dilluns, 31 de desembre de 2012

Mor el doctor Moisès Broggi, als 104 anys


La desaparició del centenari cirurgià deixa enrere una trajectòria lligada al món de la medicina catalana


Moisès Broggi/ Xavier Bertral
Moisès Broggi, el setembre de 2011 FRANCESCEl metge cirurgià i humanista català, Moisès Broggi, ha mort a Barcelona als 104 anys, complerts el passat 18 de maig. El funeral serà el dia 2 de gener al Tanatori de les Corts.
Nascut l'any 1908, Broggi va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1931, l'any de la República, especialitzat en cirurgia sota la direcció dels germans Trias i Pujol, Antoni i Joaquim, considerats els pares de la cirurgia moderna catalana.
Durant la Guerra Civil, va formar part de l'equip mèdic de les Brigades Internacionals, al bàndol republicà, posant en marxa els primers quiròfans mòbils del món. Just abans d'acabar la guerra, va entrar a treballar l'Hospital de Vallcarca de Barcelona, però amb la victòria franquista Broggi va ser destituït de tots els seus càrrecs oficials, dins el procés de depuració per part del règim franquista. Va ser sotmès a un Tribunal Sumaríssim, que el va inhabilitar per al servei públic.
Però això no el va aturar en la seva carrera professional. Primer a Terrassa i després a diversos centres de Barcelona, va exercir la medicina en el sector privat, on va donar molta preeminència a la seva tasca assistencial.
Al llarg de la seva vida, resumida per ell mateix en dos volums de memòries i en un últim llibre que va publicar l'any passat com a 'Reflexions d'un vell centenari', Broggi ha estat reconegut àmpliament per la seva tasca professional i per la seva vessant humanista.
Aportacions humanistes
Va ser president de la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges i membre fundador de l'Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1985.
L'any 1966 va esdevenir membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, de la qual en fou nomenat president el 1980. L'any 1981 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Té també la Medalla d'Or de Barcelona i la Medalla d'Or de la Generalitat des de 2008.
Fill d'Antoni Broggi i Elisa Vallès, simpatitzants de la Lliga Regionalista, s'ha declarat sempre catalanista i cada cop més independentista. L'octubre del 2009 es va adherir a Reagrupament i a les eleccions municipals del 2011, tancà la llista electoral de la coalició Unitat per Barcelona. En les eleccions generals espanyoles de 2011, Moisès Broggi va encapçalar la llista de la coalició d'ERC amb Reagrupament i la plataforma d'independents Catalunya Sí per al Senat a la província de Barcelona. En cas d'haver estat escollit no hauria pres possessió de l'acta de Senador a causa de la seva avançada edat.
"Hi ha massa gent al món"
Se'n va deixant set fills, onze néts, deu besnéts. Això no obstant de la seva constant preocupació dels últims anys per la demografia. "Hi ha massa gent al món, i no hi cabrem, caldria equilibrar la gent que neix i mor", li deia en una entrevista al director del diari ARA, Carles Capdevila, el passat mes de setembre de 2011, quan encara tenia 103 anys.
Fins al final va mantenir el cap clar. En la seva conversa amb Capdevila, Broggi reiterava el seu catalanisme i es declarava optimista perquè "com més malament ho fan a Espanya més fàcil ens ho posen". També opinava sobre els moments complicats que travessa la sanitat pública i apostava per un copagament en funció de la renda. Sobre el més enllà, opinava que "hi ha un esperit universal que ho mou tot" i del qual tothom en forma part.
Font: Ara.cat

dimarts, 25 de desembre de 2012

Recordant a Macià

Recordatori repartit al cementiri de Montjuïc i editat per Indrets del record en una data tant especial com avui





diumenge, 23 de desembre de 2012

L’herència d’una nit de Nadal: 25 de desembre de 1933


Les festes de Nadal ja han arribat. Aquest és un moment típic i idoni de retrobament amb la família i de festeig i grans àpats. Per tant, moments de goig i alegria.

Però, l’article d’avui no parlarà d’un dia de joia i festa sinó d’un dels dies més tristos que es recorden: la mort de Francesc Macià, el Nadal de 1933. Ho recordem no perquè fa tants anys que ha mort o que va néixer, sinó per fer patent que la flama que ell va aconseguir encendre ni els anys de foscor més absoluta han aconseguit apagar.

Francesc Macià i Llussà, conegut com l’Avi, va morir el 25 de desembre de 1933 a la seva residència de la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat.
La seva desaparició va deixar el país orfe però la seva acció ha marcat el camí del somni per on Catalunya podia avançar.
El cos del president va estar exposat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i, dos dies després va ser traslladat sobre un armó d’artilleria, tirat per cavalleries fins al Cementiri de Montjuïc. Quan va passar davant del Gran Teatre de Liceu, l’orquestra va interpretar Els Segadors en el seu honor i pel seu dol.

L’enterrament de Macià va esdevenir una manifestació de dol popular imponent que omplia de gent els carrers de Barcelona per on passà la comitiva fúnebre.
Per tal d’exemplificar el sentiment del poble, narraré com es va viure el Nadal de 1933 i els dies posteriors, a través de l’article de Rossend Llates del Setmanari de Literatura, Art i Política, Mirador, del 28 de desembre de 1933:

“La mort, que barreja als homes, un moment, però, els destria i els remarca. L’últim homenatge és també llur consagració a la vida. Els homes s’hi apleguen per tal d’atorgar llur sufragi al nom del difunt i votar-lo a la immortalitat. Qui més qui menys, gairebé tothom té un instant, quan el rastre de la seva existència encara sura dins l’ambient, durant el qual la seva despulla va fonent-se i, a la vegada, poques o moltes consciències d’amics s’atalaien a fixar-lo dins llur memòria i salvar-lo del naufragi d’un no-res, si més no, terrenal. I a mesura que l’amor que deixa a la terra, que ell ha sembrat per la vida, és més intens i expandit, la seva immortalitat és més segura. Quan un home acaba de morir, és ben certa aquella màxima que, a l’inrevés d’una de Maquiavel, declara que més li val ésser estimat que temut. I és que l’amor i la mort, com a bons germans, no s’abandonen i la mort no sabria negar a l’amor una espurna de sobrevivència, a favor d’aquells homes que el tenen per pledejador de la seva causa.

Cada persona que assistia a l’enterrament del President Macià és una paraula que n’escriurà la història al llibre de la Pàtria. I la història de Macià -és a dir la seva vida definitiva- serà la que n’escriurà la totalitat de les generacions catalanes. No pas els partidaris ni els contraris, car tot això no compta per un mort. No pas els poderosos o els humils, ja que la mort anivella. Tampoc l’element oficial, ni els ciutadans més neutres: tots plegats, en hores de plenitud -tant dins el goig com dins el dolor-, no són sinó gent catalana. Àdhuc, per uns instants, els forasters que per amor s’adherien piadosament a l’acte eren nostres.
Partidaris, contraris, poderosos, humils, gent oficial, ciutadans privats, catalans, forasters, de tot vèiem passar dins la llarga corrua del seguici fúnebre. Cadascú  és distint i tots plegats convergeixen en un sentiment i un respecte. Hi van perquè Francesc Macià, en vida, va saber inspirar un sentiment i un respecte a tots i a cadascú. Els que no saben analitzar-se l’entenen per veu interior. Tota aquesta gent senzilla i que no té altre esment que el de la figura del noble ancià que beneïa amb la seva presència; d’altres que recorden el seu gest d’elegància moral, la seva vida errabunda i encesa dins una edat glacial; d’altres que s’havien burlat de la tossuderia aparentment poc sàvia del patriota, però que inconscientment l’estimaven i l’enyoren; d’altres que només el respecten i respecten el nom de Catalunya, que ell ha presidit durant les primeres anyades de retrobança d’ella mateixa, tot aquest conglomerat de voluntats disperses com a raigs, però coincidents en un centre, és avui el nou cos i la nova ànima del President finat.

Macià rebé del destí el do de simbolitzar per a ell  la idea de la pàtria catalana. I en ell l’home està al servei del símbol. Per això, en desaparèixer l’home, tota aquesta gentada s’aplega per a evitar que s’aterri el símbol i per mostrar, a desgrat de la impotència de la natura, com l’esperit és amatent a negar l’obra de la mort.

I per això la processó s’avença com un exèrcit contra un enemic. És un poble en marxa, guaitat per més poble. El dia, a estones brúfol, a estones manyac, es baralla i es besa amb la claror de les armes i les banderes, l’esclat de les flors i l’arrenglerament dels domassos. Llisquen avions pel cel com espies d’una altra vida i tot plegat avença i cada cop recula més, per una estona, l’enemic comú. La solemnitat, per moments, és viva i alegre.

Però tot s’atura prop d’un fossar. Fins ací la vida. Llavors ens torna als ulls el dolor i sentim l’enyorament infinit d’ésser només uns homes que duen a colgar sota terra un moridor com nosaltres. En aquest instant la història fa el seu minut de silenci i tot és humà, trist i aclaparador.

De tornada, recobrarem la fe i rependrem la marxa de la vida. La bandera del patriota surarà en sang i or de capvespre, i així, per sempre, la podran veure cada dia els nostres germans.”
Amb l’objectiu d’establir la visió de l’època sobre Francesc Macià, us acompanyo a continuació l’article de portada del Setmanari de Literatura, Art i Política, Mirador, del mateix 28 de desembre de 1933, que porta per títol “Francesc Macià el seu caràcter i la seva força”:

“En desaparèixer el President Macià, Catalunya sent que perd un polític diferent dels altres polítics. La polseguera de comentaris que la seva mort  ha suscitat arreu d’Espanya i de l’estranger demostren clarament que fou una persona de prou caràcter per deixar un rastre pertot on passà. I és evident, per a tots els comentaristes, propicis i adversos, que la figura de Francesc Macià ofereix unes característiques especials que la faran digna d’estudi per als futurs historiadors de la lluita de Catalunya per les seves llibertats i no menys per als que escriguin sobre la implantació i consolidació de la República espanyola.

Per a nosaltres l’anàlisi és molt més difícil del que serà per a ells. Judicar serenament no pertany pas a aquestes hores. Amb tot això, sense voler exhaurir la matèria, ens sembla que hi ha alguns extrems prou clars perquè puguem arriscar una modesta teoria sobre la figura i el caràcter del President suara traspassat que Catalunya plora. Les línies d’aquesta teoria són prou generals per no tocar el punt neuràlgic d’algun detall d’aquests que són propietat exclusiva de la posteritat, la qual sap reivindicar gelosament les seves prerrogatives, punint amb tota mena d’equivocacions els que gosen ficar-se dins de la zona prohibida.

D’aquests fets indubtables i generals que ens proposem d’assenyalar, el primer de tots és que Macià dins la turba de revolucionaris i reformadors que es movien abans de l’adveniment de la República i àdhuc després, era l’únic que manipulava una cosa real. En veritat mai es mogué de la idea de Catalunya; és a dir, d’un poble existent, amb història composta de present, passat i futur i amb homes de carn i ossos. Fins i tot quan féu política de cara al poble és que s’adonà que l’única massa de combat disponible a Catalunya era la gent senzilla, tractada de manera paternal i absent de cabòries. Era impermeable a ideologies buides o ventureres que tant volen apassionar per Espanya la gent revolucionària. Fou Macià un revolucionari sense teories, i, probablement sense proposar-ho, l’únic dels revolucionaris que tocava de peus a terra i que representava una força de debò.

Aquesta posició pràctica i realística donà com a conseqüència, entre d’altres coses, l’agregació de grans masses obreres al moviment catalanista. El catalanisme de dreta que fins l’any 1923 dominà dins Catalunya, no les hauria pogut integrar perquè no sabia quin paper encomanar-los. Macià, predicant-los un sentiment catalanista, els assenyalà un deure, una tasca i, naturalment, unes possibilitats d’acció i d’entusiasme.
Un altre fet objectiu del caràcter de Francesc Macià és el no desmaiar davant l’allunyament de l’èxit. Si les circumstàncies s’haguessin donat d’altra manera, hauria fracassat sense desistir de la seva tenacitat.
I és que intuïa que la primera cosa que calia a Catalunya, per a obtenir que fos una força política eficaç, era un cert clima sentimental dins les ànimes. La resta vindria sola. Ho faria ell, o entre tots plegats.”

La mort d’en Macià el 25 de desembre de 1933 va suposar un xoc per a la societat catalana de l’època i per a les aspiracions de llibertat del poble català però va deixar la porta oberta a les noves generacions perquè agafessin el relleu per encarrilar finalitzar el camí cap a l’objectiu final.
L’horitzó 2014 assenyalat aquesta setmana per portar a terme la consulta per la independència recull l’esperit de l’Avi per tal d’aconseguir una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

De la foscor de la mort d’un dia de Nadal a la llum de l’esperada llibertat: un anhel, la llibertat del nostre poble.

PROJECTE PATRIOTES




Clip resum de presentació del projecte PATRIOTES, un treball del grup de recerca de l'Associació CATALUNYA 1640 sobre la recuperació de la memòria històrica de l'independentisme català, centrat en entrevistes a veterans militants de Nosaltres Sols!, Estat Català i el Front Nacional de Catalunya.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Ha mort Pere Ignasi Fages i Mir

Intel·lectual, cineasta, patriota, company. Pere-Ignasi Fages i Mir va néixer el 30 de juny del 1942 a Barcelona. Era el fill petit del poeta Caries Fages de Clíment. Va començar estudis de Dret i va acabar a Madrid la carrera de Periodisme. Va ser l’encarregat de les relacions amb els mitjans de comunicació en la tancada d'intel·lectuals a Montserrat durant el Procés de Burgos i al començament de l'Assemblea de Catalunya. Va haver d'exiliar-se a París entre el 1971 i el 1975, període en que va ser secretari de Santiago Carrillo. Es declara un fervent seguidor del marxisme revolucionari, pel qual va interessar-se arran de la fascinació que sentia pel cinema rus i la Revolució d'Octubre.  Va començar en el món del cinema dirigint sessions de cine-club a la Casa de las Congregaciones Marianas, de Barcelona, sota l'empara dels jesuïtes, i promovent unes trobades a Sitges que van convertir- se en el precedent del festival de cinema que hi té lloc cada any.
Font: ERC

dimecres, 12 de desembre de 2012

Ermengol Amill

"Lliures o morts", la novel·la de Columna Edicions que et descobreix l'heroi oblidat del 1714. Compra'l aquí.





Entrat el segle XVIII, Ermengol Amill, mestre d’escola, s'implica de gairell a la Guerra de Successió. Amb l'únic objectiu de viure tranquil·lament amb la seva família a l'Empordà després d'abandonar el seu Pirineu natal, un gir inesperat en el seu destí el duu a lluitar sense descans per defensar a ultrança la nació catalana abandonada a la seva dissort. Amill encarna amb la seva resistència la peça d'escacs en què s'ha convertit Catalunya en el gran tauler europeu.
Amb la Guerra de Successió com a escenari de fons, amor, venjança, traïció, hipocresia, desconsol, coratge i amistat conviuen entre la vida d'aquest heroi involuntari i l'alta política que remou els fonaments del Vell Continent. La narració, recolzada sobre una gran quantitat d'informació rigorosament històrica, passa dels camps de batalla a les cancelleries europees per oferir els dos punts de vista d'aquesta història: el d'un home en una Catalunya que descobreix d'una manera lacerant que quan no hi ha amics ni enemics sinó interessos, la llibertat té un preu; i el dels grans poders que acabaran decidint el futur d'Europa i les seves nacions.
Ermengol Amill i Moliner (Bonestarre,[1] 1665[2]Crotona, 1732[3]) fou militar català durant la Guerra de Successió.[4] Va cursar estudis a Tarragona i es va casar amb Rosa Pont a Agullana, on va exercir de mestre i traginer. Amb Rosa Pont va tenir tres fills: Raimunda, batejada el 13 de novembre de 1701; Ponç, batejat el 25 de novembre de 1703 i Margarida, l'1 de febrer de 1708.[3] Més endavant féu la carrera militar.[4]
Després de l'aixecament austriacista esdevingué el coronel d'un regiment de fusellers de muntanya voluntaris (miquelets), batejat després com a Regiment de Fusellers Voluntaris Sant Raimon de Penyafort (o Sant Ramon).[4] Fou un dels principals caps militars del Front Exterior. Home dotat d'una gran capacitat d'organització i lideratge, es destacà en la guerra irregular i les tasques d'espionatge i contraespiontage, qualificat d'autèntic heroi per la seva intensa activitat entre el 1712 i el 1714 lluitant al costat d'altres militars il·lustres com Josep Moragues, Antoni Desvalls o Rafael Nebot.[4] Va lluitar a les comarques del Maresme, Osona, Moianès, Lluçanès, els dos Vallès, el Llobregat, el Bages, i al setge de Barcelona.[4] Quan el 1713 els Regàs, Antoni de Cortada i d'altres vigatans ja havien abandonat la lluita, ell prosseguí la guerra per, tal com queda testimoniat, la Llibertat de la Pàtria.
El gener del 1714 es posà sota les ordres[5] d'Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, que havia estat encarregat d'organitzar l'exèrcit català de l'interior, i combaté al Maresme, Vallès, Moianès, Lluçanès, Bages, Baix Llobregat i Penedès.
Finalment el 18 de setembre del 1714 es va veure obligat a capitular a Cardona, juntament amb els seus companys d'armes, i, tot i que li havien promès la llibertat a canvi d'allistar-se a l'exèrcit espanyol, els castellans incompliren la paraula i l'empresonaren.[4] Pogué escapar de la presó de Girona tot fugint cap a França i després cap a Viena,[4] on va continuar al servei Carles III comandant una companyia de cavalleria.[4] A Viena tingué un altre fill, de nom Llorenç, que va estudiar matemàtiques.[3]
Des d'aleshores va participar de les guerres contra l'Imperi Otomà. De fet, lluitant contra l'Imperi Otomà, fou fet presoner i torturat. El 1718 obtingué la llibertat, però segurament amb la salut malmesa. Se'l nomenà governador del castell de Crotona al Regne de Nàpols[4] fins l'any 1730, moment en que, segurament per problemes de salut, va subrogar el càrrec formal de governador del castell de Crotona.[3]
Va ser nomenat governador de Crotona el 1730 fins el 1732, any de la seva mort. Va morir als 67 anys el dia 4 de setembre de 1732 i va ser enterrat a la cel·la del monestir dels Mínims de Sant Francesc de Crotona. La seva tomba ja no existeix després que l'església del mateix nom fos enderrocada a mitjans del segle XIX.[3]
Font de la biografia

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.