diumenge, 29 de gener de 2017

Martí Marcó: l'independentisme armat



1959 Barcelona
29 de gener de 1979

En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.

En 1978 Marcó, junt amb altres companys, fou entrenat per ETA a Baiona, i va tornar a Catalunya amb un arsenal d'armes i munició

Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (anaven armats amb pistoles Firebird del 9 mm Parabellum, carregades per assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.

El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.

dissabte, 28 de gener de 2017

Mor l'històric militant independentista Macià Manera




Macià Manera i Roscar (Montuïri, 1965) ha mort als 54 anys. L'activista montuïrer era conegut com a un dels militants independentistes mallorquins més compromesos.

Col·laborà amb el Moviment de Defensa de la Terra (1986) i amb Catalunya Lliure (1989). En l'àmbit municipal, va anar de suplent a les llistes del Partit Socialista de Mallorca (PSM) a les eleccions municipals de 1987 al seu poble natal.

El 21 de juliol de 1989 fou detingut per la seva vinculació a Terra Lliure. Fou empresonat durant tres anys a centres penitenciaris de Madrid i Lleida, i en va sortir l'any 1992 per beneficis penitenciaris. La seva detenció i el seu consegüent procés judicial van tenir un gran ressò mediàtic a Mallorca.



dBalears

dimarts, 24 de gener de 2017

Acte commemoració de la victòria de la batallada de Montjuïc


Alfons, el comte-rei que va plantar la senyera al partenó d'Atenes




Tal dia com avui de l'any 1336, fa 681 anys, moria a Barcelona el comte-rei Alfons III de Barcelona i IV d'Aragó. Era fill de Jaume II i Blanca d'Anjou, princesa hereva del regne de Nàpols. El matrimoni dels seus progenitors era el paradigma de la política expansiva catalana; orientada clarament cap a la bota italiana. El cas de Jaume i Blanca, però, no era exactament com el de Pere i Constança de Sicília (els pares de Jaume i els avis d'Alfons). Jaume havia derrotat amb les armes els Anjou napolitans i els havia desposseït del tron. Amb el pacte matrimonial la cancelleria de Barcelona s'assegurava la lleialtat de les elits polítiques napolitanes.

Alfons, però, no era el primogènit. El seu germà gran Jaume va protagonitzar un dels escàndols més sonats de l'època. Havia estat promès en matrimoni amb Elionor, filla del rei Ferran IV de Castella. Amb aquest matrimoni, el castellà -immers en una disputa pel poder amb els seus cosins- buscava el suport de la Corona d'Aragó a la seva causa. Però les noces es van convertir en un espectacle grotesc. Jaume, el nuvi, va desaparèixer poques hores abans per ingressar en una orde militar-religiosa. Un escàndol, promogut pels rivals polítics del rei castellà, que posava en risc les aliances i els tractats entre les dues corones, per al repartiment del territori peninsular.

Però Alfons va passar a la història per un altre fet. A la península grega, Tessalònica -un petit reialme governat per cavallers croats d'origen francès- estava en guerra amb els emperadors bizantins de Constantinoble. La Companyia Catalana d'Orient -els almogàvers, la infanteria d'elit-  hi van arribar com a mercenaris dels croats. Conclosa la guerra amb una victòria, els croats es van negar a pagar. I els almogàvers van prendre possessió d'Atenes i de Neopàtria i les van constituir en ducats independents integrats en l'edifici polític de la confederació catalano-aragonesa. Durant 77 anys la senyera va onejar sobre les columnes del partenó d'Atenes.

Article d'ElNacional.cat

Fotos de l'homenatge a Martí Marcó

Estat Català

 


dilluns, 23 de gener de 2017

Ramon Berenguer III, l’arquitecte de la nació catalana


Tal dia com avui de l'any 1131, fa 886 anys, moria a Barcelona el comte Ramon Berenguer III. Comte independent de Barcelona, Girona i Osona –el nucli territorial del futur Principat–, durant el seu mandat va incorporar als seus dominis els comtats de Besalú i de la Cerdanya. D'aquesta forma la casa comtal barcelonina passava a dominar de forma directa les tres quartes parts del territori de la Catalunya Vella. La resta –els comtats del Rosselló, Empúries, l’Urgell,  els Pallars i la Ribagorça– conservaven la seva independència però es mantenien en l'òrbita política, econòmica i militar de Barcelona. Amb Ramon Berenguer III s'havia fet el pas definitiu.

Les famílies comtals catalanes estaven unides per llaços de parentesc. Un mateix origen que tenia la seva arrel en Berà i Romil·la –una parella d'occitans que van ser els primers comtes francs de Barcelona (801)–. Avantpassats directes de Ramon Berenguer III i de la resta de comtes catalans independents, van rebre el títol –pel poder central– de marquesos de Gòtia, una extensa regió de l'imperi franc que cobria la costa entre Nimes i Barcelona: el país de l'antiga nació nord-ibèrica –un triangle amb vèrtex a Nimes, València i Saragossa–. Els descendents de Berà i Romil·la convertirien el càrrec en hereditari i establirien una intensa xarxa familiar liderada per Barcelona.



Comtat de Barcelona, marquesat de Gòtia.

Ramon Berenguer III i la societat lletrada de la seva època eren molt conscients de la unitat cultural de l'antiga nació nord-ibèrica, el substrat, clarament diferenciada de les cultures peninsulars i continentals. Es va casar amb l’hereva del Cid –que dominava, a títol personal, la meitat nord de l'actual País Valencià–, amb el clar propòsit d'incorporar-lo al Casal de Barcelona. La invasió almoràvit i la mort del sogre ho van impedir. Llavors va fixar la mirada al nord i al mar. Es va casar amb la sobirana de Provença:. l'inici de l'expansió catalana a Occitània. I va dirigir diverses expedicions a les Illes: l'origen remot de la expansió catalana a la Mediterrània.



Article d'ElNacional.Cat

Andreu Majó



Ahir 22 de gener ens va deixar l'exalcalde d'Arenys de Munt Andreu Majó als 62 anys.
L'any 2009 va ser membre de la comissió organitzadora de la consulta independentista d'Arenys de Munt, impulsada pel Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació (MAPA).

Descansa en pau


Agents Rurals

Des del blog volem donar el condol a família i amics dels Agents Rurals que han perdut la vida en servei


diumenge, 22 de gener de 2017

Pere Seras i Isern: Els catalans de fora





 nascut a Figueres (Alt Empordà) el 1892  
mort a Lima (Perú) el 22 de gener de 1985



De ben jove milità a les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Es trasllada a Barcelona i, quan és cridat a quintes, emigra a l'Argentina per tal de no fer el servei militar espanyol.
Tot just desembarcat s'incorpora al Casal Català de Buenos Aires que, amb el temps, arribaria a presidir. Pren part en la fundació, el 1916, de la Comissió Delegada de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Participa en l'Associació Catalana de Socors Mutuals "Monte Pio de Montserrat", de la qual va ser-ne secretari. En intentar reconduir l'entitat  cap a posicions catalanistes, ell i altres companys van ser-ne exclosos. Posteriorment, el mateix grup i, a redós del Casal Català, organitzen la "Germanor Mutualista"

Funda i presideix, l'any 1922, el Comitè LLibertat, una federació d'entitats defensores dels drets  de Catalunya que es va estendre a diversos països americans. La de Buenos Aires tingué una gran activitat de denúncia de la dictadura del general espanyol Primo de Rivera.

Quan el periple de Macià per Amèrica després dels fets de Prat de Molló, Seras el feu entrar clandestinament de l'Uruguai a l'Argentina travessant en una fràgil barca l'immens riu de la Plata. Quan en Macià és expulsat, repeteix l'operació.

Col·labora a les publicacions catalanes de l'Argentina "Ressorgiment", "Catalonia" i "Nación Catalana". D'aquesta darrera en seria director i, sempre, el seu puntal. Va representar a Buenos Aires la revista "Germanor" de Santiago de Xile.


Durant la guerra del 1936-39, el Comitè Llibertat treballà intensament per la causa de Catalunya, Feren actes de suport a la Generalitat republicana. Varen recol·lectar diners, queviures i roba per ajudar els combatents. Les aportacions personals d'en Pere Seras desestabilitzaren, fins i tot, la seva economia familiar, doncs va posar per davant de tot l'ajut a la Catalunya en guerra.

L'any 1940 participa destacadament en la creació de la Comunitat Catalana de la República Argentina, de suport al Consell Nacional Català de Londres. Moviment -el de les comunitats catalanes- que es proposava la defensa, supervivència i recobrament de la catalanitat des de l'exterior.
La Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi com a reconeixement de la seva tasca ininterrompuda, de més de 70 anys, a favor de Catalunya. La seva vila nadiua el va honorar dedicant-li un carrer.

Pere Seras, no tan sols va mantenir la catalanitat durant tota la seva vida, sinó que la va transmetre als fills -Nuri, Fivaller, Manelic, Guifré i Mireia- que tingué amb Concepció Lleonart, nascuda a l'Argentina de pare català i mare santanderina, que sempre va estar frec a frec amb ell en les lluites que va dur a terme. Els fills van crear a Buenos Aires el Grup Joventut Catalana. En Fivaller és, avui, l'ànima de l'Obra Cultural Catalana.

Com molt bé deia el lema d'un  Casal d'Amèrica: "Tenim la Pàtria lluny dels ulls i prop del cor". Nosaltres que la tenim a tocar prenguem exemple d'en Pere Seras i la seva família, en l'esforç i la brega de casa dia. Sense febleses, sense renúncies.


Robert  Surroca i Tallaferro.
Països Catalans , març  de 2001


Per més informació: "Catalans d'Amèrica per la independència" Victor Castells, Ed. Pòrtic, 1986. "Macià, la seva actuació a l'estranger" Ramon Fabregat, Edicions Catalanes de Mèxic, 1952. "Pere Seras Isern" J. Garriga i Blanca Lorenzo, Ed. Obra Cultural Catalana de Buenos Aires. 2000.

dijous, 19 de gener de 2017

Roger de Llúria, gran almirall de l'imperi catalano-aragonès



Tal dia com avui de l'any 1305, fa 712 anys, moria a València l'almirall Roger de Llúria, que havia estat un dels grans protagonistes de l'expansió marítima de l'imperi catalano-aragonès que va dominar la Mediterrània en la centúria del 1300. Roger de Llúria, nascut al país de Lucània –actual Basilicata, al sud de la península italiana–, llavors en l'òrbita política siciliana, va arribar a Barcelona molt jove, acompanyant la cort del rei Manfred de Sicília, que s'havia exiliat de Palerm fugint de l'usurpador Carles d'Anjou. El pare de Roger era el ministre plenipotenciari del rei sicilià. I la mare havia estat majordoma de Constança, filla de Manfred.

Constança era l'esposa de Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó. I l'hereva de la corona siciliana. Una aliança matrimonial en el context dels conflictes continentals: d'una banda França i el Pontificat, i de l'altra l'imperi germànic i la corona catalano-aragonesa. La dinastia reial siciliana era de la família imperial alemanya, aliats de la cancelleria de Barcelona. La posterior conquesta catalana de Sicília va estar motivada pels drets hereditaris de Constança; però sobretot va ser la fi definitiva d'una llarga relació de tutela que el Pontificat havia exercit sobre els comtats catalans des de la seva independència de facto, tres segles abans.


Roger de Llúria va ser l'almirall de les forces navals que van conquerir Calàbria (la punta de la bota italiana), Gerba i Malta (dues estratègiques illes a la costa de Tunis), i Sicília. La Corona d'Aragó aconseguia el control dels principals passos entre la Mediterrània occidental i l'oriental. Deixava França i el Pontificat sense opcions per controlar les rutes marítimes cap a Constantinoble, Terra Santa i el canal comercial d'Orient. I confirmava la seva voluntat d'esdevenir una superpotència continental lliure de tuteles. Seva és la frase que diu “no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó”.

Article publicat a ElNacional.cat de Marc Pons

dilluns, 16 de gener de 2017

Actes d'homenatge a Martí Marcó

Us presentem els actes d'homenatge del 38è aniversari de l'assassinat de Martí Marcó a mans de la policia espanyola. 
Aquesta entrada s'anirà actualitzant segons ens arribin les dades. Recordeu que ens podeu fer arribar el vostre acte a homenatgenacional@gmail.com

Estat Català


Ofrena floral i homenatge.
Diumenge 22 de gener a les 12h.
Cantonada carrer Bruc /Diputació

Esquerra Republicana de Catalunya / JERC


Dilluns 23 de gener a les 20 h, participa a la xerrada sobre la figura de Martí Marcó i l'independentisme dels anys 70 que se celebrarà al casal d'ERC-Barcelona Vella (Carrer Palau, 2).







Bartomeu Costa-Amic: La Catalunya exiliada



Centelles (Osona) 5 d'agost de 1911
Mèxic 16 de gener de 2002 

Costa-Amic estudià a l'escola de Funcionaris de la Generalitat, on es llicencià en administració pública, i a l'Ateneu Politècnic. 

Començà la seva militància política  al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Amb 25 anys, el novembre de 1936, és enviat a Mèxic com a cap d'una missió esportiva -un equip de beisbol- del POUM per fer propaganda a favor de la República en realitat, però,  és que fou delegat amb la finalitat d'aconseguir diners i armes, i amb l'encàrrec d'Andreu Nin -Conseller de Justícia en el govern de Lluís Companys- per entrevistar-se amb el president Lázaro Cárdenas, per sol·licitar asil polític per a Lev Trotsky, segons relata ell mateix a les seves memòries. L'acompanyava en Daniel Rebull i Cabré "David Rey". (Costa-Amic, Bartomeu. León Trotsky y Andreu Nin: Dos asesinatos del stalinismo (aclarando la historia). 1994. San Pedro Cholula, Mèxic: Altres-Costa-Amic. ISBN 9789686977059)


Lleó Trotsky i Bartomeu Costa-Amic

Lev Trotski, Bertomeu Costa Amic i dos companys del POUM, Manuel Martínez ( "El Maco") i Daniel Rebull Cabré ( "David Rey")


És comissionat al sud de França per aconseguir la introducció d'armes i després dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona, ​​ajuda als militants que fugien i coordina la defensa internacional del POUM des de Perpinyà, quan aquest partit fora proscrit i eliminat per ordres de Stalin.

Amb la derrota de la guerra civil espanyola, en Bartomeu torna a França i, el 19 de juny de 1940, a bord del vaixell "Cuba" torna altre cop a Mèxic, aquesta vegada com a exiliat. Allà viu amb una gran precarietat. Li designen la residència a San Andres Tuxtla, des d'on demana un permís de deu dies per anar a Ciutat de Mèxic. En quedar-se més temps del previst és detingut però arrel d'unes gestions aconsegueix que l'alliberin i el permís per quedar-se al Districte Federal.

En Bartomeu tenia una vaga experiència editorial donada pel contacte amb el treball del seu oncle Josep Costa Ferrer, el «Picarol» de revistes satíriques barcelonines com L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. També, de jove, Costa-Amic havia participat en l'elaboració d'alguna revista. Així doncs, aconsegueix entrar a treballar a "Publicaciones Panamericanas" que iniciava en Julià Gómez Garcia-Ribera "Julia Gorkin" i els germans Kluger, però l'empresa no aconsegueix tirar endavant. El 1941 s'incorpora com a administrador  a "Ediciones Quetzal SA" però té el mateix futur que l'anterior empresa.  El 1943 creo "B. Costa-Amic, Editor-Impressor" una empresa prospera i econòmicament i culturalment, doncs es converteix amb l'editor més prolífic de l'exili català. En llengua catalana crea la Biblioteca Catalana amb les col·leccions: Col·lecció Catalana, Club del llibre català, clàssics catalans, els infants catalans a Mèxic, Monografies d'Art, La nostra llengua, Documents i Antologies Poètiques Mínimes. Conjuntament amb les col·leccions anteriors va publicar altres edicions  d'autors mexicans dedicats a a revolució de Mèxic. Va superar els 1.600 títols publicant, ell sol, més llibres que tots els altres editors de Mèxic junts (Gabriel, 1998, p. 264.)

A començaments dels 40 participa amb un stand a la Exposición y Feria del Libro, feta a la capital asteca.  El 1946 al seu stand s'alça una gran pancarta que hi diu CATALUNYA. Això va cridar l'atenció al president Mexicà Manuel Avila Camacho, que es trobava inaugurant la fira. Costa-Amic el fa entrar i li explica tot el relacionat amb el fet català i el genocidi contra la nostra cultura per part d'Espanya. El resultat fou que el president Avila, el ministre d'Educació, un regidor de l'Ajuntament i dos acompanyants més van subscriure's a la Biblioteca Catalana.

En Assabantar-se que la Falagne Española havia cremat 18.000 llibres de clàssics catalans, es posà en contacte amb la Biblioteca del Congrés de Washington que li cedeix els micròfits que conservava  d'aquestes obres i les torna a editar. Del 1948 al 1954 va viure a Guatemala, on s'encarregà de la fundació de l'Editorial del Ministeri d'Educació de Guatemala i edita la Biblioteca de Cultura  Popular 20 d'octubre. Un cop d'estat fa que retorni a Mèxic. Aleshores crea amb Frank de Adrea  i Fidel Miró  Solanes, procedent del món llibertari català, "Libro Max Editores". El 1962 funda l'"Asociación de Escritores de México".Va editar les revistes dels exiliats a Mèxic com: "Cròniques", "Enllà", "Veu Catalana", "Endavant" i la del Casal de València "Senyera". Va escriure a diverses publicacions dels Catalans d'Amèrica. Presideix l'Orfeó Català i edita la seva revista.
Revista CATALONIA editada en castellà per divulgar la cultura catalana per Costa-Amic a Mèxic

Capçalera de l'Orfeó Català de Mèxic.
Portada de la Revista de l'Orfeó Català Segona Època Núm.1 de 1985 editada a Mèxic
Un fet interessant de la seva militància perseverant succeeix quan a Barcelona van tornar a posar el monument del Dr. Robert -tret pels franquistes el 1939- Costa-Amic amb el raonament que Bartomeu Robert i Yarzàbal havia nascut a Tampico (Mèxic), proposa que aquesta celebració es converteixi en un acte de confraternitat catalano-mexicana. Aconsegueix que hi hagi una nodrida representació  de la "Sociedad Médica Hispano-Mexicana".

Així doncs va fer del seu negoci i la seva vida una eina d'impuls de la cultura i la llengua a Mèxic. Ell mateix ho deia:
"Al llarg dels anys hem tractat d'impulsar la cultura de Mèxic. Hem procurat posar el llibre a l'abast de l'home comú. Per desgràcia entre nosaltres el llibre no és vist com un article de primera necessitat, sinó de cinquena, d'última... Els editors hem de procurar que per a aquest home comú el llibre es converteixi en un element indispensable, oferint-li una lectura amena, que li permeti desenvolupar el gust per llegir... Si no es tracta d'autors consagrats o de temes polítics, econòmics o socials que se situïn en un moment determinat i que exigeixin una publicitat immediata, és molt difícil la publicació de llibres en el nostre mitjà. El veritable editor fa el seu treball per amor al llibre i a la cultura".  Bartomeu Costa-Amic, a La edición catalana en México, México, El Colegio de Jalisco - Generalitat de Catalunya, 1996, p. 76.

Quan tenia setanta-cinc anys una vaga intersindical -no contra l'empresa- que va durar trenta mesos, va enfonsar els negocis d'en Bartomeu, però l'home infatigable i de molta empenta va tornar a començar.

Costa-Amic tingué cinc fills, el 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, qui també li va atorgar el premi Catalunya Enfora el 1989.




Ex Libris


Per a més informació: 
  1. "La literatura catalana a l'exili", Albert Manent, Curial, Barcelona 1976.
  2. "Catalans de fora"  v. 2n., Xavier Tudela, El llamp, Barcelona 1987.
  3. "Veus de l'exili a Mèxic", Prócoro Hernández, Pórtic, Barcelona 2000
  4.  Palabra de Clío
  5. Altres Costa-Amic Editores
  6. Catalunya des dels tròpics
Aquest article s'ha elaborat gràcies a la informació aportada per Robert Surroca i Tallaferro i la Viquipèdia.





dissabte, 14 de gener de 2017

Combat d'Arbúcies

En homenatge a tots aquells que han mort lluitant per la defensa de les llibertats de Catalunya o simplement pel fet de ser catalans, avui recordem la victòria d'Arbúcies

Fotografia feta per Auleda. Placa en memòria als combatents de la Batalla d'Arbúcies col·locada l'any 1994.
El 14 de gener de 1714, en el marc de la Guerra de Successió, la vall d’Arbúcies fou l’escenari d’un dels pocs fets d’armes victoriosos contra els exèrcits invasors, el Combat d’Arbúcies (també anomenat Batalla d'Arbúcies o Batalla de Grau d'en Sala), on el sometent armat d’Arbúcies, amb l’ajuda del sometent de Sant Hilari Sacalm, Espinelves i Viladrau, va derrotar dos regiments de tropes borbòniques.

Els regiments valons, comandats pels coronels Cano i Franclieu, en trànsit d’Hostalric a Vic, van arribar a Arbúcies el 13 de gener de 1714 amb 800 homes i 150 cavalls, produint-se diferents vexacions per part de les tropes borbòniques a la població civil. La gent d’Arbúcies va organitzar el sometent, i avisà al sometent de poblacions veïnes (Espinelves, Sant Hilari, Viladrau...) per fer front l’enemic.

Així l’endemà, 14 de gener de 1714, a les 8 del matí poc després de sortir de la vila d’Arbúcies en direcció cap a Vic, i passades les penyes de Grau Sala (molt a prop de l’actual Molí de les Pipes), començà l’enfrontament. Després de 6 hores de combat el sometent va derrotar els regiments valons. Només s’escaparen a Hostalric prop de 200 soldats.



Arbúcies, gent d’astúcies, matavalons

Informació extreta de l'Ajuntament d'Arbúcies i Viquipèdia

dissabte, 7 de gener de 2017

Ha mort Xavi Costa, independentista impulsor de Cerdanyola Decideix i de l'ANC



Ahir dia 6 de gener va morir l'independentista cerdanyolenc Xavier Costa, als 58 anys, després d'una llarga malaltia.

Membre de la Crida a la Solidaritat als anys 80, dinamitzador veïnal (especialment del Barri de Sant Ramon i al si de l'AAVV de Serraparera) i cultural, va ser el principal impulsor de Cerdanyola Decideix, entitat de la qual va ser el president i que va fer possible la Consulta sobre la Independència a Cerdanyola el juny de 2010. Posteriorment va ser un dels principals dinamitzadors i creador de la l'ANC en aquesta ciutat del Vallès Occidental.

Costa era considerat un activista popular implicat en lluites veïnals de Cerdanyola, en defensa del territori, organitzador del Correllengua, d'actes d'Òmnium Cultural i de diverses activitats culturals locals. Entre altres activitats, va ser el responsable de l'edició i difusió dels poemes inèdits d'Enric Piera Angelet, company de les entitats sobiranistes de Cerdanyola traspassat l'agost de 2015. També era un veterà cantaire, membre d'entitats corals.

Al capdavant del sobiranisme i les lluites populars a Cerdanyola

En una entrevista a El Punt del 2014 deixava que "La independència és una ocasió per fer tabula rasa i no fer un calc de l'administració espanyola, la menys efectiva d'Europa. Necessitem un Estat al servei del ciutadà, que afermi l'Estat del benestar i allunyat dels poders fàctics que han dominat Espanya.”
El 2010, setmanes abans de la consulta sobre la independència a Cerdanyola, expressava en una entrevista que "Una de les coses que fan interessants els fets de les consultes es que es produeixen com un moviment transversal a distintes afinitats ideològiques i que alhora recullen molta gent desencisada de la dinàmica actual dels partits. De fet el moviment de les consultes té com a principal objectiu deixar palès que els polítics del nostre país, els polítics que compten amb cotxe oficial i dietes, no estan fent la feina per la que varen ser escollits i es per això que es crea la necessitat d’endegar un moviment des dels moviments socials."

Font: Llibertat.cat

diumenge, 1 de gener de 2017

L'homenatge a Francesc Macià del 2016

Esquerra Republicana de Catalunya:

El president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, durant l'homenatge a Macià
"Macià va ser capaç de sumar i sintetitzar en el seu discurs i en el partit que va liderar els objectius que s’havia plantejat: construir la República catalana, lliure i justa. Ens seguim inspirant en ell per culminar amb èxit i de forma definitiva la Catalunya independent que ell va somiar i va començar a construir" Oriol Junqueres

Estat Català



Partit Demòcrata Europeu Català

La coordinadora general del Partit Demòcrata Marta Pascal
El president Macià simbolitza “un ideal de llibertat pel país, un objectiu que ara tenim més a prop que mai”. Marta Pascal


Generalitat de Catalunya

El president Puigdemont, el vicepresident i diversos consellers durant l'ofrena         

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha assegurat, aquest matí que  els país “és deutor de les idees i actituds de Francesc Macià: coratge, esperança i llibertat”.

Per això , com “a successors” ha apel·lat a la necessitat de “posar al dia” aquestes actituds “no només amb els llenguatges i les prioritats d'avui, sinó pensant en les generacions que han de venir i que han de poder créixer amb una Catalunya que sigui conseqüència del coratge, de l'esperança i de la llibertat”.

Des del cementiri de Montjuïc, on ha fet la tradicional ofrena floral davant la tomba on reposen les despulles de Francesc Macià, en el 83è aniversari de la seva mort, ha subratllat el “gran coratge” que sempre va tenir el qui fou president de la Generalitat i que “va posar al davant de qualsevol altre interès, la coherència personal i la fortalesa interior, per aconseguir els objectius vitals i col·lectius”. 

Pel president Puigdemont, “a conseqüència d’aquest coratge”, ha apuntat, va saber “encomanar esperança al poble de Catalunya en uns  moments de transició entre un passat fosc de negació, d’aniquilació, de supressió de les institucions seculars de la nació catalana”, mentre  va posar també les bases del tercer concepte que ha explicat que el definia “la llibertat” .

Així, doncs, “coratge, esperança i llibertat” sempre va perseguir i  imprimir una manera de fer política “del qual avui tots també som deutors”, ha dit.  Perquè "no es pot fer política des de les institucions de Catalunya sense una insubornable vocació de llibertat”.

Finalment, el president ha tancat la seva intervenció recordant que la figura del president Macià va associada també a una altra idea: la república catalana”.

Carles Puigdemont, ha encapçalat l'ofrena floral del Govern a la tomba del president Francesc Macià, amb motiu del 83è aniversari de la mort de qui fou president de Catalunya, acompanyat del vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Finances, Oriol Junqueras; la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, i els consellers de Territori i Sostenibilitat o de Justícia, Josep Rull i Carles Mundó, respectivament.



Podeu enviar les vostres ofrenes a homenatgenacional@gmail.com i actualitzarem l'entrada.
Gràcies i feliç any nou

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.