FAI, comandats per Justo Bueno.

L'acte va ser curiositat dels veïns que recorden com cada any homenatgem els nostres herois i va servir de reclam per aconseguir les revistes d'UNCat.

Acte seguit es va realitzar un sopar de germanor patriota.

Més fotos aquí.

Homenatge germans Badia 2010

2010-04-30T04:17:00.000-07:00

Manuel Carrasco i Formiguera

2010-03-21T13:43:00.000-07:00

Nasqué a Barcelona l’any 1890 i morí a Burgos ( Espanya) l’any 1938.

Estudià dret i exercí d’advocat. Doctor en Dret i en Filosofia i Lletres, s’especialitzà en Dret Mercantil. Professor d’aquesta matèria a l’escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya. Publicà "Normes del Comerciant" a l’any 1928. A partir del 1931 fou secretari del Comitè Industrial Cotoner i, després delegat del Port Franc de Barcelona.

Milità de jove a Joventut Nacionalista de La Lliga Regionalista i després a Acció Catalana. Al 1920 fou elegit regidor de a l’Ajuntament de Barcelona. A partir del 1921, creà i dirigí el setmanari nacionalista "L’Estevet", molt popular entre el jovent.Pel juny del 1923, a causa d’unes caricatures aparegudes a aquest setmanari, fou comdemnat a sis mesos de presó. Els complí a causa de la dictadura instaurada després del cop d’estat protagonitzat pel general de l’exèrcit espanyol, Primo de Rivera. Passà els sis mesos al penal de Burgos. Membre de la junta Jurídica de Catalunya. Tota aquesta direcció jurídica és negà a deixar de publicar en català la "Guia Jurídica de Catalunya". Per això tos els membres de la junta foren multats , destituïts i confinats fora del Principat de Catalunya. Participà en el Pacte de Sant Sebastià en representació d’Acció Catalana. Proclamada la República, formà part del govern presidit per en Francesc Macià. Fou elegit diputat per Girona el vint-i-vuit de febrer del 1931, a les corts espanyoles.

Defensar l’integritat de l’Estatut de Núria i l’església catòlica, foren els seus trets distintius com a diputat a Madrid. Passà a Unió Democràtica de Catalunya, partit del qual en fou un dels dirigents més destacats. Després del fallit cop d’Estat del divuit de juliol del 1936, es mantingué fidel a la República i a la Generalitat de Catalunya. Defensà els desvalguts i els que eren perseguits per les seves idees i credo religiós. Perseguit per elements incontrolats de la Fai i de certs grups comunistes. Es traslladà a Euskadi on col·laborà amb el govern nacionalista d’Agirre. Pel febrer del 1937, caiguda Guipúscoa, torna a Catalunya, on tornarà a ser perseguit per la mateixa gent. Decideix tornar a Euskadi, aquest cop a Biscaia i amb tota la seva família, com a representant de la Generalitat. Embarca a Baiona al mercant "Galdamaes". Aquest vaixell fou capturat pel buc feixista "Canarias", prop de les costes Guipuscoanes. Fou fet presoner i traslladat al penal de Burgos. Allà fou comdemnat a mort i executat el nou d’abril del 1938.

Manuel Carrasco i Formiguera és el resultat de la suma d’una persona que estimava la seva terra, Catalunya, i tots els catalans. Fou el màxim exponent del nacionalisme català d’arrel cristiana en aquella època. La seva acció durant la guerra del 1936-1939, fou valenta i altruïsta, salvà moltes vides. Els Franquistes i feixistes, autoanomenats croats, no tingueren cap mena de compasió i el afusellaren sense contemplacions, malgrat els esforços del món catòlic, inclòs el Vaticà. Morí culpable.

De què?

De ser català!

Fou perseguit pels uns i els altres. Un sol nexe unia els dos bàndols, la seva conceptualització d’una Espanya unida que ens anorrea i no ens deixa respirar.

Font Unitat Nacional Catalana
Mireu també wikipèdia

BALTASAR PORCEL

2010-02-28T14:55:00.000-08:00

L'escriptor mallorquí Baltasar Porcel va morir l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Clínic de Barcelona, als 72 anys d'edat, com a conseqüència d'un tumor cerebral pel qual va ser operat feia tres anys i que en els últims mesos se li havia reproduït.

La seva producció dramàtica va ser curta. Destaquen Els condemnats, La simbomba fosca, El general, L’inspector i Història d’una guerra. Va ser representativa dels corrents teatrals més importants del segle XX. Coneixedor del teatre europeu del seu temps, Porcel va intentar crear una dramatúrgia catalana que sortís del teatre amateur i “regional”. Però degut a un ambient que no era gens favorable per introduïr nous corrents, fossin de teatre o d’altres disciplines artístiques, Porcel va decidir decantar-se per la narrativa.

Va obtenir el 2002 el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya i el 2007 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes També va guanyar el 28è premi Sant Joan Caixa Sabadell amb la novel•la Cada castell i totes les ombres

Baltasar Porcel va néixer a Andratx, Mallorca, el 1937. La seva família estava ubicada a l'illa des de dates molt antigues, que en alguns dels seus llibres Porcel arribaria a remuntar a la conquesta pel rei Jaume I al segle XIII. L'avi i el pare de l'escriptor van emigrar a Cuba en busca de fortuna i van tornar sense ella, [ningú no es va fer ric allà], diria Porcel. El progenitor, durant algun temps, va treballar com a cuiner en una goleta, fins al retorn definitiu al poble d'origen. [En els anys de la postguerra -rememoraria l'escriptor- Andratx era un lloc molt tancat, encaixonat entre les muntanyes i el mar, amb pèssimes comunicacions amb Palma. Molts habitants no havien sortit mai del poble. La gent era pobre, encara que tingués petites possessions. La majoria de les famílies portava diversos segles vivint allà, mesclant entre elles i amb poc contacte amb el món exterior, el que propiciava un clima endogàmic i un tant enrarit. La llengua era un català ple de modismes, encara no havia arribat la gran onada migratòria de parla castellana ].

Al poble, la majoria de la gent es dedicava a l'agricultura, a la pesca i, segons com, al contraban. Una figura influent fou el seu oncle i padrí, Baltasar Guillem, aventurer vinculat als contrabandistes, que va estimular la imaginació precoç de l'autor. Porcel ha recordat que encara que imperava la doctrina de l'Església [la gent, en realitat, no era catòlica, sinó panteísta], i posava l'exemple de la seva pròpia mare, que creia inequívocament en la presència visible de fantasmes.

Lector precoç, va ser elegit president de la congregació mariana del poble i amb els capellans, [gent culta], es va introduir en la lectura d'autors com Jules Verne o Pío Baroja, que alternava amb els còmics de Roberto Alcázar y Pedrín o L'home emmascarat.

En els anys 50, coincidint amb els inicis del boom del turisme, els Porcel es traslladen a Palma, ja que el pare ha trobat feina com a encarregat de planta en el Hotel Victoria. Viuen al barri residencial de Son Armadams, on també s'ha instal lat el ja molt famós escriptor gallec Camilo José Cela.

A Palma, el Porcel adolescent s'integra en els grups de cristians joves i estudia comerç, dues direccions vitals que aviat abandona per sempre. Entra a treballar en una impremta, fa els seus primers passos periodístics en el Diari de Mallorca, connecta amb grups catalanistes i comença a escriure en aquesta llengua. També es fa amic de Llorenç Villalonga, psiquiatre de família distingida i escriptor aleshores molt poc reconegut. Li veia com tot el que jo no era: ric, refinat, irònic, movent bé en societat, i suposo que a ell li passava a l'inrevés una mica el mateix. Estava bastant obsessionat amb mi i em va retratar en diverses de les seves novel les]. Al llarg dels anys mantindrien una relació intensa i esquitxada de crisi regulars, que va generar un abundant epistolari.

Villalonga li va recomanar a Cela, qui el va tenir un parell d'anys treballant en la seva revista Papeles de Son Armadans. Allà li va tocar tant redactar paquets com escriure una necrológica del pintor Maurice de Vlamick. [De Cela vaig aprendre sobre tot el que era un escriptor professional, el més important que hi havia llavors a Espanya, i vaig aprendre també l'art d'escriure, de crear un llenguatge]. Però la capital mallorquina, que al principi havia representat, per a Porcel, la llibertat, va començar a constrènyer. [Jo era de poble i se'm notava, tenia accent pueblerina. Cap a 1960 em sentia completament desvinculat]. Va publicar el seu primer llibre, del qual Joan Triadú ha fer elogis en una ressenya. Porcel va escriure’l, demanant que li busqui treball a Barcelona. El generós crític l'acull a casa seva i el col•loca a Mobles Maldà, comerç propietat del seu amic l'activista catalanista Ermengol Passola. Amb el que, als pocs mesos de la seva arribada, es veu embolicat en les activitats clandestines que envoltaren els fets del Palau de la Musica, imprimint pamflets contra la repressió.

Va ser un dels comptats assistents al judici a Jordi Pujol, amb qui al llarg dels anys mantindria una important relació. Eren els feliços i agitats anys seixanta. Baltasar Porcel va aterrar a Barcelona en els inicis del decenni que va canviar el món i que ell va experimentar de manera molt intensa en diverses direccions. Pel personal, va viure una llarga relació amb Concha Alós, coneguda escriptora que en aquests anys va guanyar alguns dels premis més importants de la literatura espanyola, com el Planeta.

Pel professional, va assentar el seu prestigi amb la publicació de diversos llibres clau, ambientats en la Mallorca de la seva infància i joventut, que farien d'ell una clara promesa de la literatura catalana: Solnegre (1961), La lluna i el cala-flama ( 1963) o Els argonautes (1968). En acabar el decenni Porcel ja era una figura consagrada. En aquests anys es va dedicar amb regularitat a treballs editorials, travat una bona relació amb l'editor José Manuel Lara Hernández, qui li confià la direcció d'algunes col•leccions de Planeta i el va integrar en el jurat del premi.

Però, sobretot, en els anys 60 Porcel dedica una gran energia a les tasques periodístiques, que li permeten crear una experiència de primera mà en dues direccions molt diferenciades: els intersticis de la cultura catalana i els viatges per tot el món. I ho aconsegueix per la seva vinculació amb dos grans revistes del període: Destino, en castellà, i Serra d 'Or, en català. En ambdues arriba a ser signatura emblemàtica i molt llegida. Pel que fa a la cultura catalana, l'objectiu de Porcel en aquesta època és conèixer personalment i reflectir periodísticament a totes les seves grans figures.

En un temps de prohibició i repressions per al català, es proposa enllaçar amb els personatges que van marcar una edat d'or en els anys anteriors de la Guerra Civil, molts dels quals va a buscar a l'exili. Es proposa també establir una relació personal amb els principals resistents que han seguit en actiu.

La nòmina dels entrevistats, recollida al tom Grans catalans de la seva Obra completa, és aclaparadora. I la seva tècnica i estil aixequen butllofes. A Brussel•les. Porcel troba a un Josep Carner envellit i desmemoriat. El mallorquí ho reflecteix en el seu text i es veu acusat de cruel i [irresponsable desmitificador]. Visita a L'Escala a Victor Català dedicada a recopilar refranys; a Pau Casals a Sant Miquel de Cuixà; retrata Jordi Rubió, Ramon d'Abadal, l'abat Escarré, a Joan Miró, Josep Trueta, els gegants intel•lectuals que encarnen, en la visió de Porcel, [el país ideal]. I també a Espriu, Badia i Margarit, Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc de B. Moll ...

En suma, traça una panoràmica posada al dia de la cultura catalana, revifant l'imaginari del qual es nodrirà, ja en democràcia, la Generalitat pujolista. Amb Josep Pla comença una relació que recorda la mantinguda amb Vilallonga, amb cert caire paternofilial, marcada pels alts i baixos i amb algunes ruptures. Ambdós són sens dubte les grans influències de Porcel en l'àmbit de l'escriptura en català. I al mateix temps que recapta l'testimoni dels grans intel•lectuals i creadors catalans, Porcel, que es veu a si mateix com un aventurer, comença a viatjar pel món, enviant reportatges a Destino.

Recorre la Mediterrania repetides vegades; París; els Estats Units, que visitarà en plena contestació del 68 i on s'implica en el fenomen hippy; Àfrica negra; Palestina en moments àlgids del conflicte àrab-israelià, al qual dedicarà un llibre-reportatge, el mateix que farà amb la Xina i la seva revolució cultural ... Els viatges ajuden a Porcel a establir el pont directe entre la gran literatura universal de la qual sempre s'ha nodrit i que té com a referència directa (de la Bíblia i els presocràtics al seu admirat Chateaubriand), i la seva pròpia literatura, sempre enriquida amb aportacions autobiogràfiques i detalls i ambientacions captades sobre el terreny.

Les dues direccions periodístic-literàries endegades en els anys 60 permeten Porcel consolidar folgadament una obra molt arrelada en el local i, a la vegada, de gran vocació universal.

També en aquesta època s'inicia la seva col•laboració amb La Vanguardia, on arriba el 1967 de la mà d'Horacio Sáenz Guerrero. Algun dels seus articles li comporta seriosos problemes amb censura i l’enemistat del ministre Fraga Iribarne, que el diari es veu obligat a capejar amb diplomàcia.

Els anys 70 s'obren amb la publicació d'una de les seves obres més conegudes, Difunts sota els ametllers en flor, amb la qual va obtenir el premi Pla a la Nit de Reis de 1970. És temps d'intensos debats professionals i polítics.

Fascinat per les actituds llibertàries, investiga el passat de l'activisme àcrata català per volums com La revolta permanent, amb el que obtindria el premi Espejo de Espanya, i en els anys que envolten la mort de Franco s'acosta molt als plantejaments anarquistes. [Aquí em vaig equivocar políticament però no m'importa, és una fe, un impuls, i em serveix], confessaria molt més tard. Visita amb freqüència Alacant, cultivant amistats com la de Francisco Umbral, alhora que les seves novel•les comencen a ser abocades regularment al castellà. El 1975 publica una de les seves obres més traduïdes, Cavalls cap a la fosca, la primera on combina clarament el món mític mallorquí de els seus primers llibres amb l'ambientació internacional fruit dels seus llargs viatges. El decenni, per Porcel, ve marcat per la crisi de Destino.

Al vendre l'editor Josep Vergés la revista a Jordi Pujol, l'autor mallorquí queda com home de confiança del polític en la publicació. Discrepàncies ideològiques en un moment convuls de la política espanyola i la posició dura de Porcel l’enfrontaran, primer a una part de la redacció i després, al seu antic mentor Josep Pla, que també l'abandona després que Porcel li censura un elogi de la dictadura portuguesa. En els anys següents a la mort del dictador, Porcel establirà una cordial relació amb el ja monarca Joan Carles I. [A la vida no es pot actuar només per racionalisme, i és molt millor tenir un rei com aquest que qualsevol president de la República].

A la vegada que, ja desvinculat de Destino, mantindrà la bona sintonia amb Jordi Pujol, de qui serà assessor en els decennis següents, encara que resistint sempre a ocupar un paper d'intel•lectual orgànic i mantenint una distància crítica respecte al seu partit, Convergència Democràtica. [Sóc catalanista però no antiespanyola i, cara a Espanya i a la llengua castellana, tinc unes idees que oficialment no són les d'ells], declararia l'escriptor.

Emparat pel president, Porcel fundaria el 1989 l'Institut Català de la Mediterrània, que va presidir fins l'any 2000, i des d'on va promoure la trobada de les cultures d'ambdós costats del mar i va fomentar polítiques catalanes d'acció exterior. [Catalunya va ser a l'Edat Mitjana una glòria mediterrània, i des de finals del segle XIX el Mediterranean té un paper molt important en la nostra cultura. Quan li vaig exposar a Pujol la meva idea que el Mediterrani era una realitat emergent trobar que a ell també li preocupava el tema, encara que les seves preferències són carolíngies. Ens vam posar a treballar i després va resultar que la política de la Generalitat va ser determinant perquè la Conferència Euromediterrània es desenvolupés a Barcelona, i el fòrum Euromed que organitzem ha estat un èxit ], declararia l'escriptor.

En aquests anys de recuperació autonòmica, els 80 i els 90, l'escriptor es converteix en un habitual dels nou mitjans de comunicació catalans, la TV i la ràdio, que fan familiar seva figura entre generacions més joves. Casat amb l'antropòloga Maria Àngels Roque, Porcel, instal lat en una torre de Valldoreix, veu créixer els seus fills Alexandre i Violant, a la vegada que no deixa de publicar, segueix amb els seus viatges i dedica una atenció creixent al món de l'art, que el fascina i que es farà cada vegada més omnipresent en la seva narrativa. A partir de 1982, escriu un article diari a La Vanguardia, que el converteix en una de les grans referències del columnista espanyol.

El 1991 Editorial Proa comença a publicar la seva Obra Completa. Recupera i àmplia unes cases familiars a la vall de Sant Elm, al costat d'Andratx i constata la radical transformació del seu univers d'infància. [Vaig entendre en el seu dia el boom del turisme perquè Mallorca era molt pobre i va tenir la possibilitat de ser rica. La meva valoració ha estat positiva fins que això s'ha convertit en la destrucció total del que existia]. Premis, honors, reconeixements ...

Mentre les seves novel•les cullen una rere l'altra la pràctica totalitat de premis catalans (Prudenci Bertrana, Sant Jordi, Ramon Llull, Lletra d'or, Creixells), també es van donant a conèixer fora de l'àmbit hispànic. La traducció a l'anglès de Cavalls cap a la fosca és considerada un dels millors llibres de 1995 per la revista nord-americana Publishers Weekly i per The critics choice, que agrupa alguns dels més prestigiosos crítics literaris-americans. El 1996 publica Mediterrània. Onatges tumultuosos, vigorosa síntesi de llibre de viatges, assaig històric, anàlisi literari i autobiografia personal en la línia del Danubi de Claudio Magris; sens dubte un dels seus millors llibres, i el més destacat de no-ficció que ha publicat. La versió francesa d'Actes Sud li reportarà diversos premis al país veí i la italiana le brinda el premi Bocaccio, rubricat la projecció europea del seu treball. El seu protagonisme en l'acte de cloenda de la Fira de Frankfurt 2007, amb la literatura catalana com a convidada, contribuiria decisivament a projectar la seva obra també en l'àmbit germànic.

L'agost de 2006 li descobreixen un tumor al cap, per al qual se sotmet a tractament a l'Hospital Clínic de Barcelona. Després de la quimioteràpia i un autotrasplantament de cèl•lules mare, aparentment es va recuperar i uns mesos més tard va tornar a la seva activitat habitual. Coincidint amb el seu 70è aniversari, el 2007 va rebre diversos homenatges pel conjunt de la seva trajectòria, així com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El 2008 publicava una de les seves novel•les més ambicioses, Cada castell i totes les ombres. A la primavera del 2009 va saber que el limfoma malèfic se li havia reproduït, una notícia que va afrontar amb la seva actitud habitual davant la vida: positiva, realista i amb un punt estoica. Però sota cap concepte victimista ni autocompasiva.

Xavier Jounou, un polític solsoní íntegre.

2010-01-26T08:58:00.000-08:00

http://www.estelada.cat/

La ciutat de Solsona està de dol des del passat dia 13 de gener. Xavier Jounou i Bajo, l´alcalde de la ciutat, morí d´un càncer a l´edat de 50 anys. El polític, que entrà a governar el 1995, com a independent a les llista d´Esquerra, compaginava l´alcaldia amb la feina de pagès. Va governar en la primera legislatura amb l´històric Ramon Llumà i el 1999 retornà a l´oposició. El 2003 s´afilià definitivament a ERC, ocupant la presidència local i comarcal. El 2007 guanyà les eleccions i arribà a l´alcaldia amb un acord amb les formacions d´El Comú i PSC. La seva curta trajectòria a l´alcaldia contrasta amb la seva dilatada experiència com a càrrec electe, en una població de 9.000 habitants. Els seus mèrits com a alcalde i regidor, ja fos al govern o a l´oposició, ja l´havien destacat sempre tots els grups polítics sense excepció, des de molt abans de traspassar, qualificant-lo com un polític d´idees i ideals sòlids, però a la vegada dialogant i transversal.

Jounou, que havia declinat penjar l´estelada per la Diada el 2008, actuava sempre, no obstant, amb una clara visió d´estat (català), mantenint simbòlicament la presència de la senyera, en solitari, al balcó de l´ajuntament, tots els dies de l´any, malgrat haver estat denunciat per la plataforma espanyolista que presideix Vidal Quadras. També convencé a tots els regidors municipals, inclòs el del PSC, a votar a favor de la consulta que es realitzà el 13 de desembre. Des de la Comissió del centenari de la senyera estelada, volem retre-li també el nostre homenatge i animem al seu substitut, David Rodríguez (a la foto), a treballar amb el mateix encert i patriotisme.

Vídeo El Fossar de les moreres. Frederic Soler "Serafí Pitarra"

2010-01-13T12:13:00.001-08:00

SANTI SALGUERÓ I FLIX "SANTI VILANOVA"

2010-01-05T05:51:00.001-08:00

SANTI SALGUERÓ I FLIX
"SANTI VILANOVA"
(1967 - 2010)

En SANTI ens ha deixat aquest matí. Podeu acomiadar-vos d'ell demà dia 5 de gener de les 14'45 a les 22h a la Sala de Vetlla 7 del Tanatori de les Corts, just a tocar de l'Estadi del F.C. Barcelona. L'enterrament serà dimecres, 6 de gener, dia de Reis a les 12'45h al mateix Tanatori de les Corts. Posteriorment l'incineracio a les 14'45h al Cementiri de Montjuïc. Part de les seves cendres seràn escampades al terreny de joc del Camp Nou, per desig de'n Santi.

La família necessita un cop de mà per fer front a les diferents despeses. Nosaltres tindrem una guardiola als bars LA JARRA i JAGUAR durant demà que hi ha futbol i el pròxim partit del Barça a casa. Allà podreu fer la vostra aportació, tot preguntant a les barres dels bars mencionats. Per a la vostra tranquil·litat hi haurà una llista on apuntaràn el vostre nom, e-mail i quantitat que entregueu.

Si us va millor, podeu fer el vostre ingrés durant els pròxims dies al compte de la família de "la Caixa" indicant el vostre nom en el full d'ingrés: 2100 0024 90 01 05805316.

La familia vol agraïr totes les mostres de condol rebudes. Així mateix, hem pagat una esquela que sortirà demà a l'Avui i diverses persones preparen pancartes per a exhibir a l'Estadi els pròxims partits.

En SANTI tenia molts amics, es prega que feu difusió d'aquest correu i parleu amb periodistes, comunicadors, etc. per si poden difondre la notícia.

Fotografies i vídeo dels actes d'homenatge a F. Macià i els germans Badia per UNC i Reagrupament

2009-12-26T09:42:00.000-08:00

http://annanoticies.com/2009/12/25/17338/
http://annanoticies.com/2009/12/25/els-patriotes-republicans-catalans-dunitat-nacional-catalana-aquest-mati-reten-homenatge-a-francesc-macia/
http://annanoticies.com/2009/12/25/els-dos-rams-de-flors-dels-independentistes-catalans-republicans-dunitat-nacional-catalana/
http://annanoticies.com/2009/12/25/17334/
http://annanoticies.com/2009/12/25/lhomenatge-a-macia-de-reagrupament-independentista/

Homenatge a Francesc Macià per UNCat

2009-12-17T14:21:00.000-08:00

150 anys després de Francesc Macià. Associació Patriòtica Germans Badia.

2009-12-01T09:12:00.000-08:00

Restauració de la tomba de Pere II el Gran

2009-11-26T12:56:00.000-08:00

Especial informatiu sobre el projecte de restauració del monestir de Santes Creus. En parlem amb una de les responsables del projecte, Marina Miquel, cap de l'àrea de Gestió de Monuments del Museu d'Història de Catalunya.

L'activista cultural Feliu Matamala mor als 97 anys a Girona

2009-11-23T12:29:00.000-08:00

cEl fundador de l'emblemàtica llibreria Les Voltes de Girona va ser reconegut aquest any amb la creu de Sant Jordi

El conegut llibreter i activista cultural Feliu Matamala i Teixidor (Amer, 1912) ha mort aquest diumenge a Girona a 97 anys.

Casat i pare de sis fills, era una persona compromesa per la defensa de la llengua i la cultura catalana i l'administrador i president de l'emblemàtica llibreria Les Voltes de Girona. Com a empresari, també va fundar les empreses Stein i Establiments Linel.

Entre els guardons rebuts, destaca la Creu de Sant Jordi que aquest mateix any li va donar la Generalitat, "per la seva contribució a la catalanització de la vida gironina i a la consolidació de les llibertats". Aquest guardó reconeixia així la seva faceta com a activista cultural i impulsor d'iniciatives a favor del català, ja durant el franquisme i fins als últims anys de la seva vida. La seva delicada salut van fer que el lliurament no es fes a Barcelona sinó a Girona, de mans del conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras. La seva filla, Rosa Maria Matamala, va recordar durant l'entrega el seu caràcter "lluitador", "fins i tot en els moments més foscos en què ningú tenia esperances que la situació de la llengua pogués prosperar".

L'any 2004 va rebre la Medalla Francesc Macià de la Generalitat i aquest 2009, va ser condecorat amb la distinció de Ciutadania de l'Ajuntament de Girona.

L'enterrament serà aquest dimarts a la tarda a l'església de Santa Susana del Mercadal de Girona.

Avui.cat

En record dels Maquis

2009-11-22T06:06:00.000-08:00

Germans Gasull i Gil.

El bisbe més proper

2009-11-10T10:42:00.000-08:00

La societat civil i eclesiàstica homenatja Joan Carrera un any després de la seva mort. Destaca la seva catalanitat i el seu paper de comunicador

La societat civil i eclesiàstica catalana va retre ahir a la basílica de Santa Maria del Mar un sentit homenatge a qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, un any després de la seva mort.

L'acte, organitzat pel Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels drets humans, tenia el suport de quasi un centenar d'entitats del país, que van voler recordar un home proper a tothom i respectat per tots els sectors socials, i a qui comparen amb el bisbe Torras i Bages.
L'homenatge va començar a dos quarts de vuit del vespre, quan la Coral Sant Jordi va entonar El cant de la senyera, i bàsicament va consistir a dibuixar el perfil d'un home que, com va dir el seu amic i deixeble, el filòsof Josep Maria Esquirol, va defensar els seus ideals amb fermesa, no va tenir mai afany de poder i que, d'una manera senzilla, "responia a tothom qui el demanava, sense jutjar mai ningú".

En l'acte es va fer èmfasi de les quatre passions del bisbe Carrera: l'Església, els mitjans de comunicació, el seu compromís social i obrer i Catalunya.

Especialment aplaudida va ser la intervenció de Teresa Pou, periodista i exdirectora de Ràdio Estel, emissora fundada per Carrera, que va recordar la fermesa amb què el bisbe va defensar aquest mitjà, la seva filosofia i la seva catalanitat i com, a la seva mort, els sectors més conservadors de l'Església instal·lada a Catalunya van intentar fulminar-lo.

Pou va recordar el bisbe més mediàtic, el que no tenia pèls a la llengua i no va dubtar en enfrontar-se a la Conferència Episcopal Espanyola per la COPE i pel seu "maridatge" amb el PP. També va destacar el "paper difícil" que va haver de viure Carrera quan va ser objecte de ferotges atacs després d'opinar en veu alta que l'Església espanyola havia de demanar perdó per la Guerra Civil. "Mai no passarà de bisbe auxiliar", va recordar Pou que va escriure aleshores La Razón. I així va acabar sent.

Antonio Balmon, alcalde de Cornellà, ciutat on va néixer i viure el bisbe, va recordar que Carrera va conèixer en aquesta i altres ciutats del voltant de Barcelona, on va treballar fermament sempre al costat de la classe obrera, "la ciutat inacabada". "No només la va conèixer -va dir Balmon-: la va entendre, la va comprendre. Va saber de l'amargor de molta gent que havia de viure lluny de casa seva. I va prendre partit". "Va tenir l'audàcia i el coratge d'implicar-se".

L'expresident Jordi Pujol, coetani i amic de Carrera, va parlar de l'amor del bisbe per aquest país que, va dir, "viu un moment difícil, igual que l'Església catalana". Pujol va recomanar l'últim llibre d'escrits de Carrera, que justament es presentava ahir, Els que ens han precedit, sobre personatges que el van influir. "És un tresor. Llegeixin-lo ara que un tel de tristesa plana sobre el país", va recomanar. I amb el llibre de Carrera a la mà Pujol va citar Joan Sales: "Cap poble sòlid ha de dubtar d'ell mateix per la feblesa d'uns pocs".

www.avui.cat

Esquerra l'Hospitalet: "Francesc Macià, per una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa

2009-10-31T10:11:00.000-07:00

El proper dimecres 4 de Novembre a les 20:30h Esquerra l'Hospitalet inaugurem l'exposició "Francesc Macià, per una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa" a la sala Barradas de la Rambla Just Oliveras de l'Hospitalet. En l'acte hi intervindran Eduard Suàrez, president local i Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya. Hi haurà un petit refrigeri. Us esperem a totes i tots!

Podeu confirmar assistència al facebook

Aniversari naixement Francesc Macià, l'Avi

2009-10-21T03:28:00.000-07:00

Avui es compleix el 150è aniversari del naixement de Francesc Macià, tot i que realment va ser el 21 de setembre i degut a un error del Registre civil va quedar com a data oficial el 21 d'octubre.
Ara mateix a RAC1 estan entrevistant la néta de l'Avi. Si no podeu escoltar-la en directe, podeu escoltar-la després a http://www.rac1.cat/

69 anys d'ençà de l'afusellament de Lluís Companys

2009-10-16T12:50:00.000-07:00

Avui fa exactament 69 anys d'ençà de l'afusellament del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, l'únic president d'una nació democràtica d'Europa afusellat pel feixisme. Companys moria a cara descoberta i descalç al crit de "Per Catalunya!!" a dos quarts de set de la matinada del 15 d'octubre de 1940, afusellat per l'exèrcit franquista al fossar de Santa Eulàlia del castell de Monjuïc. Tenia 58 anys, i acabava d'escriure el seu testament polític, amb les seues darreres paraules. "A tots els qui m'han agreujat perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un rancor".

"Donaré gràcies a Déu que m'hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d'aquesta placidesa i serenitat que m'omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor".

Més informació:
- Biografia de Lluís Companys i Jover, a la Viquipèdia
- Article de l'historiador Oriol Junqueras sobre Companys
- Plana web d'homenatge a Lluís Companys, al servidor de Racó Català
- Homenatge a Lluís Companys, llibre d'El Jonc

Homenatge als represaliats pel franquisme

2009-10-15T09:15:00.000-07:00

Prop de 5.000 persones homenatgen els represaliats pel franquisme al Palau Sant Jordi

'Poètiques de resistència. Somnis de llibertat', organitzat pel Memorial Democràtic, ha comptat amb la lectura de poemes d'autors catalans com ara Joan Vinyoli o Manuel Vázquez Montalbán i amb l'actuació de Joan Manuel Serrat i Quico Pi de la Serra. L'Orfeó Català, rebut amb forts aplaudiments, ha tancat l'acte

LLegir més

Vídeo sobre el documental que s'està preparant del General de l'Exèrcit Català, Josep Moragues, per R.CAT

2009-09-09T12:04:00.000-07:00

Actes del 10 i 11 de Setembre per UNCat

2009-09-05T09:18:00.000-07:00

Unitat Nacional Barcelonès Nord: ofrena floral a La Plana en homenatge als patriotes morts en combat, el matí de l'onze. http://uncat-badalona.blogspot.com/

10 de setembre
22'00h

Acte d'Homenatge, ofrena floral i parlament al monument a Josep Moragues situat a la Plaça Palau, entre el Passeig Nacional i l'Avinguda Icària, just darrera l'Escola de Nàutica del Pla de Palau.
24'00h de la nit

Acte d'Homenatge al Fossar de les Moreres en record dels patriotes que van deixar la vida defensant la ciutat de Barcelona de les tropes franco-espanyoles el 1714.

Dia 11 de setembre
8'00 h del matí

Trobada al monument a Rafael de Casanova per assistir a les ofrenes dels diferents partits i instal·lar la nostra parada a la Ronda de Sant Pere, on es podrà adquirir el nostre material oficial aixi com el darrer número de la revista Pàtria.

Convoquem als nostres militants i simpatitzants als actes convocats per Reagrupament

Unitat Nacional Catalana - 5 de setembre de l'any 2009.
http://www.unitat.cat/

Mor el patriota Antoni Turró

2009-09-02T11:05:00.000-07:00

Nota redactada per Robert Surroca

Mor el 26 d'agost el patriota Antoni Turró, de 94 anys, veterà de les milícies d'Estat Català, milità després en el Front Nacional de Catalunya.

Antoni Turró (*Barcelona, 1915), des de ben jove, milità en el Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i en Nosaltres Sols. Participà en el Sis d'Octubre del 1934, dins dels escamots de Nosaltres Sols i, detingut, aconseguí de fugir. En el Dinou de Juliol del 1936 participà en l'assalt a la caserna revoltada de les Drassanes i, arran d'això, s'allistà, com d'altres membres de Nosaltres Sols!, a les milícies d'Estat Català. Com a milicià participà en l'expedició que provà infructuosament d'alliberar Mallorca (en mans dels facciosos des del 18 de juliol). Lluità després en el Front d'Aragó i en la Batalla d'Ebre, on fou ferit. Després del febrer del 1939 passà pels camps de refugiats i, després de l'ocupació del juny del 1940, va participar en les tasques de resistència de la "xarxa Alibi-Maurice" i, des de 1942, en el Front Nacional de Catalunya (FNC). Als 50 anys, el 1965, tornà a Catalunya. El 1989, sempre militant del FNC, formà part de les llistes de Catalunya Lliure en les eleccions europees.

Cal destacar també les seves contribucions en la preservació i estudi del paper moneda en llengua catalana que s'edità durant la guerra del 36, esforç que el va portar a contribuir a la fundació de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics.

HOMENATGE AL GENERAL MORAGUES

2009-08-28T03:52:00.000-07:00

12:00 hores HOMENATGE AL GENERAL MORAGUES

Hi intervindran:

Francesc Xavier Hernàndez i Cardona.
És catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials.

Especialitzat en història militar, desenvolupa treballs i investigacions diverses en aquest camp. La seva obra més reconeguda és els 4 volums de la Història Militar de Catalunya.

Toni Strubell i Trueta.

És filòleg. Amb un llarg historial de compromís cívic i patriòtic, Creu de Sant Jordi l'any 2002, actualment és el coordinador de la Comissió de la Dignitat.

Joan Carretero.

És metge. Ha estat alcalde de Puigcerdà i Conseller de Governació. Actualment lidera el moviment per una candidatura independendentista i de regeneració democràtica d'ampli espectre, que representa Reagrupament.Després de les intervencions de l'acte, tindrà lloc la ofrena floral al monument a Moragues.Lloc: Monument a Moragues, Pla de Palau (al costat de la Plaça Pau Vila). Barcelona.(metro: L4, Barceloneta. Autobusos: 64, 14, 17, 36, 57 i 157)_____________________________________________

14:00 hores. DINAR POPULAR

Arrossada popularPreu: 15 eurosCal reservar i fer el pagament previ ABANS DEL 9 DE SETEMBRE. Podeu fer-ho:Associats a Reagrupament: a través dels respectius coordinadors territorials (de comarca o districte).Ingressant l'import del dinar en el compte corrent de La Caixa: 2100-3031-83-2200604441, fent-hi constar nom i cognoms i el concepte: "dinar".Lloc: Parc de la Barceloneta (a 7 minuts a peu del monument a Moragues)

73 anys de l'afusellament de Josep Sunyol

2009-08-09T04:15:00.000-07:00

Aquest 6 d'agost va fer 73 anys de l'assassinat del president màrtir del Barça afusellat pel colonitalisme espanyol

Reproduït de http://www.e-noticies.cat/

06 / 08 / 2009

El màrtir del Barça 73 anys de l'afusellament de Josep Sunyol

Aquest 6 d'agost es compleixen 73 anys de l'afusellament del president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, a mans de l'exèrcit liderat per Francisco Franco, que unes setmanes abans s'havia aixecat en contra del govern de la República. Sunyol havia estat diputat a les Corts de Madrid per Esquerra Republicana (ERC) i a Guadarrama va ser interceptat per les tropes franquistes. Sense judici previ, Sunyol va ser afusellat el 6 d'agost de 1936. Amb el president del Barça també van ser detinguts el periodista Ventura Virgili, el xofer i un oficial. Sunyol va ser president del FC Barcelona des del 27 de juliol de 1935 fins al seu afusellament.

Sir Bobby Robson

2009-08-01T11:41:00.000-07:00

El motiu per el qual el nombro en aquest blog és per aquesta frase: "Deixo el Barça perquè jo sé de futbol. I el Barça no és un equip, és l'exèrcit de Catalunya".

Sir Robert William Robson CBE (Sacriston, 1933 - County Durham, 2009), més conegut com Bobby Robson, fou un futbolista i entrenador de futbol anglès.
Va néixer el 18 de febrer del 1933 a Sacriston, Anglaterra. En els seus anys de futbolista jugà al Fulham F.C. i al West Bromwich Albion F.C.. Fou vint cops internacional amb la selecció anglesa entre 1957 i 1962.
Ha destacat principalment com a entrenador on assolí un gran prestigi. Dirigí importants clubs del futbol europeu com els portuguesos Sporting de Lisboa i FC Porto, el PSV Eindhoven holandès o el FC Barcelona, on en una temporada guanyà la Copa del Rei i la Recopa d'Europa. També dirigí la selecció anglesa de futbol entre 1982 i 1990.
L'any 2002 va ser nomenat cavaller. A més a més, fou membre del Saló de la Fama del futbol anglès i president d'honor de l'Ipswich Town.
El 31 de juliol de 2009 morí a la seva casa de County Durham al nord d'Anglaterra, després de lluitar durant anys contra un tumor cerebral.

Edito: un usuari ens fa saber que va ser soci de l'Europa.

DESCANSI EN PAU SIR BOBBY ROBSON!

El foc mata quatre bombers

2009-07-21T14:01:00.000-07:00

Hi ha dos més que es troben ferits greus per l'incendi forestal dels Ports

Quatre dels sis bombers que aquest dimarts a la tarda han resultat ferits durant les tasques d'extinció de l'incendi que afecta el Parc Natural dels Ports han mort posteriorment, i els dos altres estan en estat greu. Els bombers s'han vist sorpresos per un canvi sobtat de la direcció del vent mentre es trobaven en una zona de difícil accés.

El foc s'ha descontrolat a la tarda i, empès pel vent, ha avançat cap al nucli urbà d'Horta de Sant Joan i ha obligat a confinar els veïns d'aquest municipi. Hores abans ja s'havien desallotjat diverses cases i masos de la carretera de Tortosa. Les flames han calcinat fins ara una cinquantena d'hectàrees de vegetació i han travessat la carretera T-330, que ha quedat tallada. El vent ha fet retirar part dels mitjans aeris. Hi ha una cinquantena de dotacions terrestres.

El conseller d'Interior, Joan Saura, ha abandonat la reunió de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat que tenia a Madrid per desplaçar-se cap a la Terra Alta. També s'ha trasladat el president de la Generalitat, José Montilla. Al migdia, l'absència de vent feia pensar als bombers que al cap de poques hores tindrien controlat el foc. A la tarda, però, les flames han revifat i han avançat en direcció cap a Horta de Sant Joan.

Com a mesura de precaució, els bombers han confinat els habitants d'aquest municipi i han desallotjat les cases i masos que hi ha a la carretera de Tortosa. A més, el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya ha activat la fase d'emergència del Pla Infocat, el pla d'emergència per incendis.

S'han incorporat als treballs d'extinció els mitjans aeris catalans, així com dues unitats de les Brigades de Reforç en Incendis Forestals del ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, que tenen base a Daroca, a Saragossa, i un hidroavió també aragonès. A la tarda, però, el vent ha fet que alguns mitjans aeris s'haguessin de quedar a terra

. Després ha millorat la situació i a mitja tarda s'han pogut enlairar sis helicòpters bombarders i quatre avionetes, que estan treballant amb l'helicòpter de comandament dels bombers i l'hidroavió del ministeri de Medi Ambient.

DESCANSEU EN PAU.

GUILLEM AGULLÓ

2009-07-21T12:03:00.000-07:00

PARE DEL MILITANT DE MAULETS ASSASSINAT PER NEONAZIS

«El mataren per independentista»

En la recent presentació del darrer informe Raxen, Guillem Agulló va denunciar l'abandó institucional de les víctimes dels grups ultra i la impunitat amb què actuen. L'assassí del seu fill, condemnat a 16 anys de presó, només en va complir 4 i es presenta a les eleccions per Alianza Nacional
El Moviment contra la Intolerància va convidar-lo a la presentació del darrer Informe Raxen que denuncia l'activitat racista, homòfoba i neonazi, però no va confirmar la seua assistència i aparegué espontàniament. Tenia reticències a unir la seua imatge a aquesta associació?
–«Guillem és un símbol de la lluita antifeixista, però té una vessant que el fa diferent. El van assassinar perquè era independentista. Era de Maulets i tenia relació amb el PSAN. La filosofia del Moviment contra la Intolerància és la de la defensa dels drets humans en el seu concepte més universal. Guillem és altra cosa. És la defensa, radical, de la identitat nacional catalana, sense que això supose deixar de respectar i tolerar els altres. El Moviment contra la Intolerància no aplica eixe sentit. Però coincidim: l'ésser humà està per damunt de tot, cap ideologia no val la mort de ningú. Lamentablement l'informe Raxen constata que la violència de signe ultra continua al dia.»

–Eixe informe torna a situar el País Valencià al front de l'activitat neonazi i feixista. Hi ha algun germen especial que ho explique?

–«Hi ha un gran sediment antidemocràtic, major que en cap altre lloc. Les bombes contra Joan Fuster i la quantitat d'agressions que es produïren en la transició van ser la manifestació d'una violència feixista que encara hui perdura sense que es produïsca cap reacció institucional.»

–En l'època que assassinaren el seu fill considerava perillós que fóra dels Maulets?
–«En plena democràcia costa assumir que els ideals polítics et poden costar la vida. Però entrava dins del possible. Els catalanistes han sigut i continuen sent víctimes ben identificables. A mesura que Guillem augmentava el seu compromís i acció política, més perill hi vèiem, i ens feia patir. Sovint tornava a casa marcat per les topades amb grups de la ultradreta. La violència existent era un fet encara que no eixia a la llum pública. Tot es reduïa a ‘baralles entre grups de joves' o es deia que era cosa de ‘tribus urbanes'.»

–Eixa versió va prevaldre també en el procés judicial per l'assassinat del seu fill malgrat les proves de les connexions dels acusats amb els grups d'ideologia neonazi. Què haguera significat el reconeixement d'eixa relació?
–«Haguera comportat la denúncia explícita, per part d'un tribunal, de l'existència d'organitzacions paramilitars, nazis i feixistes emparades per la policia i les institucions polítiques. Però no volgueren entrar en eixa via d'investigació i s'anà a jutjar estrictament l'autoria de la ganivetada. S'esforçaren molt a despolititzar el crim del meu fill. El reconeixement del seu assassinat per la seua militància nacionalista era traure a la llum les misèries de la transició valenciana, l'opressió del fet identitari amb els pactes de Manuel Broseta i Emili Attard que ens abocaren a un estatut de segona, i al conflicte no resolt de l'anomenada Batalla de València que ha servit d'aliment al manteniment de l'entramat feixista.»

–Considera que l'actual degoteig d'assalts a les seus d'entitats culturals i partits nacionalistes valencians tenen arrels comunes amb la violència que va posar fi a la vida del seu fill?
–«Té un fil absolutament directe. El blaverisme, el GAV, Espanya 2000, Alianza Nacional, Democracia Nacional, etcètera... són el mateix. La connexió és clara. Tots arranquen de la teoria del falangisme: la unitat d'Espanya és fonamental, per damunt de les regions, i els qui vulguen trencar-la i no facen seus els símbols espanyols, són els seus enemics.»

–Acusa la delegació del govern d'evitar donar resposta policial a eixe tipus de crim, que anomena de baixa intensitat?
–«Les víctimes de crims feixistes només tenim el suport dels més pròxims i algunes organitzacions d'esquerra, però no de les institucions. La sensació d'impunitat és total. La llei de partits polítics, per exemple, s'aplica només a l'esquerra abertzale, però també hauria de servir per il·legalitzar els partits de l'extrema dreta que tampoc no condemnen la violència i fan apologia del genocidi.»

La mort del seu fill, Guillem Agulló, en 1993, per un grup de joves d'extrema dreta, el va sumir en una esgotadora lluita pel reconeixement polític d'aquell assassinat, convertit en símbol del moviment antifeixista nacionalista al País Valencià.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/62989-lel-mataren-per-independentistar.html

El pintor Antoni Miró homenatja Miquel Martí i Pol

2009-06-17T12:05:00.000-07:00

Recrea en una exposició la relació que van mantenir durant dos anys a través de cartes i trobades. Les obres reflecteixen l'admiració del pintor pel poeta

El pintor alcoià Antoni Miró homenatja el poeta català Miquel Martí i Pol en tres exposicions que hi ha repartides entre Barcelona i Bellaterra. La que més directament aborda l'obra i persona de Martí i Pol és Mirades creuades, a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En aquesta mostra, el pintor presenta una col·lecció que inclou, entre d'altres, 16 collages que daten de l'any 1994, fotografies, un quadre en format gran i una vitrina plena de cartes que recorden la relació epistolar entre ambdós artistes.Antoni Miró confessa que, quan el va conèixer, ja sentia admiració "per Martí i Pol des de feia molts anys". Tot i això, la mostra del IEC se centra més en la proximitat que van compartir entre els anys 1992 i 1994 que en la fascinació prèvia.Miró, que accepta l'etiqueta de "realisme social" per a la seva obra, també ha dedicat a Martí i Pol dues exposicions més. La primera, Copsar la realitat, no té cap relació amb l'obra del poeta ni amb l'amistat entre tots dos. Simplement, l'hi dedica. I passa el mateix amb la tercera mostra, Ciutats. A Copsar la realitat, en paraules de l'especialista Floriano de Santi, intenta desmitificar els objectes per copsar la realitat més autèntica. En canvi, a Ciutats fa un recorregut per diferents capitals del món i en cada una hi denuncia algun fet o problema social específic de la zona. Generacions perdudesEncara que a hores d'ara es puguin visitar tres mostres seves a la ciutat, Miró critica que Barcelona oblida "els artistes de la seva generació", per als quals el pintor reivindica que calen "més sales i més possibilitats". Opina que a la capital catalana el MNAC acaba massa aviat i que el MACBA comença massa tard i proposa que hi hagi una "extensió per les dues bandes d'aquests museus", i al mateix temps que "creixi el nombre d'espais expositius".Cartes entre artistesMiró admet que sempre l'ha seduït la poesia. Per aquest motiu ha mantingut relacions epistolars amb Espriu i Martí i Pol, entre d'altres. Tot i això, confessa que de Martí i Pol l'atreia la seva "expressió humil" i la seva manera de ser: "un proletari". "El llarg temps que va viure molt malalt" i "sempre irradiant tanta felicitat" assenyala Miró que podrien captivar tothom.Barreja de llenguatgesActualment, Miró combina en les seves col·leccions pintura i escultura. Amb ferro, acer i acer corten elabora les peces en tres dimensions que acompanyen els quadres i obra gràfica, que pinta amb acrílic o crea digitalment. I combina literatura i arts plàstiques amb l'esperança que "algun seguidor de la poesia s'acosti al món de la pintura". Tot i això, creu que aquests llenguatges són "molt similars" i que ja comparteixen bona part del públic.L'artista alcoià va abandonar l'expressionisme figuratiu "a principis dels anys 70". Des de llavors diu que ha cultivat més el realisme. "Pinto per comunicar-me i allò que més em preocupa és el que passa en la societat que m'envolta" afirma Miró, sense oblidar que les etiquetes sempre són relatives.

Xesca Ensenyat

2009-06-13T06:42:00.000-07:00

Era autora del bloc de MésVilaWeb l'Hidroavió Apagafocs

L'escriptora Xesca Ensenyat, autora del bloc L'Hidroavió Apagafocs, va morir el dijous, 14/05/2009 .

Ensenyat havia escrit els llibres 'Canvi de perruqueria i altres misèries' (Moll), 'Moda fresqueta, una -N 19-' (Empúries) i 'Quan venia l'esquadra' (Moll). En el seu bloc, l'escriptor Biel Mesquida es lamenta de la mort de Xesca Ensenyat.

Descansa en pau.

Anna Català i Dalmau

2009-05-21T04:14:00.000-07:00

Ens ha deixat l'Anna Català i Dalmau (1965-2009) d'editorial Dalmau.

L'Anna havia estat una treballadora incansable dintre del món editorial català i digne successora de la nissaga Dalmau, l'avi de la qual, en Rafael Dalmau, militant de Nosaltres Sols!, va crear Rafael Dalmau Editor, editorial compromesa, com poques, en la Cultura Catalana i en Llibertat de la nostra Pàtria.

Anna, et recordarem!

Joan Baptista Basset i Ramos

2009-05-09T08:15:00.000-07:00

Joan Batiste Basset i Ramos (Alboraia, 1654 - Segovia >1725). Militar que va encapçalar la revolta valenciana contra Felip V al front dels maulets.
Nascut en el si d'una família d'artesans, el seu pare, Joan Basset, era fuster, escultor i daurador d'imatges i retaules. La seva mare es deia Esperança Ramos.
Fou un militar professional de l'exèrcit austríac de l'Arxiduc Carles i formava part de la flota angloholandesa que envià el pretendent austríac per a prendre possessió com a rei a Madrid el 1704. Després de prendre la vila de Gibraltar i bombardejar Alacant [1], desembarcaren a la ciutat de Dénia el 17 d'agost del 1705. Allí restà Basset com a General de les forces austriacistes que, en poques setmanes, arribaren a la ciutat de València, on proclamaren rei a Carles d'Àustria. El febrer del 1706 organitzà la defensa de Xàtiva que rebutjà victoriosament les tropes borbòniques.
Va capitanejar la revolta valenciana, que contra el govern absolutista i centralitzador de Felip V, sumat a les reivindicacions dels camperols contra els nobles, i les dels comerciants i menestrals de les ciutats contra el poder dels francesos i a favor del lliure comerç amb Holanda i Anglaterra. Així esdevingué cap dels maulets, els lluitadors per la causa de la terra i del rei Carles, en contra dels «botiflers», nobles i partidaris del borbó Felip.
El fet d'haver promès als llauradors valencians (maulets) l'exempció de càrregues i tributs senyorials va fer que fos jutjat i empresonat pel mateix rei Carles. Arran de la derrota d'Almansa (25 d'abril del 1707) fou posat en llibertat per tal d'organitzar les poques forces fidels als austriacistes, cosa que no fou possible i només pogué reunir-les per la defensa de la ciutat de Barcelona, on va romandre fins a la caiguda de la ciutat l'11 de setembre del 1714.
Deu dies després de la capitulació de Barcelona, una vintena de caps militars austriacistes (entre els quals hi havia els valencians Joan Batiste Basset i Ramos, Josep Bellver, Sebastià Dalmau, Josep Torres i Eiximeno, i Francesc Maians) van ser detinguts per les tropes castellano-franceses, malgrat la promesa del duc de Berwick -conqueridor de Barcelona- que no hi hauria repressió contra els resistents en el setge de la ciutat. Empresonat pels borbons, van ser traslladats a Alacant [2] i des d'ací, en el cas de Basset a diverses presons com Ondarribia i Segòvia.
Anys després, el tractat de pau de 1725 entre Espanya i Àustria acordava l'alliberament de tots els presoners d'ambdós bàndols en la guerra de Successió. Tanmateix, Basset va ser privat d'abandonar la presó de Segòvia contràriament als seus companys que sí que ho feren i pogueren arribar fins a Viena [3].

[edita] Referències
↑ Joaquim Escrig, Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies
↑ La narració dels fets a càrrec de Saint-Simon
↑ Les darreres investigacions sobre la seva etapa final contradiuen l'afirmació en la que es donava per segura la presència del general maulet a la cort austriacista a Viena una vegada finalitzada la guerra de Successió. El descobriment d'una carta, enviada des de Segòvia al secretari d'estat de Felip V, Juan Orndain, ha canviat totes les teories sobre el final de Basset.

[edita] Enllaços externs
Dossier sobre Basset, de Jordi Querol.
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Baptista_Basset_i_Ramos»

Homenatge als germans Badia, crònica.

2009-04-27T12:44:00.000-07:00

Acte d'homenatge als germans Badia organitzat per Unitat Nacional Catalana.

Aquest passat diumenge 26 d'abril, com cada any, ens vàrem trobar un grapat de catalans a la cantonada de Muntaner amb Diputació per homenatjar els germans Badia.

En aquesta ocasió, a banda de membres d'UNCat i de l'Associació Germans Badia, vàrem comptar també amb la presència de dos militants de la JNC i un membre de reagrupament.

Malgrat la pluja que amenaçava a fer suspendre l'acte, aquest es va dur a terme amb normalitat. Un cop situats al lloc aproximat on varen ser assassinats els dos germans, va començar l'homenatge.

En Roger Lluís del Secretariat Nacional va ser l'encarregat aquest any de fer de mestre de cerimònies i, després d'un emotiu discurs on es va fer un petit resum de la vida germans Badia, vàrem reviure, gràcies a les explicacions d'en Roger, les circumstàncies i l'execució dels dos assassinats.

L'acte va concloure amb el cant dels Segadors i amb la promesa de continuar amb l'homenatge any rere any, i no permetre que la seva mort a mans de l'anarquisme espanyolista de la FAI sigui oblidada.

Homenatge als Germans Badia

2009-04-24T14:18:00.001-07:00

Els Germans Josep i Miquel Badia foren assassinats el 28 d'abril de 1936 a les 15'20 hores.

Aquest any Unitat Nacional Catalana retrà homenatge als nostres màrtirs els proper Diumenge 26. Com cada any es convoca la militància, simpatitzants i compatriotes a assistir a l'acte anual d'Homenatge que Unitat Nacional Catalana fa als germans Josep i Miquel Badia.

Dia: 26/04/2009
Hora: 19 hores
Lloc: Cantonada Diputació amb Muntaner.

Pere Català i Roca

2009-03-29T03:58:00.000-07:00

Pere Català amb Nito Verdera

Pere Català i Roca (Valls, 1923 - Barcelona, 2009) fou un fotògraf i historiador català, fill de Pere Català i Pic i germà de Francesc Català Roca. Estudiós dels castells catalans, també fou autor d'obres sobre la catalanitat de Colom.
Obtingué el premi Ciutat de Barcelona de fotografia el 1954. Estudià els castells catalans, sobre els quals va dirigir la monumental obra de referència Els castells catalans (1966) i reuní una important documentació fotogràfica. Els castellers van estar un altre tema de la seva fotografia. Col·laborà sovint amb l'Institut d'Estudis Vallencs i promogué les relacions culturals amb l'Alguer. Fou membre de la Societat Catalana de Geografia, de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i del Centre d'Estudis Colombins, amb el suport del qual investigà sobre la catalanitat de Cristòfor Colom. El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2000 el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Jaume I.
Morí a Barcelona el 10 de febrer de 2009, a l'edat de vuitanta-sis anys, degut a una insuficiència renal.

Girona homenatja l'escriptor afusellat pel franquisme Carles Rahola

2009-03-15T09:00:00.000-07:00

L'escriptor va ser afusellat el 15 de març del 1939 a les cinc de la matinada, hora en què han començat els actes. Entre el 1936 i el 1944 van ser afusellades 582 persones

Unes 150 persones han participat aquesta matinada de diumenge en una concentració d'homenatge a l'escriptor, historiador, polític republicà i catalanista Carles Rahola i Llorens, que va morir afusellat pels franquistes el 15 de març de 1939. Per tal d'honorar la seva memòria i també la dels 582 afusellats pels feixistes entre els anys 36 i 44, els participants han resseguit a la inversa el recorregut exacte, els últims passos que Rahola va fer just fa 70 anys.

L'assassinat es va consumar a les cinc del matí d'aquell fred 15 de març i per això la concentració silenciosa s'ha reunit a la mateixa hora però set dècades després a les portes del cementiri per tal de llegir la darrera carta de l'escriptor i dipositar alguns clavells a l'entrada del recinte. Seguidament, la comitiva s'ha dirigit a peu cap al centre de Girona a través del carrer del Carme fent una parada al Jardí de la Infància, un dels indrets preferits de l'escriptor. En aquest racó, a tocar de la Muralla i de la plaça Catalunya, s'ha llegit l'article Refugis i Jardins i s'ha interpretat la peça Damunt de tu només les flors, de Frederic Mompou.

L'acte central s'ha celebrat al monument a la Rambla dedicat a la figura de Carles Rahola, on el filòsof Josep Maria Terricabras ha reivindicat la figura de Rahola, la dels més de 580 afusellats pel feixisme "i també la de totes les persones que varen ser marginades, vilipendiades, empresonades i torturades pel règim franquista" .

Quim Curbet, de la comissió cívica organitzadora de l'homenatge, ha recordat que "Rahola va ser executat per donar exemple i això els gironins ho hem de tenir ben viu perquè ens hi podem tornar a trobar". L'acte ha aplegat una nodrida representació política, encapçalada pel delegat del Govern, Jordi Martinoy, l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, i el delegat del govern de l'Estat, Francesc Francisco Busquets. "Per això, ara no podem oblidar Carles Rahola, l'exemple de la seva vida i també de la seva mort", ha finalitzat Curbet.

Santa Eulàlia

2009-03-10T13:11:00.000-07:00

Segons la tradició cristiana, Santa Eulàlia de Barcelona fou una noia barcelonina (més concretament, del Desert de Sarrià),[1] del segle III o IV, que per defensar la seva fe va patir diferents turments i va morir a la creu, si bé hi ha seriosos dubtes sobre la historicitat de la narració del seu martiri, i fins i tot sobre si la seva llegenda no és una versió local de la de Santa Eulàlia de Mèrida, ja que el primer testimoni escrit que se'n té és un himne del bisbe de Barcelona Quirze, de cap al 660, o sigui, més de tres segles després de la seva època. La tradició que la fa originària de Sarrià encara és posterior.

D'acord amb la tradició, un dels turments que va patir va consistir a llançar-la rodolant dins una bóta plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia, on hi ha una imatge de la santa en una petita capella. Un altre turment fou el del foc, però miraculosament les flames s'apartaven del cos d'Eulàlia per dirigir-se contra els seus botxins.

Diu la llegenda que la van clavar tota despullada en una creu en forma de 'X' (forma coneguda com a creu de Santa Eulàlia). En aquell moment per preservar la seva intimitat li van créixer els cabells i va començar a nevar. És co-patrona de Barcelona.
Les seves despulles foren localitzades el 878 pel bisbe Frodoí i traslladades solemnement a la catedral.

Moltes dones i noies duen el nom de Laia, que és una adaptació del nom "Eulàlia", que en grec significa "ben parlada".

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Eul%C3%A0lia

Pere el Gran

2009-03-03T11:45:00.001-08:00

Pere el Gran al Coll de Panissars.

Pere el Gran, III d'Aragó, I de València i II de Barcelona ( València 1240 - Vilafranca del Penedès 1285 ), Rei d'Aragó, de València (1276-1285) i de Sicília (1282-1285); Comte de Barcelona.

Fou el fill de Jaume el Conqueridor i la seva segona muller, Violant d'Hongria, i successor al tron de la Corona d'Aragó.
El seu pare el nomenà primer, hereu (1243) i procurador general de Catalunya (1257), i definitivament de Catalunya, Aragó i València (1262). El seu germà Jaume, per la seva part, fou nomenat hereu del Regne de Mallorca, el comtat de Cerdanya i de Rosselló, així com la ciutat de Montpeller.

Núpcies i descendents
Es casà el 13 de juny de 1262 a Montpeller amb Constança de Sicília, filla de Manfred I de Sicília. D'aquest matrimoni tingueren:
l'infant Alfons (1265-1291), rei d'Aragó i comte de Barcelona
l'infant Jaume (1267-1327), rei d'Aragó i comte de Barcelona
la infanta Elisabet d'Aragó (1271-1336), casada el 1288 amb Dionís I de Portugal
l'infant Frederic (1272-1337), rei de Sicília
la infanta Violant d'Aragó (1273-1302), casada el 1297 amb Robert I de Nàpols
l'infant Pere d'Aragó (1275-1291)
La seva filla natural Teresa Pérez es casà amb Artal II d'Alagó

Viquipèdia

Avel·lí Artís - Gener "Tisner".

2009-02-15T11:51:00.000-08:00

Escriptor, traductor, periodista, enigmista, ninotaire, escenògraf, publicitari, corrector i lluitador per Catalunya. Avel·lí Artís-Gener, 'Tísner', va morir el dia 7 de Maig del 2000 a Barcelona a l'edat de 87 anys a causa d'un atac de cor.
Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va néixer el 28 de maig de 1912 a Barcelona. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts, però va exercir una pila d'oficis. Va fer d'escenògraf, periodista, ninotaire, director artístic de publicitat i corrector, a més a més de ser escriptor de teatre, novel·la, narracions i prosa de no-ficció. Per si fos poc, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, com ara l'AVUI, el Diario Mercantil, L'Opinió, La Publicitat, Papitu, L'Esquetlla de la Torratxa, El Be Negre, Canigó, Quaderns de l'Exili i Tele-Exprés.

Durant la Guerra Civil espanyola es allistar com a voluntari a l'exèrcit republicà. Un cop acabat el conflicte, es va exiliar a Mèxic amb altres catalans com ara el seu cunyat, Pere Calders. Va col·laborar amb el seu pare, el dramaturg Avel·lí Artís, en la publicació de La Nostra Revista, que, després, sota la seva direcció, es va transformar en La Nova Revista. Torna a Catalunya l'últim dia de l'any 1965, després de vinc-i-cinc anys d'exili. A Catalunya, participa en l'Assemblea de Catalunya, engega la recuperació del Centre Català del PEN, del qual és el primer secretari general, i col·labora en la creació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la qual va ser president del 1990 al 1994, per després passar a ser-ne soci d'honor. El retorn el va fer reprendre el contacte amb el món del periodisme amb una secció fixa al diari Tele-Exprés, per més endavant tenir una secció fixa de mots encreuats al diari La Vanguardia.
Pseudònim de caricaturista

Conegut popularment amb el pseudònim de Tísner en la seva faceta de caricaturista satíric a revistes com ara Papitu, L'Esquetlla de la Torratxa i El Be Negre, posteriorment també utilitza el nom de Tísner per firmar la seva obra literària. 556 brigada mixta va ser la seva primera novel·la, escrita a l'exili i que parla de la guerra. A Mèxic va fer de publicitari amb Pere Calders, i durant 4 anys va ser escenògraf al Canal 4. Precisament una novel·la entre la ciència-ficció i el realisme sobre aquest canal de televisió li va servir per guanyar el premi Sant Jordi l'any 1972. També guanya el Prudenci Bertrana el 1969 amb Prohibida l'evasió. Altres novel·les destacades són: Paraules d'Opoton el Vell, Els gossos d'Acteó, L'arriscada expedició dels pitecàntrops del Montgrony i L'invent més gran del segle XX. Una obra pel conjunt de la qual va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1997.
A més a més, de la seva memòria prodigiosa i de la seva habilitat narrativa han sorgit obres com Al cap de vint-i-sis anys, El pla de la Calma, Guia inútil de Barcelona, llibres a mig camí entre la biografia i la ficció.

Una de les millors aportacions a la literatura i a la història vénen a través de les seves memòries en els reculls Viure i veure, on apareix l'Avel·lí Artís-Gener amb tota la seva grandesa, amb els fets importants i amb les anècdotes que adquireixen la qualitat de categoria, amb milers de personatges i de detalls. I és que, vital i d'un fi humor, Tísner va ser un personatge polifacètic que a més a més de les professions esmentades va pilotar avions i va ser corredor de ral·lis. Obert i afable, l'autor va portar una vida plena d'incidències que el van ajudar a construir un món literari propi. La seva obra completa ajuda a copçar la força narrativa de Tísner. Cinquanta anys després de ser escrita, s'hi detecta una alenada potent de frescor, d'actualitat, d'ironia i de vitalitat. Però no només això, sinó que els seus últims treballs recopilen també anècdotes de la seva vida a través de diferents personalitats amb els llibres Ciris trencats i Més ciris trencats.
Traductor i activista

Entre les mil cares de Tísner també hi ha la de traductor. Va traslladar al català obres d'autors tan reconeguts com ara Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, i L'Aleph, de Jorge Luis Borges, entre d'altres.

Al marge de la seva activitat literària, Avel·lí Artís-Gener va ser també un lluitador incansable per les llibertats de Catalunya, per la democràcia i el progrés. Home nacionalista i d'esquerres, es va involucrar en política i el 1982 va ser candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra i la seva política va ser sempre defensar la Independència de la Nació Catalana.

Daniel Cardona i Civit, de Fermí Rubiralta

2009-02-06T07:57:00.001-08:00

RUBIRALTA i CASAS, F., Daniel Cardona i Civit, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2008, 229 p.
Aquesta ressenya apareixerà properament, en versió castellana, a la revista "Historia Contemporanea" de la Universitat del País Basc.

Durant la darrera dècada, l'estudi del separatisme català que es va desenvolupar entre els anys vint i els noranta del segle passat ha vist com es publicaven una destacada llista d'estudis nous i necessaris. Des de les primeres anàlisis realitzades entre finals dels setanta i principis dels vuitanta pel professor nord-americà establert a Catalunya, Enric Ucelay-Da Cal, sobre la figura de Francesc Macià, el partit que aquell fundaria, Estat Català, i la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera i la deriva d'aquest durant la II República, el pes específic de la temàtica separatista dins de la historiografia catalana havia passat desapercebut. La matèria, tractada com un element marginal de l'estudi del nacionalisme català contemporani, va sofrir un oblit, potser intencionat, que deixava sense amb prou feines anàlisi un moviment que, encara que certament no de masses, no deixaria d'influir en l'evolució de la construcció del catalanisme. D'aquesta manera, en els últims deu anys, coincidint amb l'ascens polític de l'independentisme català en els diferents escenaris parlamentaris catalans i espanyols, els títols s'han anat succeint un després de l'altre. Des de l'estudi sobre el Front Nacional de Catalunya dels primers anys del franquisme fins a la violència terrorista de la banda armada Terra Lliure que es prolongaria des del tardofranquismo fins a la ressaca postolímpica de 1992. Obres que han iniciat un camí que sembla ja definitivament obert i que, lluny de certes publicacions anteriors editades des d'un caire marcat partidista i ideològicament definit, han començat ha interessar a l'àmbit acadèmic. És en aquest context que cal situar la biografia acabada de publicar pel professor català de la Universitat del País Basc, Fermí Rubiralta, sobre la figura d'un dels líders separatistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX: Daniel Cardona i Civil (1890-1943). Obra que resulta el fruit de més de vint anys d'investigacions i que aporta, per primera vegada, un estudi monogràfic d'una de les organitzacions del separatisme català radical més interessants de la centúria passada: Nosaltres Sols! (traducció literal del moviment independentista irlandès Sinn Féin). Així, l'obra de Rubiralta, que anteriorment ja va publicar una biografia sobre un altre líder del separatisme català com va ser Joan Cornudella i Barberà (2003), és interessant per diferents aspectes. D'una banda, perquè ens apropa sense apriorismes a una organització molt singular dins de l'evolució del catalanisme radical del període d'entreguerras. I és que seguint la figura de Daniel Cardona podrem visualitzar d'una manera clara l'itinerari seguit pel nacionalisme radical des de principis del segle XX fins al primer franquisme: la seva formació, la seva consolidació precària, les seves contradiccions i, evidentment, les seves escissions. La lectura atenta de la trajectòria de Cardona ens ofereix un mapa detallat del camí de constants fracassos que recolliria un moviment polític com el separatisme català que mai no va aconseguir imposar-se en el catalanisme més ampli i indefinit. Amb una quantitat ingent de documentació aconseguida a múltiples arxius particulars fins al moment no explorats o no explorables, Rubiralta ens dibuixa un Daniel Cardona marcat per l'obsessió de la independència de Catalunya des de la seva joventut. I el contextualitza en certs aspectes destacables: d'una banda en la seva pròpia vida privada i per un altre en la visió d'un separatisme sense cap caire social. D'una banda, des de la visió personal de la vida individual, Cardona es presenta com un exemple clàssic d'home de comarques arribat a Barcelona com a saltataulells i que caracteritzaria gran part del nacionalisme-separatisme català de la primera meitat del segle XX. Encara que en el seu cas, el retorn a l'àmbit agrícola i rural de Sant Just Desvern (en aquell moment no tan a prop com avui de Barcelona), el transformessin en una figura influent a distància. Un verdader líder de petits cercles que acudiran al seu feu on exercirà una de les poques alcaldies separatistes de Catalunya. Qüestió, la de la seva "tornada de la ciutat al camp", que es conjugaria amb una obsessionant necessitat de lluita separatista constant fins al punt d'anar debilitant constantment la seva economia familiar per la consecució del seu ideal polític. D'altra banda, la constància de Cardona en definir un moviment separatista voluntàriament apartat de les lluites socials d'una Catalunya extraordinàriament convulsa (amb l'ús increïblement longeu d'una entitat apolítica com l'Unió Catalanista ja cadàver polític en el període d'entreguerras) el situen com un personatge particular. I és que la voluntat de construir un moviment d'alliberament nacional català sense implicar-se o decantar-se cap a una o altra tendència social, esquerra o dreta per molt moderada o centrada que pogués ser, el van propulsar a una marginalitat absoluta dins d'una mínima presència política. Com ens explica detalladament Rubiralta, Cardona semblava seguir una visió potser romàntica del que hauria de ser un moviment nacionalista que deixés per a més endavant les problemàtiques socials i s'aboqués a les qüestions referents exclusivament a l'estatus quo polític català respecte a Espanya. En aquest sentit, l'obra de Rubiralta és especialment útil per conèixer aquests sectors del nacionalisme radical català que no es van moure de l'ideal separatista i que no derivarien les seves posicions cap el federalisme o l'autonomisme a partir de 1931. En aquesta direcció, són especialment rellevants els capítols que analitzen la creació de les primeres organitzacions separatistes fins a arribar a l'Estat Català de 1922 liderat per Francesc Macià (ps. 49-73) i, a continuació, les pàgines que ens presenten les actuacions durant la Dictadura de Primo de Rivera i les divergències constants amb Macià i el camí feia la ruptura entre aquest i Cardona (ps. 83-117). Tota una trajectòria de Daniel Cardona marcada, evidentment, i aquest és un altre dels aspectes que Rubiralta fa ressaltar constantment, pel gust per l'actuació violenta i armada. Fidel reflex de la influència exercida per l'actuació terrorista i violenta del nacionalisme irlandès en la seva guerra amb l'Imperi Britànic, la trajectòria de Cardona veurà com constantment s'intenti sense gran èxit d'altra banda, la ideació de projectes de grups armats que lideressin un moviment de masses contra l'Exèrcit i les forces d'ordre espanyoles a Catalunya. Aquest aspecte, ja tractat per Ucelay-Da Cal anys, juntament amb la intransigència de Cardona respecte a la voluntat separatista, l'anirien portant a una marginalitat absoluta durant la II República Espanyola i la Catalunya autònoma amb la creació de Nosaltres Sols!. Escindit d'Estat Català, el llibre ens condueix entre els racons d'un separatisme català que no va saber o no va poder guanyar-se un mínim suport d'una societat catalana que va tenir suficient amb l'Estatut d'Autonomia aprovat el setembre de 1932 per part de les Corts Constituents. En aquest període, un Cardona que va continuar manifestant-se contrari a la concurrència electoral del separatisme no va ser capaç de res més que de criticar el partit en el poder autònom, una ERC liderada per Macià i Companys que es mantindria en un marc autonòmic que els va semblar suficient o, almenys, resultat de la realpolitik. Per la seva part, com ens explica Rubiralta, tant Cardona com els múltiples petits grups del separatisme atomitzat català (tal com succeeix actualment) van iniciar diferents processos d'unificació amb l'objectiu d'aconseguir una mínima presència. Procés que, amb l'esclat de la Guerra Civil i els seus efectes polítics a Catalunya (Cardona no va estar implicat en l'Afer Revertés), els tornaria a deixar en un lloc marginal fins a la derrota final del bàndol republicà el 1939. No seria fins al primer franquisme que arribaria una certa unió en la formació del Front Nacional de Catalunya en el qual Cardona participaria fins i tot la seva mort el 1943. En conclusió, el llibre de Rubiralta és essencial per a una lectura atenta de l'evolució dels sectors més radicals del nacionalisme català la primera meitat del segle passat, per contrastar-los amb el catalanisme de masses d'aquell període i per poder comparar-ho amb altres escenaris espanyols com el basc o europeus com el bretó.

La ruta de l’exili. Dia a dia 70 anys després.

2009-02-05T07:47:00.000-08:00

Exiliats a la frontera francesa al febrer de 1939. (Arxiu José Vilamosa).

Blog en homenatge a tots aquells que van tindre que fugir del seu país, Catalunya.
Aquest bloc recull les dades més importants de l’exiliada dels escriptors vinculats a la Institució a partir dels seus propis testimonis i els dels seus acompanyants. Agrairem que hi participeu i aporteu dades documentades que en puguin ampliar la informació.

Esteve Fortuny

2009-02-01T10:52:00.000-08:00

Esteve Fortuny va néixer a Barcelona el 22 de febrer de 1954. A l'edat de deu anys va començar a tocar la guitarra. La música es convertí en una obsessió per a ell i els estudis començaren a resentir-se'n.

Amb els seus germans començà a preparar un repertori de cançons més o menys Rock (la inevitable "Casa del sol naixent" i coses dels Beatles i els Stones). S'interessà vivament pel "Blues" i va incloure en el repertori cançons d'aquest estil en les quals ell s'engrescava amb llargs solos de guitarra. El trio aconseguí una certa reputació com a grup en directe en el circuit de casals i instituts. Acabava de néixer la Dharma.

El 1968 entrà al Conservatori que abandonà el 1972. Autodidacte, va preferir l'aventura de la composició a l'academicisme de les aules. En aquella època començà a interessar-se pel Jazz, afició que es va veure incrementada quan Miles Davis actuà a Barcelona.

El 1974 la Dharma es convertí en comuna i marxaren a viure plegats a una masia de Girona. Des d'aleshores la seva vida està lligada a la història del grup. Amb ells va trepitjar tots els escenaris del país i enregistrà deu elapés. L'Esteve estava convençut que el Rock no consistia només en música, sinó en intentar imaginar un món diferent.

La mort el buscà a l'escenari. Mentre actuava a Cardedeu va sofrir una hemorràgia cerebral i moria, a l'Hospital Clínic de Barcelona, el 19 d'agost de 1986.

Cliqueu la imatge per signar

La jove ‘Mirèlha’ fa cent cinquanta anys

2009-02-01T05:08:00.000-08:00

El gran poema de l’escriptor provençal Frederic Mistral es va publicar el 2 de febrer de 1859

En la llarga llista de guardonats amb el prestigiós premi Nobel de literatura, no hi ha cap autor en català. Però una llengua bessona i veïna de la nostra, l’occità, sí que ha estat reconeguda per l’Acadèmia Sueca, gràcies a la figura de l’escriptor provençal Frederic Mistral (8 de setembre de 1830-25 de març de 1914). El 1904 va compartir el Nobel amb el dramaturg espanyol José Echegaray y Eizaguirre ‘en reconeixement de l’originalitat fresca i la inspiració veritable de la seva producció poètica.’, que reflecteix fidelment el paisatge natural i l’esperit nadiu de la seva gent, i, a més, la seva significativa tasca filològica’.

En aquest últim terreny, la gran aportació de Mistral va ser el diccionari ‘Lo Tresaur dau Felibritge’ (1878-1886: consulta en línia), encara ara el més ric de la llengua occitana. I, literàriament, el jurat del Nobel va valorar sobretot ‘Mirèlha’ (1859: versió en pdf), un poema en dotze cants que explica un amor impossible entre Mirèlha, la filla d’uns rics pagesos, i Vincènt, un modest cisteller, amb el paisatge de la Camarga de fons. Ara, cent cinquanta anys després de la seva publicació, es preparen dos centenars de manifestacions a tot Occitània per recordar la figura de Mistral i la seva gran obra. Demà a Malhana, el seu poble d’origen, es detallarà el programa d’actes de l’Any Mirèlha.

A banda la seva obra major ‘Mirelha’, Mistral és autor de grans títols de la literatura occitana com ‘Calendau’, ‘Nèrta’ i ‘Lo poèma dau Róse’, en poesia, i ‘Memórias e racontes’ i ‘Prósa d’armanac’, en prosa.

Felibratge

Però la importància de Mistral va més enllà de l’obra estrictament literària. Ell va ser, de fet, un dels set artífexs de la renaixença cultural occitana del segle XIX, al capdavant del moviment del Felibratge. Tal com explica August Rafanell a ‘La il·lusió occitana’ (Quaderns Crema, 2006), ‘a instàncies del mestre Josèp Roumanille, el 21 de maig de 1854 (diada de Santa Estela) es reuneixen al castell de Font Segunya de Gadanha, propietat de Pau Giéra, set ‘trobaires’. A part del promotor i l’amfitrió, hi conflueixen Frederic Mistral, Teodòr Aubanel, Ansèume Mathieu i Anfós Tavan. Aquell dia es funda el Felibrige o, per dir-ho segons una certa tradició catalana, el Felibratge’. El primer objectiu és ben clar, tal com consta als estatuts del moviment: conservar a la Provença la seva llengua.

‘Els set inspiradors del nou moviment s’anomenaran felibres’, explica Rafanell, i ‘encara avui no sabem del cert quin és l’origen d’un mot tan estrany’. D’entre les moltes teories al voltant del misteriós nom, Rafanell aposta per una: ‘El terme felibre designaria l’home que és de ‘fe libre’, o sigui, de fe lliure. En aquest cas, els de Font Segunya s’haurien autodefinit com a lliurepensadors, amb tot el que això representava en ple segle XIX’. El misteri del nom, la complexa simbologia adoptada pel moviment i la jerarquització dels seus membres donen al Felibratge un innegable caràcter quasi maçònic. El símbol és un estel de set puntes, la Santa Estela, cadascuna de les quals es correspon amb una regió dialectal: la Provença, el Llenguadoc, Alvèrnia, el Llemosí, la Guiena-Perigord, Gascunya-Bearn i Catalunya-Rosselló. I és que per Mistral, la indiscutible cara pública del Felibratge, el català era un dels grans dialectes de l’occità. A la segona meitat del XIX, la teoria mistralenca va agafar entre alguns intel·lectuals de la Renaixença catalana, com Víctor Balaguer, que van simpatitzar temporalment amb el Felibratge.

Unitat Nacional Catalana: homenatge a Martí Marcó i la victòria de les tropes catalanes enfront les del rei Felipe IV

2009-01-28T07:41:00.000-08:00

El 27 de gener de 1939 les tropes franquistes entraven a Badalona, 70 anys després l’espanyolisme més ranci segueix arrelat als nostres barris.

Des de fa 2 anys la senyera del monument pels caiguts del setembre de 1714, ha sofert varis desperfectes, des de tombar el pal a robar la senyera, des de llavors la secció d’Unitat Nacional Catalana Barcelonès Nord sempre em procurat que hi onegi una estelada, fins que l’Ajuntament restauri la Senyera al seu lloc.
Actualment el monument no hi oneja res, és per això que UNCat ha esperat aquest dia per a que hi onegi l’estelada, ho fem amb diferents significats:

Badalona és una ciutat catalana i com a tal, els comportaments de colonitzadors no poden ser tolerats, Badalona serà la capital de la cultura catalana al 2010 i ara més que mai em d’impulsar la catalanitat total de Catalunya (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó).

El 26 de gener de 1641 és la data que commemora la victòria de les tropes catalanes enfront les del rei Felipe IV a la coneguda batalla de Montjuïc.

La mateixa data de l’any 1979, es produeix l’amatrellament i mort del jove militant de Terra Lliure Martí Marcó, per part de la policia espanyola.

La creació d’un Exèrcit Català, volem un exercit no per fer cap guerra sinó per defensar la pau i la llibertat.

Esperem que no calgui repetir més aquest acte que per a nosaltres significa un símbol de resistència, de totes maneres Unitat Nacional Catalana sempre estarem per protegir els nostres símbols i la nostra identitat front les forces colonitzadores.

Unitat Nacional Barcelonès Nord, 28 de gener del 2009.

FONT: http://uncat-badalona.blogspot.com/

Guillem Agulló al Facebook.

2009-01-27T12:27:00.000-08:00

Grup del Facebook en memoria de Guillem Agulló

Força Cívica

2009-01-25T10:19:00.001-08:00

Aquest matí del 25 de gener de 2009 s'ha celebrat el primer acte de compromís patriòtic de la Força Cívica al Fossar de les Moreres.

Torbareu més informació en el bloc d'El Llamp.
Font: Bandera Negra: http://xavierborras.blogspot.com

26 de gener: Dia del Soldat Català

2009-01-24T05:48:00.000-08:00

26 de gener: Dia del Soldat Català

Data que commemora la victòria de les tropes catalanes enfront les del rei Felipe IV a la coneguda batalla de Montjuic l'any 1641. També coincident amb l'ametrallament i mort del jove militant de Terra Lliure Martí Marcó, l'any 1979,per part de la policia espanyola.

Homenatge a l'Exèrcit Català. 26 de maig del 2000

El 26 de Maig de l'any 2000 Unitat Nacional Catalana va organitzar una conferència d'homenatge a l'Exèrcit Català, a tots els catalans que lluitaren durant les diferents guerres del 1640, 1714, amb els Escamots de Francesc Macià, etc. per la llibertat i la independència de la Nació Catalana.
També recordàrem els patriotes que moriren fora de les nostres fronteres tot lluitant per l'ideal de la llibertat com fou el cas dels Voluntaris Catalans de la Primera Guerra Mundial.
Vàrem voler fer coincidir la data de la conferència amb les vespres de la desfilada militar de les tropes de l'exèrcit espanyol, per denunciar un cop més que aquest NO és el nostre exèrcit, ni ens defensa ni és nostre, és un exèrcit repressor i d'ocupació, però hem de ser conscients que si volem assolir la independència necessitarem bastir un exèrcit per què defensi les nostres llibertats.
Ens cal un exèrcit defensiu, creat a imatge del eslovè o lituà, a base de les forces de defensa territorial i les forces de seguretat catalanes, no podem caure en el parany del pacifisme irresponsable que nega als catalans la possibilitat de construir un exèrcit mentres que els nostres opressors, espanyols i francesos, estan armats i ocupant la nostra terra.
Volem un Exèrcit Català no per fer cap guerra sinó per defensar la pau i la llibertat.

Homenatge a Martí Marcó

2009-01-24T04:46:00.000-08:00

Martí Marcó i Bardella

2009-01-19T14:09:00.000-08:00

Martí Marcó i Bardella (1959-1979) va militar a les JERC i a Socors Català i va fundar l'Agrupació Unitària d'Esquerres (AUE) i l'Exèrcit d'Alliberament Català (EAC). Més endavant va participar a la fundació de Terra Lliure. El 26 de gener de 1979 fou mort per la policia quan intentava fugir amb Quim Pelegrí i Frederic Bentanachs amb un cotxe. Martí Marcó va rebre dotze bales.

Digueu-me. Podeu veure a la primera llum de l’alba allò que hem hissat amb orgull a l’hora del crepuscle?
La senyera estelada i llistadasurarà triomfantsobre la terra dels lliuresi la pàtria dels valents.
Martí Marcó i Bardella va nèixer el 1959 al carrer Peu de la Creu de Barcelona, al barri del Padró, al si d’una família de tradició republicana procedent de Peralada (Alt Empordà). Més endavant va passar a viure al carrer del Tigre, del mateix barri. Treballava a un taller mecànic del carrer Viladomat, tot i que era electricista de formació, i seguia els seus estudis en horari nocturn a La Salle.

(Homentages a diversos indrets del país commemorant la diada dels lliutadors morts per una Terra Lliure)

La seva vida laboral i els estudis els compaginava amb l’afecció per l’excursionisme i l’escalada, una pràctica habitual entre els de joves independentistes d’aquella època. L’excursionisme fou un element important d’introducció als cercles polítics militants per a molts joves.
Fou una persona molt coneguda entre els ambients dels nacionalisme radical d’aquells anys. Era un membre habitual als conegudes trobades sardanistes de la Plaça Sant Jaume, que servien també de cobertura per evitar la persecució per part dels grisos. Durant la seva breu joventut participà a incomptables mobilitzacions i protestes. Va viure de ple la bullició política de la segona metitat dels setanta, que es va caracteritzar per les manifestacions i avalots dels anomenats rambleros, unes protestes que sempre culminaven amb durs enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona. També va formar part del Consell Executiu d’ERC per les JERC i va passar per Estat Català.

Martí Marcó va ser ferit de mort el matí del 26 de gener de 1979, mentre circulava dins d’un Renault-4L amb dos companys d’escamot, a la cruïlla dels carrers Bruc/Diputació. La intenció d’aquest grup clandestí era realitzar un atracament a un transport de fons de Banca Catalana, una de les primeres accions de l’embrió del que més endavant seria Terra Lliure. La Policia Nacional va metrallar el cotxe en què viatjava i va ferir en Martí amb tres impactes de bala. Tres dies després va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona.

*Versos escrits per Martí Marcó i musicats anys després per Titot i David Rossell
El millor homenatge, la victòria.

El llegat de Manel Vuisà

2009-01-18T08:38:00.000-08:00

(14 desembre 1917 - 11 febrer 1998)  

Nat a la Barceloneta al carrer sant Miquel, fill d'un macip o estibador del moll. Viusà començà a treballar en un obrador de talla de vidre per a ulleres.Va anar a estudiar belles arts a la Llotja. Tenia un tarannà tímid però amb una força interior que sorprenia, gràcies a l'austeritat, a l'abnegació i a la tenacitat, va poder superar els moments de penúria que va tenir a la vida, en diverses ocasions.Un dia el seu pare el va portar a un míting que feia Jaume Compte Canelles (d'Estat Català) a la plaça de toros de la Barceloneta.

Als disset anys va haver d'escollir entre dues vocacions: la poesia o la pintura. Va triar la pintura. De seguida es va adscriure al separatisme militant, a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). Durant la guerra civil espanyola número 5, s'hi presentà com a soldat voluntari al bàndol català. Serví en els serveis de Transmissions al front d'Aragó. A les acaballes de la guerra caigué presoner dels italians de la divisió Littorio i fou internat un any en un camp de concentració de Valladolid. Un cop alliberat, es va casar amb l'escultora Gertrudis Galí Mallofré (27 desembre 1912/11 febrer 1998), de Terrassa.

En aquesta ciutat, la parella d'artistes Viusà-Galí tenia una parròquia feta de clients solvents ; s'hi guanyaven molt bé la vida. Ell com a pintor, ella com a escultora. Les activitats clandestines, separatistes, dintre del Front Nacional de Catalunya, van fer de Viusà el responsable de les finances i de l'aparat de propaganda. Ell dirigia un equip d'agitació i imprimien clandestinament, en tipografia, 3.000 exemplars de la revista Per Catalunya, òrgan del Front Nacional. En van sortir vint números, els primers fets a l'interior i la resta a l'exili. De resultes d'una caiguda de molts militants del Front, el 1946, Viusà s'hagué d'exiliar el 1948. Anà a Puigcerdà amb tren i passà la frontera illegalment, primer ell i dies després la seva dona amb les tres filles petites : Adela, Joana i Núria ; Jordi nasqué a l'exili. Es van instal·lar a la Platja de Canet. Tres anys després van mudar-se a París on hi havia tot el mercat de l'art. Per la rue Clauzel hi van passar molts polítics que avui governen o estan a l'oposició. A can Viusà hi trobaven conhort, consell, orientació, esperança... i també un plat a taula. Més que un polític, Viusà era la consciència de l'independentisme català militant, del separatisme pur i dur, sense cap supeditació ideològiques mundialistes. Viusà era un enemic declarat de la intromissió de certa ideologia totalitària al si del sobiranisme català. Tenia fusta d'estadista, perquè tenia una virtut escassa a Catalunya, la capacitat de síntesi. Retia culte a la informació internacional. A despit d'anar curt de diners, cada dia comprava i llegia Le Monde com si fos un deure religiós; també les revistes Le Nouvel Observateur i L'Epansion. A la dècada dels 1960 va comprar de segona mà una màquina offset AB Dick de sobretaula, format Din A4 ; la tenia a casa seva. Va elaborar i imprimir dues biografies polítiques. La del President Lluís Companys i la del President Francesc Macià. Edità i imprimí tres números de la revista Foc Nou i un opuscle, Correspondència Secreta : Franco, Hitler, Mussolini, sota el pseudònim de Pere Vergós, de 64 pàgines ; sense data però es calcula que va ser al 1970 ; Edicions Ariadna ; Collecció Conèixer ; Guadalajara (Mèxic). Per raons de l'art, la parella passà uns mesos als Estats Units, hi van fer algunes exposicions.

Els espanyols el van acusar de pertànyer a l'Exèrcit Popular Català, de ser-ne el delegat a l'exterior. Pressionats pels espanyols, els francesos el van tancar a la presó uns mesos. Quan en va sortir, sense càrrecs, se n'anà dos anys a Veneçuela. En una universitat estatal de Caracas va impartir l'assignatura de Belles Arts i Gravat. De Veneçuela en va sortir escuat, per la poca formalitat de la societat i del món docent en particular. En canvi, l'experiència dels Estats Units li va ser d'allò més profitosa. Va collaborar molt esporàdicament a la premsa de l'exili, a les revistes Xaloc, Ressorgiment i Butlletí d'Informació dels Països Catalans. La Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. La va retirar la seva filla Joana, perquè ell no podia entrar a l'Estat espanyol, hi tenia ordre de recerca i captura.

Viusà és tot un tros de la història del país, del període més compulsiu i esforçat. Juntament amb Joan Ballester Canals, Manuel de Pedrolo Molina i Josep Armengou Feliu, amb Manuel Viusà representen la força moral del separatisme català. Si Viusà hagués tornat de l'exili durant la Transició, l'independentisme català no hagués comès certs errors.

1969-1970. A París, Manuel Viusà i Josep Saumell van recollir diners entre la colònia catalana de França i alguns catalans de les Amèriques, per poder passar cada mes una pensió modesta a la vídua del president Companys, Carme Ballester.

Batista Roca va fer per manera de reclamar per a la vídua una pensió del govern oest-alemany, ja que Companys va ser detingut per l'Abwehr quan vivia refugiat a Bretanya. L'Abwehr el va lliurar a la policia espanyola. La vídua malvivia en la penúria, tota sola, en una golfes. Treballava portant encàrrecs en una merceria, no la tenien assegurada.

EL MILLOR HOMENATGE ÉS LA VICTORIA

2009-01-11T14:33:00.000-08:00

Fets i obra de Macià

2009-01-09T13:06:00.000-08:00

L’AVUI proposa als seus lectors una cita nadalenca amb els fets i l’obra del president de la Generalitat Francesc Macià. La proposta de l’AVUI es concreta en els títols La Catalunya rebel, que va ser publicat originalment el 1927 per Estat Català, i Des de França, carta del senyor Macià, en què es recullen les cròniques periodístiques que va signar Macià per al diari La Publicidad mentre en feia de corresponsal durant la Primera Guerra Mundial Els volums són els dos primer títols de la col·lecció Memòria, que elabora l’editorial Símbol Editors. L’adquisició dels llibres caldrà dur-la a terme al servei al lector de l’AVUI, que és a la seu del diari, al carrer Enric Granados 84. L’horari d’atenció del servei al lector és de les nou del matí a les dues del migdia i de les quatre de la tarda a dos quarts de set del vespre, de dilluns a dijous. Els divendres aquest servei està obert de les nou del matí fins a les dues del migdia. Per aconseguir els llibres, que tenen preus diferents –el de La Catalunya rebel és de 9,95 euros i el de Des de França, carta del senyor Macià, de 6,95 euros–, els lectors han d’omplir la cartilla que es publicarà dijous vinent, 11 de desembre, amb els cupons que es publicaran els dies 11,12,13 i 14 d’aquest mes. La Catalunya rebel, que s’ha editat amb una introducció de l’historiador Agustí Colomines, fa la crònica del procés a què es va sotmetre el president Francesc Macià i a la resta d’implicats en els fets de Prats de Molló que van ser conduïts davant la justícia. El llibre també inclou un seguit d’informacions introductòries que contextualitzen històricament l’aixecament del 1926, que no va reeixir. Al seu torn, Des de França, carta del senyor Macià té Jaume Ciurana com a editor i introductor i reprodueix, traduïdes al català, una dotzena de les cròniques que Macià va fer arribar al diari La Publicidad mentre s’estava a París. Les cròniques abasten el període comprès entre el 10 de desembre del 1916 i el 17 de gener del 1917 i recullen fets i reflexions sobre la Primera Guerra Mundial.

Un Teatre Pirincipal ple de gom a gom homenatja Climent Garau

2009-01-09T13:04:00.000-08:00

Un Teatre Principal ple a vessar va retre ahir homenatge a Climent Garau i Arbona, expresident de l'Obra Cultural Balear i fundador i impulsor del Grup Blanquerna, a més de persona compromesa amb la llengua, la cultura i el país sempre des d'una postura ètica d'arrel humanista i cristiana.L'acte, conduit per Pere Muñoz, va començar amb la lectura del manifest del 31 de Desembre a càrrec de Caterina Canyelles i Marisa Cerdó, membres de la junta directiva de l'OCB. Posteriorment, hi va haver l'actuació del Quartet Harmònic, que va interpretar obres de caràcter clàssic, i un parlament de Damià Pons en reconeixement a Climent Garau. Acte seguit, va ser el torn de les intervencions dels amics de l'homenatjat, que ho varen fer a través de vídeo i en persona. A més, l'associació Cap Vermell, de Capdepera, va voler lliurar un reconeixement a Climent Garau.Una altra actuació, de la Coral Minuet de Bunyola, va donar pas a intervencions de Jordi Pujol, de la seva filla Mercè Garau i del president de l'OCB, Jaume Mateu, que varen expressar el seu agraïment per la tasca feta. Finalment, Climent Garau va pujar a l'escenari i va fer un discurs que va dedicar a les persones que varen col·laborar amb ell durant tota la seva etapa a l'Obra Cultural Balear i al Grup Blanquerna. L'acte va finalitzar amb el públic dret cantant La Balanguera.

Homenatge a Macià i germans Badia el dia Nadal de 2008 (Vídeo).

2008-12-26T07:45:00.000-08:00

Per part dels companys d'UNCat i l'Associació Germans Badia.

Lluís Companys i Jové

2008-12-23T12:35:00.000-08:00

Nasqué a El Tarrós ( Urgell ) 1882 i morí a Barcelona ( Barcelonès ) 1940.
Fou fill d’una família pagesa benestant de la comarca de l’Urgell. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. De jove tingué atracció per la política, fundant l’Associació Escolar Republicana ( a la universitat ) i militant a l’Unió Republicana. Amic i col·laborador d’en Francesc Layret i Albert Bastardas. A l’any 1910 fou president de la secció política de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Escriví de ben jove als periòdics republicans "La Barricada" , del qual en fou redactor en cap, i a "La Publicidad". Aquest darrer diari era reformista, tal com és definia en aquella època Companys. Professionalement, fins a la Proclamació de la República, exercí d’advocat laboralista de sindicalistes.
Fou detingut al novembre del 1920 amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d’altres sindicalistes i deportat al Castell de la Mola ( Maó ). Quan Francesc Layret estava disposat a assumir-ne la defensa, aquest fou assassinat . Al desembre del 1920 fou elegit diputat pel Partit Republicà Català i hagué d’ésser posat en llibertat. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya. Dirígí "La Terra" òrgan de La Unió de Rabassaires. Actuà com a advocat d’aquesta entitat agrícola i sindical. Empresonat de nou a l’Octubre del 1930.
Fou un dels assistents a la Conferència d’Esquerres. Actuava al Marge del Grup d’Estat Català i de l’Opinió, els sectors més nacionalistes d’ERC. Sempre havia destacat en la política per la seva vessant republicana i sindical per damunt de l’estrictament nacionalista. Elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1931. Hi entrà el 16 d’abril del mateix any acompanyat de Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d’altres. Deposà l’alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la República espanyola a Catalunya. Nomenat governador civil de Barcelona.
Elegit al 1931 diputat a les Corts per la província de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya per Sabadell el novembre del 1932. L’any 1933, fou escollit membre del comitè executiu d’Esquerra Republicana de Catalunya. President del Parlament i Ministre de la Marina, són alguns dels altres càrrecs que ocupà. A la Mort de Francesc Macià el 25/12/1933, Joan Casanova, president del Parlament català el proposà com a president de la Generalitat.
Fou el principal dinamitzador dels corrents ideològics i socials dins d’ERC. Macià sempre, després de la creació de l’ERC, es negà a qualsevol corrent o capella dins del partit republicà. Les vessants esquerranista i republicana de Companys pesaven en aquell temps més que la propiament catalana. El seu nacionalisme aniria in crescendo, arribant a la proclamació de l’Estat Català dins una República Federal, per l’octubre del 1934. La seva segona muller, Carme Ballester, militant d’Estat Català, influí molt en ell. Empresonat arran d’aquests fets, fou comdemnat a 30 anys de reclusió.
La victòria del Front Popular el febrer del 1936 signaficaria el seu alliberament del penal de Cadis. Arran del cop del 1936 i la consecutiva guerra civil, el seu poder quedà desbordat pels corrents revolucionaris anarquistes. Bo i esforçant-se a mantenir l’equilibri entre les diverses forces polítiques i socials. Aconseguí formar un govern, presidit per en Josep Tarradellas.
Al 1939 prengué el camí de l’exili. Durant l’ocupació alemanya fou lliurat a l’Estat Espanyol. Jutjat i comdemant a mort pels espanyols, moria afussellat el 15 d’Octubre del 1940 al Castell de Montjuïc de Barcelona.
Morí com a President de Catalunya, aquesta era la seva causa criminal. Mai els seus assassins han sigut jutjats encara. En els darrers anys de la seva vida el factor català pesà més que el propiament republicà. La guerra civil significà una prova de foc per a la seva vida. Els seu darrer fet fou morir amb els ulls descoberts mirant la cara dels seus botxins. Els seus darrers mots foren: PER CATALUNYA.
Els espanyols assassinaren un home, Catalunya tenia un nou màrtir. Només el Pandith Nehru, governant de la Índia, denuncià públicament el crim. La seva muller Carme Ballester, militant d’Estat Català,, per mitjà de les gestions fetes per un patriota com fou Batista i Roca, pogué rebre una imdemnització d’Alemanya que l’ajudà en la seva soledat i vellesa. L’ajuda d’altes patriotes exiliats hi contribuí.

Homenatge Francesc Macià i Germans Badia.

2008-12-22T07:25:00.000-08:00

Pere Seras Isern (1892-1985)

2008-12-20T15:47:00.000-08:00

Jaume Garriga Montalat i Blanca Lorenzo del Rio. Obra Cultural Catalana Buenos Aires (Argentina) Adreça postal: Casilla de correos 77 Sucursal 6ª. 1406 Buenos Aires (Argentina) Adreça electrònica: mailto:garriga@rcc.com.ar

La distància més curta entre dos punts és la línia recta. Això és cert i la recta que en resulta és el camí més curt per anar d'un punt a l'altre. Sempre és així. Sobre el paper, quan el desplaçament no està pertorbat. Però quan el mitjà en què ens movem és dinàmic, és a dir: quan té un moviment propi, com en els processos històrics, o quan es nega o negava pel mar, avançar només mirant cap el punt de destí, sense tenir en compte el desviament i si l'aigua o el vent no ens desplacen lateralment, ens pot portar a fer un gran arc enlloc de la projectada línia recta. I pot passar, massa sovint passa, que no ens adonem que el camí que fem no és pas la línia recta imaginada.
Per evitar aquest error, els mariners, de tant en tant miraven enrere, cap el punt de partida, cap a una referència visible, l'estrella polar o la creu del sud, o a l'estela que deixava la barca per determinar la desviació que tenien a fi de poder-la compensar, modificant el punt al qual orientaven l'avanç, per tal que efectivament estiguessin fent el camí correcte.
La vida és un procés dinàmic i hem d'avançar de cara al futur. Però, tal com fan els navegants, també hem de donar un cop d'ull enrere, al camí fet i observar-ne les referències per confirmar si avancem en la direcció adequada.
La història és el rastre que han deixat els qui ens han precedit. I ens cal mirar-la, conèixer-la i valorar-la degudament per poder fer les correccions que corresponguin, per tal que realment la nostra marxa estigui dins de la línia prevista.
En Pere Seras Isern és un punt de referència per orientar el nostre camí.
Davant la realitat que tenim avui dia, resulta imprescindible i és de tota justícia recuperar experiències i persones que en la seva vida varen ser capaces de mantenir el camí correctem amb una coherència exemplar, sense deixar-se confondre per mirallets de colors, ni renunciar mai a les pròpies conviccions.
Avui, quan amb l'argument de la globalització ens volen fer creure que: “si bé aquest món no és el millor dels possibles, sí que és l'únic possible”, resulta útil repassar la vida d'en Pere Seras, que tampoc acceptava aquesta mena “d'estranys determinismes històrics” i va viure sempre com una persona activa i responsable del seu destí.
Però, així com d'en Nadal Mallol en tenim la seva obra “Ressorgiment”, que ens permet conèixer el seu pensament, el seu compromís i la seva permanent fidelitat a Catalunya, d'en Pompeu Audivert en podem veure els seus gravats, que són el testimoni de la seva catalanitat i la seva defensa de la llibertat. D'en Pere Seras Isern, un altre home que sempre va treballar per Catalunya i per la llibertat, és a dir, per la independència, en la seva concepció més àmplia i totalitzadora, no en tenim una obra tangible. Tan sols i no és poca cosa, l'exemple de la seva vida.
Home de poques paraules. Que no feia recargolats i florits discursos o abrandats sermons per convertir els infidels, però que tenia la rèplica justa, precisa i contundent. De vegades com una fuetada. Si li preguntaven, responia. I també reclamava i exigia coherència, denunciant la irracionalitat i la inconducta, sense acceptar mai confondre el poder amb l'autoritat. El poder es pot imposar, l'autoritat es confereix, cal que sigui reconeguda. Però més que de paraules, era un home d'acció. No donava lliçons, alliçonava amb la manera de menar la seva vida, plantejada sempre com la d'una persona d'accions concretes i coherents. I, tant sols amb el seu exemple, ajudava els qui l'envoltaven a trobar el propi camí. Sense imposar-lo mai, però ajudant sempre el desorientat. Podríem dir que era un mestre de vida que no ensenyava. Ajudava amb el seu exemple a fi que cadascú aprengués a buscar i a trobar el seu propi camí.
Ja de ben jove es va estimar més ser desertor, en no anar a fer el servei militar a l'exèrcit espanyol i marxar a l'estranger, que acceptar l'ajuda econòmica que li oferien per eximir-lo d'aquesta imposició. Participava activament en aquella tan rica vida cívica de Figueres, la de l'Empordà federal, de la qual recordem amb enyorança gestos i actituds que són ben lluny de l'actualitat d'avui dia.
Diu la crònica del 1916: “En un acte celebrat a la Rambla hi hagué un aldarull entre uns militars i un grup de ciutadans. A un dels militars fi fou arrabassat el sabre, ofensa molt greu per a un oficial. Marià Pujulà (l'alcalde) hi va intervenir per evitar mals majors. Llavors un oficial se li va acarar i li va dir: “Si es usted un caballero...” expressió a la qual l'alcalde va contestar: “No, jo sóc sastre”.
Més tard,a l'any 1924, quan el delegat del govern espanyol va fer posar a l'Ajuntament un retrat del rei d'Espanya que era de la seva propietat, “en acto de sacrificio”, perquè els regidors eren “remisos al debido tributo y respeto al Estado” i es negaven a autoritzar-ne la compra.
Amb Figueres, en Pere Seras, sempre hi va mantenir les seves arrels ben vives. Ja vivia a Buenos Aires quan a Figueres es va decidir fer un monument a Monturiol. Llavors va organitzar uns actes d'homenatge en aquest polític que va inventar el submarí, i al Casal Català va obrir una subscripció per encarregar-ne un retrat per exposar a l'entitat. És admirable repassar-ne la llista i comprovar la quantitat d'empordanesos que hi varen col·laborar.
Quan a Figueres varen decidir fer un monument a en Pep Ventura, en Pere Seras va posar una taula a un dels aplecs de la sardana de Buenos Aires, per rebre les col·laboracions dels catalans de Buenos Aires. A la llista que varen fer els organitzadors de les col·laboracions rebudes, aquesta és l'única de fora de Catalunya.
És interminable la llista de tota la feina que va fer. A la seva arribada a Buenos Aires, ben aviat va participar a la vida del vell Casal Català i, a part de la seva intervenció a l'entrada dlandestina a l'Argentina d'en Francesc Macià i en Ventura Gassol, no tan espectacular, però segurament no menys valuosa, va ser la seva activitat a la Protectora de l'Ensenyança i l'extraordinària experiència del Comitè Llibertat, durant la guerra amb la tasca de preparar i enviar una considerable ajuda a Catalunya. I després, per ajudar els refugiats. Tot això amb una esforçada i generosa tasca de molts homes i dones que, amb un gran sentit de la solidaritat, contribuïen amb el seu treball a la seva ajuda als catalans que patien les conseqüències de la guerra. Sempre amb uns comptes nets i clars i a l'abast de tothom. Després, en el Consell Nacional Català, i sempre fins a la seva tornada a Catalunya, participant de forma activa en totes les activitats catalanes a Buenos Aires. Resumint, un català que sempre va trebalalr per la llibertat.
Aquí no seria just oblidar Concepció Lleonart i cladria corregir aquella frase que diu que: “darrera tot gran home hi ha una gran dona”, dient que: “al costat d'aquest gran home hi va haver una gran dona”. Aquesta altra gran catalana de l'Argentina, a la qual encara li devem el reconeixement que es mereix.
La irreductible catalanitat d'en Pere Seras no el feia pas viure almarge del país en què estava. També participava en forma activa de la vida de l'Argentina. Es comprometia en la lluita contra les dictadures i treballava per la llibertat. De cap manera li resultaven estranys els esdeveniments del país, ben alcontrari els sentia com a propis. De jove va fer els tràmits necessaris per poder votar, com a estranger, a les eleccions de la ciutat de Buenos Aires, que ara tot el que llavors era possibe. Tan sols eren unes 50 persones, però ell hi era.
No fa pas gaire l'Ajuntament de Figueres va lliurar la tercera medalla d'or de la ciutat al rei d'Espanya. La primera li havien donat a en Franco i la segona a en Dalí.
Afortunadament i gràcies a les accions del regidor de l'Esquerra Republicana de Catalunya en Pere Prats i Madern ara ja hi ha a Figueres un carrer que porta el nom d'en Pere Seras Isern.
A peu pla, entre la gent. Li és aplicable aquella frase d'en Joan Brossa que diu: “per pedestal, les sabates”.
Estic segur que més d'un figuerenc sentirà curiositat per conèixer qui era i que va fer en Pere Seras Isern. I, tard o d'hora apareixerà algun historiador que estudiarà la vida d'aquest gran català que sempre va saber treballar per la llibertat i per Catalunya, fent el camí cap aquesta estrella, que no és la Polar o la Creu del Sud, sinó la que hi ha a la nostra bandera estelada i que és la de la llibertat.
Jaume Garriga Montalat
Buenos Aires, novembre del 2000.

Si les llibertats dels pobles es forgen en el sacrifici, cal esperar que no és llunyà el dia en què Catalunya tornarà a resplendir amb més intensitat que mai en el concert de pobles lliures. La prova de sang i foc que arranca del 1936 i culmina amb l'execució del president de la Generalitat de Catalunya en la persona de Lluís Companys, no és més que un nou trajecte del calvari de la pàtria per arribar a la plenitud de la seva llibertat.
El pessimisme de molts patriotes, pessimisme fill més aviat del neguit per temença de no poder arribar a fruir de veure la catalunya recobrada, vull oposar-hi el més ferm convenciment que el caòtic moment actual del món ens portarà al triomf del nostre sagrat ideal, sobretot si en tot moment sabem fer-nos dignes de l'exemple que ens han llegat un seguit de noms que en el calendari de la pàtria són sinònim de sants i màrtirs.

Signat: Pere Seras Isern.

Pere Seras, artífex de la llibertat

Fer el que cal
És un fet propi de la cultura, incorporar a la categoria de gran home, a cert tipus d'escollits per les seves virtuts, idees noves i àdhuc, actes d'heroïcitat.
Es considera gran home qui fa un descobriment important, una gran creació, sigui artística, sigui científica o poètica. Creacions que resten per sempre més com a meravella i tresor de la humanitat. Hi ha però, d'altres grans homes, tan grans com aquells, que no mostren llibres, invents, creacions materials i tangibles, però que ho són de grans, pel conjunt d'accions i conductes necessàries, singularment persistents i tal vegada, silencioses, esmerçades per tal d'aconseguir l'acompliment dels seus ideals i principis, per utòpics o impossibles que se'ls consideri.
Són homes, grans homes, encara que no surtin l'escena pública, ni al periodisme o a la televisió, ni acceptin el càrrec de funcionaris, segons que un govern els truï per a tal funció. Hi ha un clar exemple de gran home d'aquesta mena al què ens referírem: un home que tan sols fa el que cal, reculli o no aplaudiments, tingui o no, reconeixement públic: fa el que cal. Fa el que cal per aconseguir que aquest món en el que vivim sigui una mina menys feixuc, menys injust, menys angoixant, més lliure.
Un gran home d'aqiesta mena fou, és, en Pere Seras, català singular, ensems que universal.
Català que des que obria els ulls al matí, fins que la nit cobria cases i feines, seguia escrivint, ajudant, organitzant, amatent sempre al que calia fer, imperatiu categòric que mai no abandonà fos el que fos el lloc, el moment, l'estat en què personalment es trobés. Calia aconseguir l'ideal, apropar-s'hi, si més no. Fer el que cal potser fóra l'aportació econòmica per la causa catalana o la creació d'una institució o grup per defensar la cultura perillosament amenaçada o la llengua conculcada o prohibida. Fer el que cal potser fóra protegir, assegurar, obtenir feina pels qui arribaven sense res a Buenos Aires, perseguits, derrotats o malalts.
Protegir, asegurar, multiplicar esforços, reunir els homes lliures, convocar-los a la lluita imprimint periòdics, donant a conèixer els drets de Catalunya, el dret a la independència, donar a conèixer al món el fet català: és el que cal fer. Sense desmai, sense treva, que l'enemic no dóna treva, que Catalunya necessita ajut i són els seus fills que l'hauran d'alliberar.
Pere Seras fa el que cal: singular en la universalitat, universal en la singularitat i el respecte a l'home.

Un figuerenc cap a Amèrica
Pere Seras Isern neixia l'any 1892, ara fa més d'un segle, a la ciutat de Figueres, capital comarcal de l'Alt Empordà, fill d'un figuerenc, funcionari de l'Ajuntament i de mare d'antiga nissaga figuerenca. Entrava al món pel carrer Nou, en el número 116, casa que a hores d'ara (any 2000), encara mostra la seva façana, tal i com era aleshores.
En una ciutat antiga, de família antiga i antiga llar, les arrels s'enfonsen més i més, dns de la terra mil·lenària i els seus fills, fits ulls en la seva història i la seva nissaga, es nodreixen en el pensament i l'acció d'antics savis i homes d'acció.
La Figueres del nou-cents, que troba el vailet, aleshores de vuit anys, és una ciutat de npas adormida i boirosa. La trobem a les acaballes d'un segle, dominada pels anomenats “liberals de l'ordre”, que vol dir, sense embuts, anorreadors de la justícia i dels drets catalans.
Imperava en aquells anys una completa centralització i Catalunya es trobava organitzada com gairebé sempre a la nostra història, com una província més dins de l'Estat espanyol, amb un sistema polític i administratiu rígid i militaritzat, amb fortes restriccions de les llibertats públiques, com són la de la premsa, o la d'associació sindical, amb un règim electoral enormement restrictiu.
Al bell mig d'aquesta situació ofegant, sorgeix i comença a créixer l'ideari republicà, conformat per forces socials i culturals de caire reformist on convergien les classes mitjanes, de menestrals i treballadores, que no trobaven representació dins d'aquell sistema que els negava. Neixen així, les organitzacions obreres cada cop més actives, com l'Associació de Teixidors, entre d'altres i a Catalunya, després de la crisi del 1898, entrava en escena el catalanisme organitzat políticament, trepitjant fort a l'entrada del segle 20.
La infantesa i la primera joventut d'en Pere Seras transcorrien dins d'aquest clima i el noi, inquiet i amatent, aviat serà xop d'aquelles lluites, fent-se ressò de l'ideari nacionalista, que donaria forma clara i contundent a la cultura cívica catalana: sense restriccions, en català i ben distintiva.
En aquest estat de coses, el republicanisme federal empordanès s'alinearà entre ewls seus defensors i Pere Seras, abans d'anar-se'n a Amèrica, a 21 anys, ja formarà part activa de les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Malauradament, més tard tots aquells corrents empordanesos, aleshores efervescents, veurien fracassar l'un rere l'altre els esforços per aconseguir veure respectades les llibertats més essencials per tal de mantenir vives les arrels nacionals.
Era llavors que en Pere Seras entrava a la vida argentina l'any 1913 ingressant ensems amb un nombrós corrent d'emigrants catalans, que endevingueren així “catalans de fora”, com se'ls anomenà.
Però vet aquí la singularitat d'aquest català únic: si des de fora de Catalunya, no abandonà ni per un segon la causa de la independència de la pàtria, esmerçant tots els seus esforços per aconseguir-la, tampoc deixà mai de dir la seva paraula llibertària en el país on l'hi pertocà viure, l'Argentina, ni àdhuc a cap lloc del món on un home fos exclòs o engrillonat. Llibertari en el sentit més pur del mot, el de la llibertat absoluta.
D'altra banda, no anava, per cert a Buenos Aires per altres raons que no fossin la d'ésser conseqüent amb l'ideal de llibertat més genuïna. I a l'hora de fer la milícia, ¿com acceptar anar a servir a l'Estat espanyol monàrquic, enemic de la seva terra, com a soldat , sotmès per la força, a les ordres d'un general “de la cruz y la espada”, ell, que era amant de la llibertat i del més pur respecte al pensament d'altri?
Arriba, donsc, alport de Buenos Aires a la primera vintena de al seva vida, amb el cap ple d'idees de justícia i solidaritat.
Quan puja al vaixell que el portarà a Sud-amèrica porta tan sols i no gens menys, el seu sarró formit de joves idels socialistes i dels seus agosarats somnis d'una Catalunya lliure, deixant però, un país que estava lluny de realitzar aquells ideals i arribarà a l'altre, la República Argentina, sotmesa a un grapat de riques famílies terratinents: “el graner del món” com se'l deia aleshores, però –ai!-... del “món” dels altres...
Trobarà, doncs, un altre poble sotmès: l'Argentina del blat i de la carn... dels amos de la terra i a més, trobarà obrers, menestrals, pagesos, amb angoixes semblants a les del seu poble, que restava lluny, a l'altra riba de l'Atlàntic.
Instal·lat a la capital argentina, Pere Seras es feia soci d'un dels dos casals de Buenos Aires: l'un, el Centre Català, que sostenia un modest regionalisme; l'altre, el Casal Català, d'un independentisme militant. No cal dir que fou aquest últim l'escollit pel jove Seras per incorporar-s'hi, tot disposant-se a treballar de ple.
Ben aviat, serà un dirigent necessari, no sols per la seva idoneïtat, sinó també i molt especialment, per la força de les seves conviccions nacionalistes. Així, el veiem integrant molt aviat el Consell Directiu, en molts períodes i el seu nom es trobarà a totes els seccions del Casal on podia ser necessària la seva empremta i cooperació, a més d'integrar totes les branques patriòtiques que hi existien.
Simultàniament al Casal, Pere Seras s'incorporava a l'Associació Catalana de Socors Mutuals “Montepio de Montserrat”, no tan sols per adherir i practicar el mutualisme i la solidaritat indispensables al seu tarannà, sinó també i sobretot, formant part de la Comissió Directiva –n'era el Secretari-, preocupat allí també, perquè s'abrandés la flama catalanista, causa que fracassaria aviat amb la seva exclusió de la institució, juntament amb la d'altres tres companys. Davant d'aquest fet, un grup de compatriotes decideixen cotitzar una quota mensual com a assegurança per si es feia necessària l'atenció mèdica dels expulsats o de llurs famílies. Hem d'afegir que dècades més tard un seu fill correria igual sort per les mateixes causes. Aquella ajuda espontània donà lloc a una altra creació, la de “Germanor Mutualista”, una nova acció comunitària, que reeixia a conciliar el mutualisme actiu amb la militància catalanista.

Els noms del pare
Mentre s'anava consolidant aquesta munió d'esforçades tasques, era l'any 1922, Pere Seras contrau matrimoni i un any després neix els eu primer fill. És deure de pare donar nom als fills.
Als dos primers els anomenarà Manelic i Nuri (no Núria) que són els noms dels protagonistes de “Terra Baixa”, la immortal obra d'Àngel Guimerà. Són noms d'un poble pur. D'una terra irredempta.
Manelic, el pastor, farà justícia matant l'amo-llop-luxuriós i Nuri encarnarà aquella que guardarà el mur de silenci juntament amb Manelic. Ajudant-lo en el seu triomf contra la humiliació i la injustícia.
El tercer fill d'en Seras rebé el nom de Fivaller, que recorda aquell altre justicier del 1400, que fou Conseller de Barcelona i s'enfrontà a la monarquia, exigint al mateix rei Ferran 1r d'Antequera a l'entrada a ciutat, elpagament del tribut “vectigal”, fent-li obeir la llei justa, que està per damunt d'estaments i privilegis. La llei per a tothom.
El quart fill fou filla, Mireia.Un altre cop sembla i és nom literari, però serà molt més que això. Mireia, en veritat és Mireio, nom provençal, protagonista de l'obra del Premi Nòbel de Literatura, delfelibre Frederic Mistral que escrigué poesia en la seva llengua materna, en l'antiga llengua occitana, llengua germana de la nostra, perseguida, anorreada, menyspreada, tant per l'Estat francès com per l'espanyol.
Mireia és la donzella que rebutja tres rics hereus per estimar Vicenç, un pobre artesà, el qual serà l'escollit com a companys en un amor impossible. Mistral plasma en la seva poesia i l'exposa al món, tota la singularitat del seu poble i la seva llengua. I el cel, la terra, la seva gent, esdevenint l'obra, a més a més, una joia de la literatura universal. Un crític de l'època, deia del poema “Mireio”: És la voluntat de convocar a la vida poètica (és a dir la llengua), al seu poble de Maillane, de Sant-Remy, i d'Arles (Thibaudet). I el món sencer va descobrir complagut, allò que venia a sobtar-lo.
Mentre Pere Seras i els seus s'afanyaven per fer reconèixer el fet català, mitjançant la lluita política, Mistral ho aconseguia pel costat de la poesia.
La demostració en acte de l'admiració d'en Pere Seras per Mistral i la seva causa, va consistir a donar a una seva filla, el nom d'aquell personatge que representava a una terra, com la seva, irredempta.
Ara bé, els noms dels primers quatre fills:Manelic, Nuri, Fivaller i Mireia, provenien d'Europa, de la pàtria llunyana i eren estranys per als ciutadans del país nou. Però en Seras va tenir un cinquè fill, un noi que neix en temps de negra tirania a l'Argentina, una de tantes i el pare es troba amb que no hi ha llibertat de posar noms que no figurin en el santoral catòlic i en castellà, quina ironia, en un país on convivien homes i llengües tan diversos, provinents d'arreu del món!
Al cinquè fill, Pere Seras el vol inscriure amb els noms de Claris Matheu. Claris recordant Pau Claris, nom del canonge de la Seu d'Urgell, que mantenia el fogar de l'oposició catalana a la política reial, allà pels anys del 1600, que fora apòstol de la causa catalana en la guerra dels Segadors, al 1640, heroi del Còrpus de Sang, defensor de la justícia i del dret. I Matheu, en homenatge a Domènec Matheu, català que participà de les lluites per la independència argentina, integrant la primera justa del ogvern indepedent. Matheu era un català nacionalista, amant de la llibertat, que mai no es presentava com a ciutadà espanyol, ans al contrari, signava dient-se: Domènec Matheu, fill de Mataró, Regne d'Aragó”. Va aportar tot el que va poder a la causa de la independència del nou país, fins i tot els seus cabals de comerciant pròsper. Tanmateix, Pere Seras s'incloïa a la vida argentina amb idèntics ideals.
Però els noms amb els que insistia a inscriure el seu fill a l'acta de naixement, no serien acceptats. Rebutjats per estrangers, portà el cas a la Justícia en un llarg plet que va incloure l'apel·lació a la Suprema Cort de Justícia de l'Argentina i que, naturalment, estava destinat a perdre. A perdre? El món sencer va saber de les restriccions a la llibertat que aquell govern pretenia amagar. Un cop més, Pere Seras es proposa fer el que cal i ho fa.
Però ¿què és el que calia fer en aquest cas? De quinsnoms es tractava en l'elecció d'aquest català obstinat? Eren, senzillament, noms d'homes i de dones lliures, escollits per un home lliure, el “extrenjero indeseable”, tal com se li digué. És que continuava la seva lluita sense desmai, allà on fos que el menyspreu dels drets de l'home el convoquessin a defensar-los, allà hi era Pere Seras, sol, silenciós, incansable i insubornable.

Actes fundacionals

El Comitè Llibertat
L'any 1922, per la seva iniciativa, es creava a Buenos Aires el Comitè Llibertat, el qual durant dues dècades,seria el punt de referència fonamental del nacionalise català a l'Amèrica. Era el temps, a l'Estat espanyol, de la dictadura del general Primi de Rivera i sota el patrocini d'aquell Comitè se n'obririen d'altres a tot l'Amèrica, els quals es disposaren a treballar sense desmai en ajut de les víctimes d'aquell règim i en les tasques necessàries a favor de Catalunya en tots els aspectes. Així, ultra les aportacions econòmiques per ajudar la causa nacional, s'abocà a fer possible el transcendental viatge al continent americà de Francesc Macià i Ventura Gassol que l'acompanyava.
Francesc Macià escrivia a l'any 1927 a en Pere Seras: “...tenim el deure de tenir fe i entusiasme,perquè si ser catalans es fa un deure sagrat de patriota, haver-ho proclamat ara, davant del món, es fa un deure d'homes d'honor...”
Aquests propòsits s'acompanyarien d'un Projecte de Constitució Provisional de la República Catalana i de la fundació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, quan es reunissin a Cuba, culminant el viate pel sud i centre d'Amèrica.
No serà gens senzill reeixir en aquests objectius que per moments assoliran trets de gesta. Francesc Macià, quan escrivia aquestes paraules es trobava a Bèlgica, deportat per les autoritats franceses després del fracàs de Prats de Molló, intent, d'altra banda, que havia trobat en el Comitè Llibertat tota mena d'ajut i recolzament. Macià estava sense diners, acabava de sortir de la presó i sense documents, esperava que li atorguessin un passaport per anar a l'Amèrica i quan finalment li ho van entregar, el ministre de la legació argentina a Bèlgica li anuncia que tan sols podrà donar la visa si el document és espanyol. El funcionari sabia que no li era possible complir amb aquest requisit. Decideix, doncs, anar a Montevideo mentre el Comitè Llibertat, és a dir, fonamentalment, Pere Seras, s'encarregava d'aconseguir els diners del viatge i l'entrada a l'Argentina, si no legalment, encara que fos d'incògnit. I amb penes i treballs, així ho farien.
Arribat a l'Uruguai, l'il·lustre polític seria acompanyat fins a la costa uruguaiana sobre el Paranà. En una formosa nit de lluna plena, per aquells que poguessin copsar-ho; amb una barqueta, més enllà de l'angoixa de la clandestinitat que embargava els viatgers, de nit, travessarien el riu silenciosament, a l'aguait de veure a les fosques, a l'altra vora, els companys compromesos d'introduir-los a Buenos Aires. Després de no poques angúnies i malentesos, finalment arribaven sense grans entrebancs a la capital argentina: era el mes de febrer del 1928.
Caldrà, però, fer una defensa judicial, que anirà a càrrec d'un altre socialista benemèrit, argentí, es tractava del Dr. Alfredo L. Palacios.
El fet és que dos dies després de l'arribada esmentada, Francesc Macià i Ventura Gassol convocaven una conferència de premsa des de l'hotel on s'allotjaven. Van donar notícia dels motius que els portaven a Amèrica, cosa que seria publicada a tots els periòdics i catalans d'arreu es farien presents per tal de veure'ls i aplaudir-los., Aleshores, la policia, a bastament informada del fet, decidia detenir i deportar a Montevideo els hostes il·lustras, que no portaven documents autoritzats pel govern argentí. Novament Seras amb el Dr. Palacios es feien càrrec d'intentar resoldre el problema dels deportats a Montevideo. I novament una barqueta esperaria a la riba del riu, amagant sota una lona Francesc Macià i en Seras, potser per primer cop a la vida aniria prenent mate i remant, conm si fos un illenc de més, fgent feina, per no despertar les sospites dels guardacostes, que vigilaven amb cura perquè no entressin d'amagatotis un altre cop.
De bell nou a Buenos Aires, aquest cop de debò i d'amagat, es lliuraria a una intensa batalla legal. Tan important, que la defensa del Dr. Palacios establiria jurisprudència al país i gràcies a la qual, finalment s'aconseguiria l' habeas corpus i Francesc Macià podria restar a l'Argentina i a viatjar a les províncies sense cap mena de restricció.
Aquell esdeveniment va fer possible que es trobessin tres gegants, tres singularitats, tres ideals comuns: Francesc Macià que travessa Amèrica a l'encontre de nombrosos catalans independentistes en la tasca de comuna, Pere Seras que no deixarà ni per un minut d'aportar diners, idees i esforços al mateix ideal, mitjançant el seu Comitè Llibertat; i alfredo L. Palacios, el “primer diputat socialista d'Amèrica”, com se l'anomenà, que advocat com era, fou un brillant defensor del dret a viure al país argentí d'en Francesc Macià.
Tres caps, tres llibertaris i un sol ideal: el dret dels pobles i de cada home a ser reconeguts i respectats en la seva independència i idiosincràsia.

Nación Catalana
Però el Comitè Llibertat no s'adormiria bressolant-se en el mèrit d'haver fet possible el viatge memorable. Múltiples tasques es portaven a terme des d'abans i moltes altres seguirien a continuació. Anys abans havia estat necessària, calia fer, una publicació més, però diferent de les nombroses que ja existien: es va dir Nación Catalana, la qual tenia el propòsit d'informar Argentina i a la resta dels països d'Amèrica Llatina, en espanyol, de l'ideari nacionalista, tasca immensa que era finançada pel Comitè Llibertat. Es va publicar durant anys, del 1923 al 1930 i Pere Seras fou el primer, el seu administrador, més tard però, readactor, director, el que calgués. Durant set anys, sense esperar un sou ni cap prestigi personal.
D'altres feixugues tasqes i simultànies, hauria d'encarregar-se'n. Els temps de la història portaven negres nuvolades davant dels fets del 1931 amb el seu fracàs i la multiplicació d'esforços per l'ajuda indispensable que demanava la causa, feien que P. Seras i els seus companys esguardessin neguitosos el fil dels esdeveniments.
L'any 1934 porta noves encara més descoratjadores pels independentistes d'arreu del món: el govern espanyol cada dia més a la dreta, descarrega una forta repressió contra Catalunya que sostenia una autonomia ja massa aigualida. Macià havia mort i ocupava el càrrec de President de la Generalitat, Lluís Companys; la repressió contra el govern català és total: s'empresona tothom. Dos anys més tard, la guerra contra un poble sencer és fatal. Tindria una durada de tres anys a l'acció concretament bèl·lica i una durada permanent i ara mateix en forma subreptícia.

La colònia de Vilamajor del Montseny
Pere Seras, un home com tants, un home com ningú, es troba enfeinat fins al capdamunt.Per aquells anys, hi ha el Comitè Llibertat. De pressa, de pressa...! Cal omplir caixes amb arròs, llegums, llet en pols; la gent mor de fam pels carrers de Barcelona al front de batalla, a les ciutats bombardejades.
Els vaixells triguen vora un mes en travessar l'Atlàntic i arribar a Barcelona. De pressa, de pressa...! Calen sabates, jerseis, flassades per fer front al fred de l'hivern en la dura derrota.
I diners, diners! Cal fer un refugi per als nois orfes, una colònia infantil que es digui Comitè Llibertat. Sí, a Vilamajor de Montseny, sí allà es farà. I per ajudar a reconstruir cases, escoles, hospitals i abastir-los... Cal convocar de pressa, un cop més,als catalans de Buenos Aires, de les ciutats de província, dels països d'Ampèrica on altres Comitès Llibertat estiguin funcionant. De pressa, de pressa! Ajudeu els germans de l'interior de Catalunya... És el que cal fer i ara!
-Pare, els nois necessiten abrics nous per anar a l'escola. –A catalunya ho necessiten molt més, hauran d'esperar un any o dos...
I la mare ja sap què fer per engrandir l'abric que els va curt, que no arriba a cobrir els braços i les cametes dels fills que no esperen per créixer.
-De pressa, de pressa, no s'ha d'oblidar pas els que vénen a Amèrica, deixant enrere cases i horts desrtruïts i vénen sense res, tan sols amb l'esperança de trobar la pau acollidora.
De pressa, de pressa! Cal trobar-los feina, casa, medicines...
I el Comitè Llibertat, al carrer de Pasco 58, s'omple de dones feineres que cusen, renten, enllesteixen la càrrega que ha d'arribar a les famílies llunyanes, conegudes o desconegudes, allà on viuen i moren per la llibertat.
Altrament de tantes realitzacions, Sera fou partícip actiu d'altres, nombroses, portades a terme per compatriotes i amics, com ho fou Hipòlit Nadal Mallol, amic i veí del tranquil barri de Floresta, a Buenos Aires, a una casa gran, on aquest era sastre i fora d'hores de feina i fins i tot entremig, publicava Ressorgiment, revista que va enlairar la veu i el pensament dels lluitadors de dintre de Catalunya i dels catalans de l'exili. Allí també Pere Seras feia el que calia: recolzar l'amic, no tan sols per amic, sinó per company de lluita en pro del ressorgiment de la Nació Catalana, ufanosa i lliure, amb la qual ambdós somiaven.
Homes de tasques múltiples, per iniciativa també de Nadal Mallol, acompanyat de molts altres que mereixien que ens dediquéssim a conèixer el seu treball, es fundava molt aviat, a l'any 1916,la Comissió Delegada de l'Associació Protectora de l'Ensenyança i si bé el seu nom diu molt, no ho diu tot: s'ocuparia bàsicament de l'ensenyament en català, donant protecció econòmica a l'escola catalana. Ja que no es comptava amb un Estat que no proveís, serien els patriotes els qui se n'ocupessin. Feien concursos escolars, pedagògics, càtedres de gramàtica a les escoles normals, colònies de vacances i la publicació d'un butlletí que es faria ressò de totes les comissions delegades escampades arreu i fora de Catalunya i a la seu de Buenos Aires, es veurien compromesos en càrrecs de més gran o menys importància als diferents períodes, molts companys d'en Seras i en Seras mateix. Es destacaven, pels anys 1940 treballant intensament a la seu de Buenos Aires, Ramon Mas Ferratges, Pere Mas Perera, Josep Escolà, Ruiz Folguera i tants d'altres. Hem de recordar que aleshores, ja havien entrat els feixistes a Catalunya, amb la tràgica desfeta produïda per la guerra, sota el context tràgic, a més a més, del començament de la 2a Guerra Mundial, amb la invasió nazi a Europa. Llavors, trobàvem lletres desesparades de membres de la Protectora, una de les quals, d'entre moltes, provinent de Barcelona, del mes de novembre del 1938, dirigida a la seu de Buenos Aires, deia el següent:

Distingit compatrici:
Ara, per primer cop i per necessitat, m'adreço a vós per demanar-vos ajut.
Sembla que pels molts anys que lluito per la pàtria, no us seré pas desconegut i si més no, us diré que tinc el braç esquerre nafrat per un cop de sabre en una manifestació dels temps dels Borbons. Sóc nat de Barcelona, fill de pares i avis republicans federals, soci Núm. 285 de la nostra Associació Protectora d'Ensenyança Catalana, tinc una filleta dita Roser de set anys i una altra dita Montserrat de 13 anys, amb la corresponent muller nafrada del cor per ensurt dels bombardejos i pels sofriments dels meus empresonaments i activitats patriòtiques. Ara bé, com sia que els queviures són escassos, jo voldria de volsaltres una caritat en menjar per als meus i per a mi mateix cosa que serà la millor ofrena que em pogueu fer en tota la meva i vostra vida... i quelcom més passa de greu... feu la mercè d'enviar queviures als pobres funcionaris de l'Associació Protectora de l'Ensenyança catalana (aquí dóna noms i adreces dels necessitats). I continua... El patriota Manuel Folguiera Duran es troba desposseït de tot, en la més pura misèria, doncs, a causa de la guerra ho ha perdut tot, el qual viu amb la seva muller a Santa Coloma de Cervelló... els de l Protectora... li donem suport material que no es converteix pas en queviures, perquè n'estem mancats, no per culpa de la República ni de la Generalitat, sinó pels assassins de l'aire. Per pietat, per amor als necessitats, feu per aquestspobres que sofrim amb els familiars en espera del ressorgiment de la pàtria.
Vostre i de Catalunya
Domènec Latorre Soler.

L'Assemblea Magna
I Pere Seras, davant d'aquests esgarrofosos esdeveniments,es multiplica sense descans: 15 de març del 1939. Pel Comitè Llibertat, signant ell com el seu President que era, fa una crida urgant a tots els catalans d'Argentina, integrants o no d'entitats, dient entre d'altres coses: ...A més de ser indispensable intensificar l'ajut dels refugiats a França o d'altres llocs d'Europa, caldrà aportar socors als compatricis que, jutjats per rebels, siguin condemnats a presó i a llurs famílies i aquests, a cient de l'odi que els facciosos tenen als catalans, seran molts... S'hauran de crear, doncs, nous arbitris perquè el nostre ajut arribi justament a les mans dels necessitats...
I més endavant: Llancem, doncs, la idea de celebrar una assemblea magna de catalans patriotes per establir les normes a seguir en aquesta greu emergència. Mediteu sobre le contingut de la present i doneu-nos el vostre parer amb la urgència que les circumstàncies exigeix. Pel Comitè Llibertat. Signen: Pere Seras, Secretari Ramon Mas Ferratges. C/ Pasco, 58. Buenos Aires.

El Consell de la Comunitat Catalana de la República Argentina.
Aquella Assemblea donarà lloc a la constitució d'una unió d'entitats per reprendre la campanya independentista i d'ajuda als refugiats i víctimes de la guerra amb renovada embranzida, la qual fou precursora del Consell de la Comunitat Catalana de la República Argentina, que neix de la necessitat d'enfortir el moviment de defensa, supervivència i recobrament de Catalunya des de l'exterior, tal fou la resposta d'en Pere Seras en una entrevista de l'any 1947. havia acabat la guerra amb la depressió i la dispersió a l'exili dels capdavanters de la política catalana, agreujada per l'esclat de la 2ª Guerra Mundial i la invasió de França. Calia crear un ample moviment de solidaritat patriòtica i d'ajut sense diferències polítiques, fent pinya al voltant d'un “sentit essencialment nacional”.
Simultàniament es constituïa a Londres el Consell nacional de Catalunya i l'adhesió fou immediata. Allò ajudava a mantenir la posició de Catalunya-nació.
Quan es constitueix el govern de la Generalitat a l'exili, dissolt ja el Consell [Nacional de Catalunya] de Londres, el Consell de la comunitat d'Argentina s'hi adhereix igualment. Es tracta d'enfortir al màxim possible les organitzacions catalanes,perquè la fita a assolir és l'esmentada: la del recobrament de Catalunya-nació.
Per tots els mitjans, diu en Pere Seras: “... haurem de redoblar la nostra acció per tal d'ésser un factor important que impulsi la vitalitat del nostre poble”.
Així anirà inventant estructures, eines, siguin quines siguin, per talde reeixir en aquell objectiu i si l'eina deixa de ser útil o és rovella, doncs caldrà inventar-ne una altra de més eficaç.
I en Pere Seras crea, construeix, inventa, sense descans, perquè la llibertat necessita d'eines esmolades i de l'esforç constant. Per això l'hi abellia tant el pensament de Lluís Companys: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”... un cop i un altre cop.
A més a més, el Consell de la comunitat va tenir l'encert de celebrar els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'exili, l'any 1941 a Buenos Aires, quan la prohibició de la llengua era absoluta i més tard, encara sota el feixisme franquista també foren convocades, novament a Buenos Aires, aquesta vegada l'any 1960. No cal dir que Pere Seras, sempre present, seria un dels qui posaria tot el que estès al seu abast, perquè Catalunya fora present un cop més als Jocs Florals davant del món, amb la riquesa de la seva llengua i la seva poesia,malgrat els reiterats intents del seu anihilament per paert de l'Estat dominant.

Monturiol
Seras fou sempre, sense exceopcions, l'home del quefer silenciós. Més que home de discursos, ho fou de convissions portades a l'acció concreta. És per aquesta causa que no va deixar escrit res que no li fos estrictament indispensable. Malgrat això, trobem una rara invitació del Casal Català de l'any 1918 dient que “un grup d'empordanesos...” ofrena un retrat d'en Narcís Monturiol a la Institució. La raresa la trobem en l'anunci d'una conferència, en l'acte d'ofrena, a càrrec precisament d'en Pere Seras Isern.
Ell mateix s'encarrega, en començar al seu discurs, d'esclarir-nos sobre aquest aspecte de conferenciant que ens sorprèn: diu que comptava amb catalans amb plena autoritat per fer-se càrrec del compromís, però vet aquí que en no comparèixer, no va tenir cap més remei que fer-ho ell mateix: “Obligant-me per primer cop, a sortir del cèrcol del que és per a mi tan preuat, la humilitat i la modèstia”. Si trencant el seu ferri silenci, va sortir “del cèrcol”, és, sense dubte, perquè l'homenatjat li era particularment significatiu i n'haurem d'esbrinar el per què.
I afegeix: M'empeny també aquesta força indestructible que surt del fons de l'ànima quan es tracta de fer obra profitosa com és la de donar a conèixer un dels homes de la nostra pàtria, oblidat per molts i desconegut pels més. Heus ací l'home que fa el que cal, no el que l'afalaga o li dóna plaer. Novament se l'imposa com a necessari.
Diu d'en Monturiol que: Abandonant la carrera de medicina que tant li plaïa, es decideix estudiar d'advocat com més a propòsit per desenrotllar les idees republicanes que començaven a despuntar per l'Empordà... es consagrava a les idees republicanes i revolucionàries... mogut per aquella bondat que el guiaria sempre... per una ànsia de millorament, d'ascensió moral.
Subratlla a més, de Monturiol, “la seva tolerància, que sols tenia un parió, la seva austeritat”. Així, la ploma d'en Seras, deslliurant-se de la mà que la guiava, no sols definia el cèlebre inventor figuerenc, sinó també en aquest altre que esdevenia la representació a l'Amèrica d'un Monturiol revolucionari i obstinat.
A la França d'aquell temps, Cabet donava a conèixer la seva teoria comunista de la felicitat aconseguida mitjançant la fraternitat i la igualtat absolutes. I ens deia Seras: “Monturiol, aleshores inventa: de primer la màquina de fer cartipassos per difondre la cultura. Després vindran altres invencions, arribant, però a la pensada genial que l'ocupava des dels anys de 1840, era el submarí Ictineo per a exploracions submarines. Després de perfeccionaments successius i d'assajos exitosos, comptant tan sols amb l'aportació econòmica dels seus compatriotes, l'ànim s'esllanguia esperant durant molts anys l'auxili del govern per a la seva explotació en benefici del poble. Finalment, l'any 1868, l'Estat embargava l'Ictineo, perquè no es va pagar la quota corresponent de “constructor de vaixells”. Immediatament es posava a la venda com a ferro vell.
Monturiol fou un home que inventava. Fou un inventor. Perquè això sigui possible, hom ha de gaudir d'una llibertat de reflexió, plena sense entrebancs ni censures de cap mena. Es pot dir que Monturiol obrava des de la llibertat del seu pensament lliure. Embargat per “l'anhel d'obrar”, així ho feia. Aquí s'agermana amb el seu coterrani d'Amèrica que exposa el retrat de l'heroi per a exemple de l'esdevenidor. Ara sabem perquè Seras escriu la seva conferència trencant el seu costum: cal emmirallar-nos en aquest homes: cal inventar, saber fer, ser artesans de les nostrs vides per guanyar-li a la massificació i al conformisme. Monturiol era d'aquestaraça, Seras ens posa al davant el seu semblant d'empordanès abstinat i lliure, cal mirar-lo de fit a fit.

La sardana és la dansa més bella?
Sí, ho és, però és això i molt més i encara una altra cosa. Quina? És música, és dansa, és desplegament d'emocions col·lectives, és la veu del poble català.
Sabem que “festa” anomena aquell moment del viure col·lectiu que aturant la feina quotidiana, dóna pas a la manifestació de joia o de dolor de tot un poble que celebra una diada o un succés que el commou, sia religiós, patriòtic, històric...
Aquesta dansa fa dir a un foraster (Vittorio Sicuri): “...el característic tipus de música i el seu timbre, tan fora del comú a primera oïda, em susciten impressions d'un món arcaic, ja perdut, i emanen un perfum del tot particular i ara, la identificació dels ideals catalans amb la dansa tradicional del poble m'apareix com un fet lògic i històricament justificat”.
Tanmateix, “La dansa i la música són ordre i mesura, i la sardana és unm exponent de les virtuts que se'n deriven: el ritme imposa unitat, la melodia aporta continuïtat i l'harmonia comporta comptabilitat, com afirmava Yehudi Menujin”.
Les seves virtuts, doncs, fan carn en la idiosincràcia del poble que es troba en comunicació solidària. En podem dir una comunió? ¿Què miren els balladors? Què hi ha al bell mig de la rotllana? ¿Quins déus els miren l'ofrena i el ritual?
S'ha arribat a dir que ballar sardanes és com resar a la Mare de Déu o bressolar un fillet...
Si acordem que almenys hi ha un nucli de veritat en aquesta mena de pensaments, no ens ha d'estranyar, ans al contrari, que en Pere Seras hagi estat un fervorós sardanista i que quan es feien ballades, ja se'l veia entre els primers a participar-hi. Sardanes de germanor, de concurs, de lluïment, sardanes... Si es tractava d'elevar-se fins als déus arcaics dels orígens, allí estava ell, tot fos dins de l'essència més íntima de la catalanitat, on puntejar la sardana no és pas un tecnicisme pocasolta, sinó l'escriptura en filigrana de l'oració als sants i als màrtics. Més encara quan en la pròpia signatura, Seras dibuixava les rotllanes d'una sardana que l'envolta i dansa.
Vet aquí que un dia es fa una col·lecta popular per erigir un monument a en Pep Ventura,a Figueres, en aquell quefou l'inventor de la tenora, la qual li atorgà el seu nom, li deien Pepde la Tenora. I inventà també la cobla moderna, perfeccionant música i dansa, esdevenint així la sardana, la dansa nacional de Catalunya. D'ell escoltem El Cant dels Ocells, Per tu Ploro, Toc d'Oració... Cançons o himnes?
En aquells anys, el Grup Joventut Catalana de Buenos Aires celebrava anualment l'Aplec de la Sardana i allí afluïen colles d'arreu del país argentí. Tenia lloc en els boscos de Palermo i tots els estris necessaris es dipositaren, on si no? a Baradero 438, la llar d'en Pere Seras. En aquella ocasió de la col·lecta, quan els nois del Grup carregaven els camions amb micròfons, parlants, parades i banderes, Seras deixava lliscar, quasi imperceptiblement dins d'aquell maremàgnum, una tauleta. Quin propòsit tenia? Doncs, fent de la taula la seva paradeta, interessar als catalans, entre sardana i sardana, perquè col·laboressin amb alguns diners enla concreció del monument a Pep Ventura, aquell altre inventor-constructor de la nació catalana, per fer-la cada dia més “rica i plena”. Aquell era el mateix nord al qual tendia Pere Seras. Eren homes de poble, homes que sabien fer, per amor a la terra indestructible, quasi artesanalment, un futur possible per als seus descendents.

Cal defensar també la llibertat a l'Argentina
La casa de Baradero 438, on transcorria la vida familiar i on hi havia la Manufactura de Juguetes Pedro Seras, que així es deia, era una típica casa de barri del Buenos Aires del primer quart de segle 20. Es diu que aquestes construccions eren fetes segons l'estil dels immigrants italians, que eren nombrosos en aquells temps, eren fetes per ells mateixos i constaven d'un jardí al davant, al qual seguien d'una banda, una darrera l'altra, les habitacions que obrien al pati igualment allargassat i acabaven en un vestíbul, el vàter i a continuació cuina i pati del darrera i el fons de la casa més o menys gran, segons fóra la mida del terreny. En aquest fons “don Pedro” havia instal·lat el seu taller de joguines. Ell feinejava tallant fustes pels trencaclosques, mentre el seu amic Nadal, carrer enllà tallava roba i cosia i ambdós teixien el somni de la llibertat.
L'any 1955, un dels tants cops d'Estat acabava a l'Argentina amb el govern dictatorial del general Perón, amic dilecte de l'altre general, Francisco Franco, que li donarà aixopluc a Madrid a l'hora de fugir del país.
És el primer cop que Pere Seras embandera la façana de casa seva. Puja personalment al terrat i penja la senyera argentina, juntament amb la nostra, l'estelada. Sol, lliure, silenciós, fa el que cal. Saluda la llibertat retornada.
Novament l'esperança encara que breu, traçarà un somriure al seu sever rostre empordanès.
Aquella casa havia estat escenari també de la distribució i venda clandestina del periòdic La Vanguardia quan la prohibició de la dictadura ho impedí als locals del Partit Socialista Argentí. I a Pere Seras no l'hi mancà ocasió d'agafar el diari, pujar al tramvia, seure i desplegar-lo davant de tothom, infrontgint la prohibició, naturalment. Sol, silenciosament, feia el que calia. Manifestava la seva enèrgica protesta.
Més tard som a la primavera del 1958, al jardí verdeja i treu flor un gessamí americà. L'hi diuen “gessamí paraguaià”. És el que es posa tot blanc i violeta, formant poms de flors d'ambdós colors.
Acabada la feina, en Seras es vesteix i surt, portant sota el braç l'etern periòdic, no sense passar pel jardí i tallar una flor violeta, posant-se-la al trau. On va? A fer el que cal.
El govern de Buenos Aires es troba a punt d'entregar l'educació pública, aquella d'en Sarmiento, democràtica i igualitària, a l'Església catòlica i a les empreses privades. No cal dir que en Seras sempre havia estat del costat de l'ensenyament públic, laic, obligatori i gratuït.
Els estudiants havien sortit al carrer, convocats per les consignes: “Laica” o “Libre”, ambdues d'una excessiva ambigüitat, puix que es tractava, en veritat, que l'Estat abandonava amb aquesta iniciativa, vetllar per l'educació del poble amb igualtat de drets. Els agrupaments estudiantils manifestaven sorollosament pels carrers cèntrics i Pere Seras, rejovenit com un noi, acompanyava els adolescents lluint al pit la flor violeta. Per què violeta? Els recordava amb ella el color de La Reforma, un succés semblant i victoriós, que havia esdevingut a la ciutat de Córdoba l'any 1918 on els estudiants lluitaven per semblants drets, aquest cop a la universitat.
Novament solitari, silenciós, sense compromisos de cap mena amb ningú. Tan sols calia adherir a les llibertats públiques, allà on sigui que estiguin en perill.
I en Seras s'ajusta el llacet negre alcoll de la camisa i se'n va, deixant als estudiants somiant el somni de la llibertat.
No es reduirà, però, tan sols a fer-se present a una manifestació de carrer. Quelcom més, certament es fa necessari. ¿Qué els centres d'estudiants de secundària són hostilitzats per la policia i no tenen on reunir-se? Doncs, el Comitè Llibertat donarà acollida en aquells que ho necessitin, a la seva secretaria del carrer Pasco 58.
Si hom trasassava el llindar d'aquella porta per aquells anys del 1945 o 1950, veuria ambdós mapes, ambdues banderes, d'ambdós costats de l'Atlàntic, diferents idiosincràcies, semblants persecucions; eren símbols presidint la protesta dels joves, puix que la mateixa idea, la llibertat, animava a ambdós pobles a una mateixa lluita.

La mort inevitable
Sere Seras, ja vell, es trobaria amb què estranys giravolts de la vida el portarien a viure els seus últims anys, de primer a Barcelona i més tard a Lima, Perú.
Quan encara era a Buenos Aires i el seu fill maldava per produir els diners necessaris que atenguessin les despeses del viatge, ell li diria: “No t'amoïnis, ara faig 85 anys i per trobar un racó on morir, tant se val un lloc com un altre”.
Moria a la ciutat de Lima, l'any 1985, a 92 anys. La seva paraula esclaridora fou imprescindible quan de l'eficàcia militant es tractava. Sempre que es plantejaven assumptes de transcendència per a la nació catalana. Sobretot per la complexa condició, plena d'entrebancs, en què es trobaven els catalans de fora.
Temps abans de morir, sempre tard a la història, tan a posteriori!, li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. “Per la feina ininterrompuda de més de 70 anys a favor de Catalunya”. segons fonamentava el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya.
Setanta anys? Quan un pensament i una lluita s'inscriuen a la història d'un poble, ¿es pot mesurar en trenta, setanta, noranta anys l'aportació d'un home?
Quan un pensament es rebut pels descendents d'una causa i un llinatge, ¿podem dir en veritat, setanta anys? ¿Es pensarà que la llavor sembrada durant aquella mida en anys no arribarà a fruitar? Ans al contrari, Pere Seras sabia, n'era segur que el fruit, a llarg termini, arribaria a produir-se, que el seu esforç seria en va si els companys i descendents no ho continuaven...!
Així ho deia, molts anys enrere a la seva conferència sobre Monturiol. Deia que “En Monturiol en retornar de l'exili s'apartà de la política activa per un sempre més. No abdicà de les seves conviccions, havia escampat la sement: de la collita en fruirien les generacions de l'esdevenidor... La seva missió era treballar pel bé d'altri i en la meditació i en l'estudi continuaria treballant i ascendint vers aquell estat sublim en què els homes es confonen amb els déus... patint i sofrint per la redempció de la humanitat”.
“Es confonen amb els déus, ens diu, no per consagrar-los a l'altar de l'adoració, sinó més aviat, pel cantó del sofriment i la lluita militants.
Ara ell accedia en aquell estat de meditació i d'estudi i així el trobà la mort.
Després del seu trapàs, acomplint el seu desig, en seu cos fou creamt i un seu fill, acompanyat d'un nét, amb mans enceses, portava les cendres vora el mar, a Lima i allí les escampava dins de les ones de l'oceà Pacífic. Cendres amarades de llibertat, no encerclades ja pel cos estret, ni per cap estreta frontera, finalment lliures d'atansar-se a d'altres ribes, a d'altres homes; cendra esdevinguda torxa que finalment encengui la flama per l'ample món.
Aquest fou el llegat i el repte de Pere Seras i això és el que ens cal fer.

Blanca Lorenzo del Rio. Buenos Aires, novembre del 2000.

L'any 1997 l'Ajuntament de Figueres, a instància de Pere Prats Madern, acordava donar el nom de Pere Seras Isern a un dels seus carrers, aquell “...que tingui una importància digna de la seva figura i que serveixi per recordar-lo en la seva ciutat natal”.
Els vianants que es passegin per aquest carrer, situat entre el Rec Arnau i Cadaqués, pansaran potser que en Pere Seras mai no se n'ha anat de l'estimada ciutat, que la seva ànima encara s'esmuny pel carrer Nou, per la Rambla, pel castell, amb el seu somriure distret, agraint la seva sort per haver nascut en aquesta ciutat.
El seu nom a un carrer fou un acte d'estricta justícia.

Obra Cultural Catalana
Buenos Aires.

Fonts consultades
-Figueres 1900-1936.Imatge: Història de la Catalunya republicana. Editor: Museu de l'Empordà i l'Ajuntament de Figueres. 1999.
-Catalans de fora. Xavier Tudela. Barcelona, 1985.
-Discurs de comiat pronunciat per Josep Carbó a Buenos Aires, 1980, en oportunitat del viatge de retorn de Pere Seras a Catalunya. 1980.
-Catalans d'Amèrica per la independència. Víctor Castells Benosa. Editorial Pòrtic. 1986.
-Breu historial de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Sabadell. 1922.
-Macià, la seva actuació a l'estranger. Editorial Xaloc. Mèxic. (V.V.A.A.).
-Diccionario de literatura. Valentino Bompiani. Editorial Muntaner i Simó. Barcelona. 1959.
-Domingo Matheu. Alberto Romero Oneto. Buenos Aires. 1965.
-Les Amèriques i Catalunya: El moviment associatiu català a Amèrica. Josep-Lluís Carod-Rovira. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1992.
-Arxiu de l'associació protectora de l'ensenyança catalana. Seu de Buenos Aires.
-Arxiu del Comitè Llibretat. Seu Buenos Aires.
-Arxiu del Grup Joventut Catalana de Buenos Aires.
-Arxiu de l'Obra Cultural Catalana de Buenos Aires.
-Arxiu històric comarcal de Figueres.
-Conferència en homenatge a Narcís Monturiol, a càrrec de Pere Seras, Buenos Aires, 1918.
-Revista “Catalunya”, Buenos Aires, Núm. de 1939, 1940, 1942, 1947.
-Revista “Ressorgiment”, Buenos Aires (1916-1972).
-La sardana, música i dansa. Josep-Maria Mas Solench. Pròleg de Vittorio Sicuri.
-La sardana: dansa nacuional de Catalunya. Edicions 92. Barcelona, 1993.
-El ball ila dansa popular a Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1948.
-Plantem-nos! Lluís Busquets Grabulosa i Lluís-Maria Xirinacs Damians. Editorial Proa, Barcelona, 2000.
-Figueras, cien años de ciudad. José-María Bernils. Figueres, 1975.

Agraïm la col·laboració de: Maria-Lluïsa Nadal, Iris Vila, Joan-Baptista Nadal, Andreu Sabaté i Mireia Seras.
Buenos Aires, novembre del 2000.

Comtessa Ermessenda de Carcassona.

2008-11-28T13:00:00.000-08:00

Aquest any 2008 fa 950 anys de la mort de la comtessa Ermessenda.

Ermessenda de Carcassona (vers el 975 - Girona 1058), filla de Roger I de Carcassona i d'Adelaida de Gavaldà, i muller del comte de Barcelona Ramon Borrell.
Va tenir un paper polític molt important per Catalunya sobretot després de la mort del seu marit, el 1017. Casada el 993 amb Ramon Borrell, participà amb ell en el govern dels seus comtats, en la presidència de les assemblees i tribunals i en les campanyes militars a Al-Àndalus. Un cop vídua, s'encarregà de la tutela del seu fill Berenguer Ramon I fins la seva majoria d'edat, vers 1021. Lluità llavors contra el comte d'Empúries i, més tard, contra el seu propi fill per conservar el poder. Quan aquest morí, el 1035, Ermessenda fou de bell nou tutora, aquesta vegada del seu nét Ramon Berenguer I, perquè la seva mare, Guisla de Lluçà, havia perdut els drets sobre el govern comtal arran del casament amb el vescomte de Barcelona, Udalard II. A partir de 1053 lluità amb Ramon Berenguer, que havia estat excomunicat a causa del casament amb Almodis de la Marca i que es trobava en una situació difícil davant Mir Geribert i la noblesa revoltada.
Durant les regències d'Ermessenda, l'aristocràcia va iniciar el procés de feudalització de Catalunya enfrontant-se als prínceps i a l'Església. Ermessenda fou recolzada per consellers com Gombau de Besora, el jutge Ponç Bonfill Marc i el seu senescal Amat Elderic d'Oris. També hi ajudaren els prelats partidaris de la reforma gregoriana com l'Abat Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà, o el seu germà Pere Roger de Carcassona, bisbe de Girona. Ermessenda s'ocupà de l'església i animà les noves fundacions, com el capítol de la Catedral de Girona, el monestir femení de Sant Daniel de Girona o el masculí de Sant Feliu de Guíxols; així mateix féu importants donacions a Roma en el seu testament. El seu poder provenia de l'immens dot que va rebre de manera usufructuària, que comprenia els comtats de Girona i Osona.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Ermessenda_de_Carcassona»

El llegat de l'abat Oliba

2008-11-28T12:51:00.000-08:00

El 2008, any del mil·lenari d’un dels pares espirituals de
Catalunya.

L'Abat Oliba ( Besal� v 971 - Sant Miquel de Cuix�, Conflent 1046), abat, bisbe i comte de Berga i Ripoll (998-1003).
Va ser una de les figures amb m�s influ�ncia i rellev�ncia del seu temps, en la cultura catalana i un gran impulsor de l'Art rom�nic.
Tercer fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besal� i de la seva muller Ermengarda, i per tant besn�t del comte de Barcelona Guifr� el Pel�s.
El 1002 renunci� als comtats i ingress� a l'orde benedictina al monestir de Ripoll, on fou escollit abat l'any 1008. Aquell mateix any fou escollit abat del Monestir de Sant Miquel de Cuix�, una abadia de patrocini familiar com la de Ripoll.
Possiblement a inst�ncies de la comtessa Ermessenda de Carcassona l'any 1018 fou nomenat bisbe de Vic.
A la mort del seu pare, el 988, Oliba pass� a exercir, juntament amb els seus germans i la seva mare, les funcions comtals sobre la totalitat del patrimoni familiar. Aix� mentre el seu germ� Bernat heretava Besal� i Guifr� el de Cerdanya, Oliba va rebre els de Berga i Ripoll.
Entre els anys 988 i 1002, Oliba va ser comte de Berga, si b� estigu� associat al seu germ� Guif� els anys 993-994 sobre els dominis de la Cerdanya, el Conflent i el Capcir.
Gr�cies a la seva dualitat d'abat i de bisbe va desplegar una gran activitat judicial i conciliar en defensa dels b�ns i drets de les esgl�sies al seu c�rrec. Aix�, tamb� va impulsar la fortificaci� de la marca de la Segarra.
Va impulsar el moviment de La pau i treva de D�u, vers el 1022 i el 1027. L'acord d'aquest Tractat amb altres bisbes i nobles va tenir lloc a Toluges (Rossell�) i es deia que tots, nobles, cavallers, pagesos i monjos, estaven d'acord a fer que alguns dies cada any fossin dies de Pau, dies en qu� ning� no es podia barallar amb ning� i en qu� els fugitius podien refugiar-se a les esgl�sies i llocs sagrats, segurs de ser protegits i respectats.
Va viatjar diverses vegades fins a Roma per parlar amb els Papes Sergi IV i Benet VIII. Tamb� va relacionar-se estretament amb altres jerarques eclesi�stics com els arquebisbes Guifr� de Narbona i Riambau d'Arles, aix� com amb els bisbes Pere Roger de Girona i Berenguer d'Elna.
Va donar suport al seu germ� Bernat I de Besal� en la creaci� d'un nou bisbat a Besal�, un bisbat que va durar tant sols dos anys (1017-1020).
Va ser un excel�lent llatinista i va deixar escrita una Mem�ria als seus successors en la qual els donava consells per al govern dels Monestirs.
En el decenni 1025-1035, l'Abat Oliba fund� el monestir de Montserrat. El va annexionar a Ripoll i va enviar a Montserrat monjos de Ripoll.
Va dirigir les obres de la bas�lica de Santa Maria de Ripoll, considerada com una de les joies del rom�nic i consagrada l'any 1032.
Va morir al monestir de Sant Miquel de Cuix�, l'any 1046.

ANTONI GAUDÍ: L’ARQUITECTE DE DÉU

2008-11-21T04:36:00.000-08:00

Antoni Gaudí és un dels arquitectes catalans més famosos a nivell mundial. Malgrat això, la seva vida i la seva personalitat continuen envoltades d’enigmes. Per alguns, Gaudí va ser un creador il·luminat per la seva fe a partir d’unes profundes arrels pròpies, per altres, va ser un sant capaç de fer miracles; el que ningú discuteix és que va ser un dels genis més importants a nivell mundial i que les seves obres ja són patrimoni de tota la humanitat.
Gaudí va tenir una infantesa malaltissa, amb sovintejades crisis pulmonars i artritis reumàtica. Gaudí no va ser un alumne brillant, més aviat va ser un estudiant irregular a excepció de l’assignatura de geometria que és on despuntava amb claredat. Molts dels seus professors deien que no sabien si lluitaven amb un geni o amb un boig.
Més que treballar sobre planell, va preferir més projectar sobre el terreny, refent idees i fins i tot, discutir amb els obrers. Ell deia: “L’arquitectura és l’ordenació de la llum”.
Antoni Gaudí va voler ser “l’arquitecte de Déu”. En gairebé totes les seves obres, hi ha de forma subjacent, una clara voluntat de reproduir, continuar i millorar l’obra de la natura. Gaudí considerava la natura com l’arquitectura divina i es veia a sí mateix com l’intermediari arquitectònic entre Déu i els homes: l’interpretador i prolongador de la Creació. Decidir si ho va aconseguir o no, depèn en gran part d’un acte de fe.
Un segle i mig després del seu naixement, les seves obres travessen el temps i les fronteres. Pràcticament no hi ha cap persona culta del planeta que el desconegui, persones on no podrien dir amb certesa on és Catalunya, coneixen l’arquitecte.
En aquell temps, els corrents artístics giraven al voltant de les creacions medievals, en especial les de l’estil gòtic. Ell va fer seva la frase: “L’ornamentació és l’origen de l’arquitectura”. “Ens hem de basar en el passat per arribar a fer una obra valuosa: la veritable originalitat és tornar als orígens”.
Les genialitats de les seves obres es fonamentaven en dos elements bàsics: la terra i la fe.
Hi ha un fet clau i que no és la de crear polèmica sinó d’oferir un fet que a causa de l’època de dictadura que es vivia a Espanya, es va amagar: “La seva profunda catalanitat”. Ell va dir “Sempre m’he sentit profundament català i he viscut la meva terra, Catalunya, i la meva gent d’una forma natural i absolutament emocional”.
Per estranys que puguin semblar alguns dels seus edificis, sempre va tenir preferència per materials comuns com la pedra o el maó, tornant a l’origen de les tradicions artesanals de Catalunya que eren la Ceràmica i la Forja.
La fe d’Antoni Gaudí en Catalunya era en el seu temps, molt més gran que la que poguessin tenir els homes que en aquell moment la defensaven. Com un il·luminat, estava convençut que sobre la terra catalana havia de créixer un gran poble. Ell va dir: “A Catalunya parlem català com a llengua pròpia però també es parla castellà ja que aquesta llengua és la parlada a tot Espanya”. Ell tenia molt clar que vivia a la seva terra i per això havia de parlar en català. En feia una qüestió de principis. La seva actitud, li va portar problemes no solament polítics sinó també professionals. “No és fàcil orientar-se políticament en un país on mitjançant la mentida sistematitzada, es vol amagar la nostra situació d’identitat nacional”.
Un fet poc conegut en la seva vida, va ser la seva detenció un 11 de setembre de 1924. Cada 11 de setembre a Catalunya es commemora la Diada Nacional catalana que va significar la derrota dels catalans el 1714 en mans de les tropes espanyoles i Catalunya que havia estat fins aquell moment, una nació lliure, va passar a ser territori espanyol, patint en aquell moment, la prohibició de la llengua i la cultura catalana. Encara actualment, cada 11 de setembre a Catalunya molts catalans surten al carrer per manifestar-se pel reconeixement dels nostres drets com a poble.Aquell 11 de setembre de 1924 se celebrava una missa en record als catalans que van caure en aquella guerra i Antoni Gaudí no hi va faltar. Aquesta activitat va ser prohibida per la dictadura del General Primo de Rivera. Ell es va negar a complir aquestes ordres i va ser detingut per aquest motiu i també per negar-se a parlar en castellà. Malgrat els seus 72 anys, Gaudí va ser colpejat i arrestat i va estar a la presó en companyia de delinqüents comuns. Finalment va ser posat en llibertat després que un amic seu, va pagar una multa. Gaudí actuava d’una manera que a major repressió contra Catalunya, més rotunditat posava en la seva fe patriòtica. Ni davant de la força de les armes claudicava.
Gaudí creia que Catalunya era el poble més ben dotat per a la vida i la creació artística. En el seu temps va patir com ningú l’enveja concentrada dels mediocres que no podien tolerar la singularitat i magnificència de l’obra d’un independentista català.
Gaudí es va casar amb Catalunya: tot ho veia a través de l’arquitectura. Ell va dir: “Jo treballo per Catalunya dintre el meu camp apropiat, alçant el Temple, ja que el temple és el més digne de representar un poble”.L’orgull i la senzillesa de Gaudí no tothom sap entendre-la, molts dels seus biògrafs, amb superficialitat, poden confondre’ls amb el procedir d’un llunàtic.
Gaudí no anava curt d’empenta i en el mateix grau tenia l’impuls independentista. Moltes obres d’art estan basades amb els orígens de Catalunya i en concret amb la bandera catalana. La bandera catalana és una de les més antigues d’Europa i és una de les banderes anomenades heràldiques. Se l’anomena familiarment “La senyera” o també “les quatre barres” que segons la llegenda van ser fetes amb la sang del comte català, sota el fons d’un escut groc, com a recompensa per haver lluitat valerosament. En la gran obra del Temple de La Sagrada Família Antoni Gaudí, Gaudí es va inspirar amb els Castellers (torres humanes) de sis pisos on va trobar les lleis de l’equilibri i les formes de la catedral. En aquesta gran obra rep homenatge de Catalunya a Déu, tot alçant les quatre barres de la bandera catalana cap al cel. L’entusiasmava fer conjunts a base de quatre campanars per produir inconscients evocacions de les quatre barres (en totes les direccions), que interpretades així adquirien una força sumptuosa i glorificadora.Creia que calia retornar-li a Catalunya els seus antics símbols, suplantats des del 1714, i que era necessari fer-ho de forma molt original i espectacular si veritablement es volia que retornés la confiança en nosaltres mateixos.
Gaudí té molts altres símbols patriòtics escampats entre la seva obra ja universalment reconeguda. Va dissenyar l’escut de Catalunya al Parc Güell de Barcelona, o els peixos amb les quatre barres que va dissenyar en record de les Glòries catalanes, les quals, amb eufòria arribaren a pensar que cap peix del Mediterrani no podia moure’s si no portava marcada les quatre barres catalanes. Gaudí va materialitzar aquesta idea, i la va transformar en un dels seus símbols decoratius a la façana principal que dóna al Jardí, a Bell-Esguard. També hi ha projectes que no va arribar mai a realitzar i dels quals, només en queda la idea coneguda de la intenció de fer una bandera de Catalunya, de més de vint metres d’alçada, realitzada en mosaic i sobreposada a una roca de Montserrat, amb una campana monumental feta per subscripció de tota la terra catalana. Havia de ser un permanent i solemne homenatge als grans almiralls de la marina catalana i als prohoms de la nostra nació.
Gaudí va ser un gran català, un independentista convençut. Aquest fet ha estat rigorosament amagat, com si fos un delicte o un pecat imperdonable: Com a màxim se’l presenta com a un catalanista enamorat de la cultura del país.Si mirem la seva pròpia arquitectura no es pot entendre res si prèviament es desconeix l’origen principal del seu treball. Gaudí va voler convertir Barcelona en la gran capital d’una Catalunya lliure i poderosa. Voler retornar i col·locar-li al país, els angles correctes: aquesta és la missió del gran patriota que es desconeix.Sobre un personatge tan universal on s’han escrit tants llibres i biografies es desconeix aquest fet que els comento, hem de creure que ens volen silenciar aspectes de la nostra història.Del geni de Gaudí han quedat les seves obres que per poc que un es fixi en elles, veurà que hi va posar una gran dosi de catalanitat que es fa evident en cada detall. Abans de morir va deixar-nos el següent escrit: “Un poble no se’l pot matar, es poden ofegar veus, tancar vàlvules, però llavors la pressió augmenta i creix el perill d’explosió. I si tantes vàlvules es tanquen, l’explosió és inevitable”.
Gaudí no va ser solament un genial arquitecte modernista i un home de conviccions espirituals, amb una personalitat emprenedora, sinó que també va ser un lluitador nat, un independentista que va lluitar per la llibertat de Catalunya. Sens dubte, un gran geni.

300è aniversari de la caiguda de Dénia en mans dels Borbons.

2008-11-21T04:02:00.000-08:00

Historiador Oriol Escuté CA

http://es.youtube.com/watch?v=AWKKhjmotlk http://es.youtube.com/watch?v=lxINN7dQWBA http://es.youtube.com/watch?v=tMVpoaVCR-A

Joan Rota CUP

http://es.youtube.com/watch?v=a97V6n89_R4

Josep Planchart EC

http://es.youtube.com/watch?v=iWEyXYM86qQ

Nerta Cervera PDD

http://es.youtube.com/watch?v=U_W4Ssf4rdw

Dídac López PSAN

http://es.youtube.com/watch?v=pyFJNv68S2s http://es.youtube.com/watch?v=jtuVK3T2qq4

Josep Maria Armengol RC

http://es.youtube.com/watch?v=2eex4ZAtH0Q http://es.youtube.com/watch?v=pHl8jswQCL0

Xavier Andreu UNCat

http://es.youtube.com/watch?v=WYuKYjJ3l0M

Santiago Espot CA

http://es.youtube.com/watch?v=FSU3-nZCJhM

http://es.youtube.com/watch?v=nhXpNmwRr70

Cloenda

http://es.youtube.com/watch?v=osmEQH9rCP4

Josep Maria Batista i Roca

2008-11-09T06:56:00.000-08:00

Al 1911, ingressa a la universitat per seguir les carreres de Dret, i de Filosofia i Lletres, i es va doctorar a Madrid, (com era habitual a l'època).
De Josep Mª Batista i Roca podríem dir que tota la seva vida ha estat dedicada a la reconstrucció nacional, com ell va dir mes de un cop, Catalunya era la seva nòvia, la seva dona, la seva filla, la seva mare, la seva vida.
La primera guerra mundial (1914-1918) el va sorprende a Anglaterra. De Londres anà a Dublin per conèixer la gent que lluitava per l’alliberament nacional irlandès.
Fou amic de Francesc Cambó molts anys, fins que van trencar políticament.
Va publicar numerosos articles i publicacions en revistes.
La dictadura de Primo de Ribera, fou un cop molt fort pel ressorgiment nacional de Catalunya.
Al 1924 deixà la universitat, per concentrar tots els seus esforços en impulsar i realitzar activitats de conspiració i formació nacional des del Centre Excursionista de Catalunya, va començar amb la creació de Guies Excursionistes, després Minyons de Muntanya, i després la creació de PALESTRA, associació nacional patriòtica de caire esportiu)
Del 1925 al 1928 va publicar a la Revista de Catalunya, un asssaig, Raça, Poble i Nació, al 1927 Les Organitzacions per a l'educació de la joventut a l'extranger.
Quan va caure el grup que va conspirar contra Alfons XIII en el Complot del Garraf Batista i Rova es va fer càrrec del SEM (Societat d’Estudis Militars) i la converteix en ORMICA (Organització Militar Catalana), que va integrar el Grup 1640, també de caire secret.
De PALESTRA digué Pompeu Fabra que la tasca era crear els futurs lluitadors, els quals esperem-ho seran els vencedors.
Quan Macià proclama la República Catalana el 14 d’abril de 1931 Batista i Roca crea la Guàrdia Cívica entorn el President, per defensar la República Catalana acabada de constituir, i que amb el temps hauria d’esdevenir la Guàrdia Nacional de Catalunya. Durant la República va engegar diferents campanyes la defensa de l’ús social del català, campanya a favor de l’Estatut de Núria...
Al 1933 viatja a Euskadi amb un grup de catalans per donar suport a les aspiracions autonòmiques del País Basc.
El 8 de juny del 1934, va a la Generalitat , per parlar amb el president Companys, com a secretari de PALESTRA, i a partir de aquell moment comença una forta amistat amb el president , que s’ intensifica cada cop més
Tota la seva vida , va ser un constant d’escrits, comunicacions, parlaments, iniciatives, viatges i reunions.
El 6 de setembre de 1975, li escriu a Terradellas i inicien intensos i sovintejats contactes, li diu "veig amb preocupació el moment actual i ancara més el futur , si els catalans no estem units i preparats".
El 26 de juny de 1976, a Sant Miquel de Cuixà, li fou lliurada la medalla d’Argent del centenari del Centre Excursionista de Catalunya, que reconeix als socis de mes de 60 anys de antiguetat.
No va sotmetres mai a cap mena de dogmatisme, era un demòcrata nat, receptiu i bon observador, europeu i universalista. El seu instint pur de patriotisme era una font viva d'inspiració.
Per ignorància, per feblesa, per incapacitat, o per voluntat pròpia, els partits que han tingut el poder a Catalunya, no han sapigut entendre el misatge de Batista, han preferit agafar parceles de poder de la forma que fos. De poder només hi pot haver un en democràcia i catalanitat, aquest és el verdader missatge de Batista i Roca.
Va morir el 27 d'agost de 1978.
(Dades tretes del llibre de Victor Castell, 1ª edició abril 1995. Rafael Dalmau editor. Barcelona)

Ha mort Francesc Espriu, membre fundador del Front Nacional de Catalunya el 1940

2008-10-28T09:52:00.000-07:00

A l'edat de 92 anys, ha mort Francesc Espriu, membre de la primera generació de militants del clandestí Front Nacional de Catalunya (FNC), creat l'any 1940.
Combatent a la guerra al front de l'Ebre, va ser ferit greument, i en la retirada republicana va ser internat al camp de concentració d'Argellés, a la Catalunya Nord. Ja com a membre de l'organització político-militar FNC, va tornar a Barcelona per participar en les xarxes d'informació del bandol aliat en la Guerra Mundial, fins que va ser capturat per la policia d'ocupació. Espriu fou un dels convidats a parlar en la presentació pública de la Comissió del Centenari de la bandera estelada que es va celebrar a la seu nacional d´Òmnium Cultural de Barcelona el passat 14 d'abril.
Ell representava una part de l´independentisme, format per patriotes catalans que després de la derrota contra el feixisme el 1939, veia clar que calia ajudar als aliats passant aviadors britànics, francesos, nord-americans, i refugiats jueus entre la frontera espanyola i francesa. El dimecres dia 29 serà acomiadat en el tanatori de Collserola a les 12 h. Comunicat de l'Associació Patriòtica 1640 Companys i companyes, el nostre amic i militant fundador del Front Nacional de Catalunya, Francesc Espriu s’ha mort, descansi en pau. L’acomiadarem al tanatori de Collserola el dimecres dia 29 a les dotze. L’Associació Patriòtica Catalunya 1640 recorda i honora la tasca patriòtica del Francesc Espriu, mestre de molts de nosaltres, i dóna el condol a la família. Us encoratgem a seguir el seu exemple de compromís amb la Nació durant tota la seva vida. Si accediu a qualsevol dels actes de la nostra Associació hi podreu veure en Francesc Espriu participant activament. Reproduïm uns versos que la Montserrat Manent va fer per al díptic d’homenatge a l’Antoni Malaret (amic i company cofundador del Front Nacional de Catalunya del Francesc Espriu) el 20 de març de 1992 amb motiu del seu 75è aniversari, díptic del qual em va fer la portada en Francesc Espriu,

HAS ESTAT FIDEL,
HOME I ETS REBEL DE CAUSA JUSTA.
TRIARES DRECERES I CIMALS:
AVUI, FILL DE LA TERRA,
DEL TEU SOLC,
QUE ANTANY VESTIRES DE GRANA I ESQUEIX,
EN COLLIM BLAT I OLIVES I VI NOVELL D’ESPERANÇA.
DEL SOL I DE LA SANG N’HAS MANLLEVAT SENYERA.
ENGENDRAT DE NACIÓ LLIURE,
MESTRE AMB NORD DE LLUITA FRANCA,
L’ONADA BLAVA I L’ESTEL,
ET CONFIGUREN PASSAT I FUTUR:
EL PRESENT SOM TOTS NOSALTRES,
HOMES I DONES I TERRA I MAR I CEL I FOC I LLIBERTAT.

Andreu Xandri i Serrano

2008-10-25T11:48:00.000-07:00

Apassionat del muntanyisme es fa del Centre Excusionista de Catalunya
A la universitat l'Andreu crea amb altres companys l'Associació Catalana d'Estudiants. Es tracta d' una organització de caràcter catalanista. En aquells temps es proclama la República, i aquest petit nucli, constitueix un primer grup de pressió , davant d' aquella universitat crítica, amb el recent Estatut d'Autonomia, que s' acaba d' aprovar.

Entra a la Universitat al curs 33/34, en aquell curs organitza el Club Català, un grup heterogeni d'universitaris i treballadors , que sota la causa excursionista, persegueix un ideal catalanista. Es tracta d'un sector escindit de Palestra.
Al finals del any 33 troba un grup afiliat a Nosaltres Sols, que sembla correspondre al seu ideal independentista, però la mort del president Francesc Macià, el dia de Nadal d'aquell any, i passant la comitiva per davant de la Seu social de Nosaltres Sols , sense que la bandera sigui al balcó, fa que en Xandri , juntament amb d' altres, s'esborri del partit.
El 6 d'octubre del 34 es proclama a Catalunya l'Estat Català. Xandri i els seus companys són sorpresos a la Pça Sant Jaume, i s' incorporen a la lluita immediatament. L' exèrcit avorta ràpidament la revolta a Catalunya., el President Lluís Companys i els altres membres del seu govern, són processats i empresonats al vaixell Uruguai.
Xandri ostenta un dels càrrecs directius de la F.N.E.C (Federació Nacional d' Estudiants de Catalunya), per què era més independentista que nacionalista, i va originar la fundació de B.E.N(Bloc Escolar Nacionalista).

El dia abans de fer-se públic la sentència dels fets d' octubre, contra el president Companys, convoca una manifestació a les Rambles amb una pancarta que diu: “Els estudiants per Lluís Companys”, en Xandri és detingut.
Quan esclata el 19 de juliol el comitè revolucionari de la F.N.E.C té com objectiu principal,defensar la Universitat Catalana i el manteniment de l'agrupació estudiantil.
El dia 29 de juliol, l'Andreu Xandri, comença a col.laborar amb una secció personal diària, anomenada: Vida Cultural.Els tres primers articles corresponents als dies 29,30, i 31 d'aquell mes, són: Disciplina i Organització, Autoritat, i La força indestructible de Catalunya.
L'11 de setembre del 36 , dia eminentment revolucionari, es contempla íntimament lligat a les reivindicacions culturals catalanes, i en Xandri realitza un recompte de la lenta recuperació, després de la repressió de Felip V , i de l'aportació gairebé nul.la de Catalunya a la cultura europea, durant el segle passat.
L'Andreu Xandri se'ns mostra, en tot moment, com un jove amb una maduresa sorprenent, malgrat la seva jovenesa. El seu objectiu la revolució cultural , el seu ideal obtenir l' equilibri de l 'ideal grec, que sempre l'acompanya. Va escriure articles a Redreçament, Vida Cultural, Diari de Barcelona. A vida Cultural serà el darrer treball a al premsa, de l'Andreu Xandri , abans d' anar al front.

El 28 d'agost, el comitè de milícies antifeixistes, autoritza la creació d' una unitat alpina, depenent de la Generalitat, i que tindrà com a missió cobrir l'Alt Aragó i vigilar la frontera. Un dels primers enemics el trobaren amb l'anarquista Garcia Oliver, i la F.A.I, Comandat a la Cerdanya per l' Antonio Martin, anomenat el "cojo de Màlaga".
El grup dels Pirineus , s' ofereix el 3 de maig , al president Companys, per defensar el govern autònom, protagonitzen veritables episodis heròics en la defensa de la Generalitat. En aquells dies moren, en Marimon, en Domènech Jaumot i d'altres. Els fets de Maig, es produeix l'enfrontament de les diverses forces del moment- el PSUC i la Generalitat per una banda , i el P.O.U.M i la F.A.I per l' altra. L'enfrontament no deixa de ser una lliçó d' unitat, que cal entre totes les forces que lluiten contra el feixisme. L'exèrcit de Catalunya és substituït per, El Ejército del Este, comandat pel General Pozas (comunista), en lloc del Coronel Guarner, que resta, no obstant, com a Cap d'Estat Major.
Durant els mesos de setembre i octubre es produeix una espectacular ofensiva de l ' exèrcit republicà al nord d'Aragó, protagonitzada per la 43 divisió, (en aquell temps en Xandri era tinent) es conquereixen les posicions de Cuculles i Biescas entre d' atres.
A la primavera del 38 en Xandri es ascendit a capità, i destinat a una cia. d'ametralladores. A finals de març, l' ofensiva feixista contra Catalunya ja no recularia. La 43 divisió ha de defensar-se sense mitjans i desconectada del X Cos de l' Exèrcit, els dies que precedeixen a l'ofensiva són catastròfics.
El dia 15 de juny, després d' una heròica resistència , cobrint la retirada dels seus homes, l' ametralladora del capità Xandri, emmudeix per sempre. Tenia 21 anys.

Dades tretes del llibre ANDREU XANDRI: MíSTICA I FORÇA.
Autora Rosa Maria Terrafeta i Badia.
Barcelonesa d'edicions.

MONS. JOAN CARRERA I PLANAS

2008-10-25T11:31:00.000-07:00

Nascut a Cornellà de Llobregat el 12 de maig de 1930. Va cursar els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Barcelona. Fou ordenat prevere al Monestir de Montserrat el dia 11 de juliol de 1954. Exercí el ministeri en parròquies marcadament obreres, a l'Hospitalet de Llobregat, la Barceloneta i a Badalona. Ha estat consiliari de moviments d'Acció Catòlica, especialment de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i vicari episcopal d'ambients obrers de l'Arquebisbat de Barcelona (1967-1976). Formà part de l'equip fundacional de la revista "Correspondència" (1963), per a consiliaris de moviments catòlics obrers, de "Quaderns de Pastoral" i de l'editorial Nova Terra, de la que fou també director literari.

Publicà setmanalment articles a "El Noticiero Universal" (1966-1967), a la revista "El Eco de Badalona" i sobretot al setmanari "Catalunya Cristiana", amb un article setmanal de tema religiós molt valorat i reconegut. Fou impulsor del Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans (1969-1975) i d'una cooperativa d'habitatges al barri de Llefià de Badalona. Participà en la defensa de la democràcia i dels drets de Catalunya durant els anys 1960-1970 a través de la Comissió de Solidaritat, entitat civil d'ajuda a presos i represaliats (1968-1975). Es preocupà per la preparació d'opcions polítiques democràtiques i pel compromís polític dels cristians, intervingué en el naixement de Convergència Democràtica de Catalunya (1974) i formà part d'Unió Democràtica.

A la Conferència Episcopal Espanyola ha estat membre de la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social. Fou nomenat bisbe d'Aliezira (Algesires) i auxiliar de Barcelona el 16 de juliol de 1991, i fou ordenat bisbe el dia 22 de setembre del mateix any. A la diòcesi de Barcelona ha estat Vicari general i Coordinador de la Cúria. Publicacions: A més del nombrosos articles, ha publicat aquests llibres: La canya esquerdada (Barcelona, 1993) Del postconcili al postprogressisme (Barcelona, 1944).

MONS. JOAN CARRERA I PLANAS

Bisbe auxiliar de Barcelona «Considerate Lilia Agri» Morí el dia 3 d’octubre a Barcelona, tot pregant al seu costat al Senyor per la seva ànima, el Sr. Cardenal, familiars, membres del clergat diocesà i amics. La família agraeix les atencions de l’equip mèdic de l’Hospital de la Vall d’Hebron que n’ha tingut cura en la seva malaltia, el suport dels amics que ens han acompanyat aquests dies i les mostres de condol rebudes de tanta gent que estimava i l’estimaven.

1908-2008 Any Rodoreda

2008-10-21T12:03:00.001-07:00

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908- Girona, 13 d'abril de 1983) va ser una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. La seva obra ha estat traduïda a vint-i-nou idiomes.

Aquest any se celebra l'Any Rodoreda, ocasió inmillorable per fer un recordatori d'aquesta popular escriptora. En plena joventut, quan encara no ha escrit cap de les novel•les que la duran a la glòria, critica l’auto odi disfressat de cosmopolitisme: “Jo conec gent catalana anticatalana que s’han mofat, si cap dia, han sabut, del meu patriotisme. Gent que ha viatjat, gent a la qual sembla de més bon gust –perquè és millor el que han vist- de lloar-ho, menyspreant el que haurien d’estimar. (...) jo estimo el que és meu no per bonic, o per bell, o per superior, no?, només perquè és meu, i per això ho estimo per damunt de totes les altres coses. (...) mai res ni ningú no farà que m’avergonyeixi del meu amor per aquesta Catalunya tan meva”. “El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua (...) Em disminueix que a dintre del cap dels catalans hi hagi tanta peresa mental. Tant parlar malament, tant deixar-te influir per una altre llengua, esplèndida, però forastera. Voldria que cada català tingués l’orgull de parlar i d’escriure bé el seu idioma, que considerés una aristocràcia la naturalitat d’expressar-se el més purament possible. Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima (...) la llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.” Entrevista de Carme Alcalde a Mercè Rodoreda “L’esperit de Catalunya té unes arrels tan fondes, tan endintre, que per força la brotada ha d’ésser esponerosa i els brots de les branques més baixes haurien de tocar el cel, i, el de les branques més altes, entrar-hi.” “Per damunt de tot em sento catalana, i, com a catalana, patriota. No amb patriotisme de bandera barrada exhibida, ni d’abrandaments momentanis. M’hi sento pregonament, profundament, mai no en parlo: perquè quan els sentiments són grans les paraules són sobreres.” Mercè Rodoreda.

Per a més informació, visiteu:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Merc%C3%A8_Rodoreda

http://www.mercerodoreda.cat/gc/ViewPage.action?siteNodeId=204&languageId=1&contentId=-1