diumenge, 15 de febrer de 2009

Avel·lí Artís - Gener "Tisner".

Escriptor, traductor, periodista, enigmista, ninotaire, escenògraf, publicitari, corrector i lluitador per Catalunya. Avel·lí Artís-Gener, 'Tísner', va morir el dia 7 de Maig del 2000 a Barcelona a l'edat de 87 anys a causa d'un atac de cor.
Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va néixer el 28 de maig de 1912 a Barcelona. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts, però va exercir una pila d'oficis. Va fer d'escenògraf, periodista, ninotaire, director artístic de publicitat i corrector, a més a més de ser escriptor de teatre, novel·la, narracions i prosa de no-ficció. Per si fos poc, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, com ara l'AVUI, el Diario Mercantil, L'Opinió, La Publicitat, Papitu, L'Esquetlla de la Torratxa, El Be Negre, Canigó, Quaderns de l'Exili i Tele-Exprés.

Durant la Guerra Civil espanyola es allistar com a voluntari a l'exèrcit republicà. Un cop acabat el conflicte, es va exiliar a Mèxic amb altres catalans com ara el seu cunyat, Pere Calders. Va col·laborar amb el seu pare, el dramaturg Avel·lí Artís, en la publicació de La Nostra Revista, que, després, sota la seva direcció, es va transformar en La Nova Revista. Torna a Catalunya l'últim dia de l'any 1965, després de vinc-i-cinc anys d'exili. A Catalunya, participa en l'Assemblea de Catalunya, engega la recuperació del Centre Català del PEN, del qual és el primer secretari general, i col·labora en la creació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la qual va ser president del 1990 al 1994, per després passar a ser-ne soci d'honor. El retorn el va fer reprendre el contacte amb el món del periodisme amb una secció fixa al diari Tele-Exprés, per més endavant tenir una secció fixa de mots encreuats al diari La Vanguardia.
Pseudònim de caricaturista

Conegut popularment amb el pseudònim de Tísner en la seva faceta de caricaturista satíric a revistes com ara Papitu, L'Esquetlla de la Torratxa i El Be Negre, posteriorment també utilitza el nom de Tísner per firmar la seva obra literària. 556 brigada mixta va ser la seva primera novel·la, escrita a l'exili i que parla de la guerra. A Mèxic va fer de publicitari amb Pere Calders, i durant 4 anys va ser escenògraf al Canal 4. Precisament una novel·la entre la ciència-ficció i el realisme sobre aquest canal de televisió li va servir per guanyar el premi Sant Jordi l'any 1972. També guanya el Prudenci Bertrana el 1969 amb Prohibida l'evasió. Altres novel·les destacades són: Paraules d'Opoton el Vell, Els gossos d'Acteó, L'arriscada expedició dels pitecàntrops del Montgrony i L'invent més gran del segle XX. Una obra pel conjunt de la qual va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1997.
A més a més, de la seva memòria prodigiosa i de la seva habilitat narrativa han sorgit obres com Al cap de vint-i-sis anys, El pla de la Calma, Guia inútil de Barcelona, llibres a mig camí entre la biografia i la ficció.

Una de les millors aportacions a la literatura i a la història vénen a través de les seves memòries en els reculls Viure i veure, on apareix l'Avel·lí Artís-Gener amb tota la seva grandesa, amb els fets importants i amb les anècdotes que adquireixen la qualitat de categoria, amb milers de personatges i de detalls. I és que, vital i d'un fi humor, Tísner va ser un personatge polifacètic que a més a més de les professions esmentades va pilotar avions i va ser corredor de ral·lis. Obert i afable, l'autor va portar una vida plena d'incidències que el van ajudar a construir un món literari propi. La seva obra completa ajuda a copçar la força narrativa de Tísner. Cinquanta anys després de ser escrita, s'hi detecta una alenada potent de frescor, d'actualitat, d'ironia i de vitalitat. Però no només això, sinó que els seus últims treballs recopilen també anècdotes de la seva vida a través de diferents personalitats amb els llibres Ciris trencats i Més ciris trencats.
Traductor i activista

Entre les mil cares de Tísner també hi ha la de traductor. Va traslladar al català obres d'autors tan reconeguts com ara Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, i L'Aleph, de Jorge Luis Borges, entre d'altres.

Al marge de la seva activitat literària, Avel·lí Artís-Gener va ser també un lluitador incansable per les llibertats de Catalunya, per la democràcia i el progrés. Home nacionalista i d'esquerres, es va involucrar en política i el 1982 va ser candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra i la seva política va ser sempre defensar la Independència de la Nació Catalana.

divendres, 6 de febrer de 2009

Daniel Cardona i Civit, de Fermí Rubiralta


RUBIRALTA i CASAS, F., Daniel Cardona i Civit, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2008, 229 p.


Durant la darrera dècada, l'estudi del separatisme català que es va desenvolupar entre els anys vint i els noranta del segle passat ha vist com es publicaven una destacada llista d'estudis nous i necessaris. Des de les primeres anàlisis realitzades entre finals dels setanta i principis dels vuitanta pel professor nord-americà establert a Catalunya, Enric Ucelay-Da Cal, sobre la figura de Francesc Macià, el partit que aquell fundaria, Estat Català, i la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera i la deriva d'aquest durant la II República, el pes específic de la temàtica separatista dins de la historiografia catalana havia passat desapercebut. La matèria, tractada com un element marginal de l'estudi del nacionalisme català contemporani, va sofrir un oblit, potser intencionat, que deixava sense amb prou feines anàlisi un moviment que, encara que certament no de masses, no deixaria d'influir en l'evolució de la construcció del catalanisme. D'aquesta manera, en els últims deu anys, coincidint amb l'ascens polític de l'independentisme català en els diferents escenaris parlamentaris catalans i espanyols, els títols s'han anat succeint un després de l'altre. Des de l'estudi sobre el Front Nacional de Catalunya dels primers anys del franquisme fins a la violència terrorista de la banda armada Terra Lliure que es prolongaria des del tardofranquismo fins a la ressaca postolímpica de 1992. Obres que han iniciat un camí que sembla ja definitivament obert i que, lluny de certes publicacions anteriors editades des d'un caire marcat partidista i ideològicament definit, han començat ha interessar a l'àmbit acadèmic. És en aquest context que cal situar la biografia acabada de publicar pel professor català de la Universitat del País Basc, Fermí Rubiralta, sobre la figura d'un dels líders separatistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX: Daniel Cardona i Civil (1890-1943). Obra que resulta el fruit de més de vint anys d'investigacions i que aporta, per primera vegada, un estudi monogràfic d'una de les organitzacions del separatisme català radical més interessants de la centúria passada: Nosaltres Sols! (traducció literal del moviment independentista irlandès Sinn Féin). Així, l'obra de Rubiralta, que anteriorment ja va publicar una biografia sobre un altre líder del separatisme català com va ser Joan Cornudella i Barberà (2003), és interessant per diferents aspectes. D'una banda, perquè ens apropa sense apriorismes a una organització molt singular dins de l'evolució del catalanisme radical del període d'entreguerras. I és que seguint la figura de Daniel Cardona podrem visualitzar d'una manera clara l'itinerari seguit pel nacionalisme radical des de principis del segle XX fins al primer franquisme: la seva formació, la seva consolidació precària, les seves contradiccions i, evidentment, les seves escissions. La lectura atenta de la trajectòria de Cardona ens ofereix un mapa detallat del camí de constants fracassos que recolliria un moviment polític com el separatisme català que mai no va aconseguir imposar-se en el catalanisme més ampli i indefinit. Amb una quantitat ingent de documentació aconseguida a múltiples arxius particulars fins al moment no explorats o no explorables, Rubiralta ens dibuixa un Daniel Cardona marcat per l'obsessió de la independència de Catalunya des de la seva joventut. I el contextualitza en certs aspectes destacables: d'una banda en la seva pròpia vida privada i per un altre en la visió d'un separatisme sense cap caire social. D'una banda, des de la visió personal de la vida individual, Cardona es presenta com un exemple clàssic d'home de comarques arribat a Barcelona com a saltataulells i que caracteritzaria gran part del nacionalisme-separatisme català de la primera meitat del segle XX. Encara que en el seu cas, el retorn a l'àmbit agrícola i rural de Sant Just Desvern (en aquell moment no tan a prop com avui de Barcelona), el transformessin en una figura influent a distància. Un verdader líder de petits cercles que acudiran al seu feu on exercirà una de les poques alcaldies separatistes de Catalunya. Qüestió, la de la seva "tornada de la ciutat al camp", que es conjugaria amb una obsessionant necessitat de lluita separatista constant fins al punt d'anar debilitant constantment la seva economia familiar per la consecució del seu ideal polític. D'altra banda, la constància de Cardona en definir un moviment separatista voluntàriament apartat de les lluites socials d'una Catalunya extraordinàriament convulsa (amb l'ús increïblement longeu d'una entitat apolítica com l'Unió Catalanista ja cadàver polític en el període d'entreguerras) el situen com un personatge particular. I és que la voluntat de construir un moviment d'alliberament nacional català sense implicar-se o decantar-se cap a una o altra tendència social, esquerra o dreta per molt moderada o centrada que pogués ser, el van propulsar a una marginalitat absoluta dins d'una mínima presència política. Com ens explica detalladament Rubiralta, Cardona semblava seguir una visió potser romàntica del que hauria de ser un moviment nacionalista que deixés per a més endavant les problemàtiques socials i s'aboqués a les qüestions referents exclusivament a l'estatus quo polític català respecte a Espanya. En aquest sentit, l'obra de Rubiralta és especialment útil per conèixer aquests sectors del nacionalisme radical català que no es van moure de l'ideal separatista i que no derivarien les seves posicions cap el federalisme o l'autonomisme a partir de 1931.

En aquesta direcció, són especialment rellevants els capítols que analitzen la creació de les primeres organitzacions separatistes fins a arribar a l'Estat Català de 1922 liderat per Francesc Macià (ps. 49-73) i, a continuació, les pàgines que ens presenten les actuacions durant la Dictadura de Primo de Rivera i les divergències constants amb Macià i el camí feia la ruptura entre aquest i Cardona (ps. 83-117). Tota una trajectòria de Daniel Cardona marcada, evidentment, i aquest és un altre dels aspectes que Rubiralta fa ressaltar constantment, pel gust per l'actuació violenta i armada. Fidel reflex de la influència exercida per l'actuació terrorista i violenta del nacionalisme irlandès en la seva guerra amb l'Imperi Britànic, la trajectòria de Cardona veurà com constantment s'intenti sense gran èxit d'altra banda, la ideació de projectes de grups armats que lideressin un moviment de masses contra l'Exèrcit i les forces d'ordre espanyoles a Catalunya. Aquest aspecte, ja tractat per Ucelay-Da Cal anys, juntament amb la intransigència de Cardona respecte a la voluntat separatista, l'anirien portant a una marginalitat absoluta durant la II República Espanyola i la Catalunya autònoma amb la creació de Nosaltres Sols!. Escindit d'Estat Català, el llibre ens condueix entre els racons d'un separatisme català que no va saber o no va poder guanyar-se un mínim suport d'una societat catalana que va tenir suficient amb l'Estatut d'Autonomia aprovat el setembre de 1932 per part de les Corts Constituents. En aquest període, un Cardona que va continuar manifestant-se contrari a la concurrència electoral del separatisme no va ser capaç de res més que de criticar el partit en el poder autònom, una ERC liderada per Macià i Companys que es mantindria en un marc autonòmic que els va semblar suficient o, almenys, resultat de la realpolitik.

Per la seva part, com ens explica Rubiralta, tant Cardona com els múltiples petits grups del separatisme atomitzat català (tal com succeeix actualment) van iniciar diferents processos d'unificació amb l'objectiu d'aconseguir una mínima presència. Procés que, amb l'esclat de la Guerra Civil i els seus efectes polítics a Catalunya (Cardona no va estar implicat en l'Afer Revertés), els tornaria a deixar en un lloc marginal fins a la derrota final del bàndol republicà el 1939. No seria fins al primer franquisme que arribaria una certa unió en la formació del Front Nacional de Catalunya en el qual Cardona participaria fins i tot la seva mort el 1943. En conclusió, el llibre de Rubiralta és essencial per a una lectura atenta de l'evolució dels sectors més radicals del nacionalisme català la primera meitat del segle passat, per contrastar-los amb el catalanisme de masses d'aquell període i per poder comparar-ho amb altres escenaris espanyols com el basc o europeus com el bretó.

dijous, 5 de febrer de 2009

La ruta de l’exili. Dia a dia 70 anys després.

Exiliats a la frontera francesa al febrer de 1939. (Arxiu José Vilamosa).

Blog en homenatge a tots aquells que van tindre que fugir del seu país, Catalunya.
Aquest bloc recull les dades més importants de l’exiliada dels escriptors vinculats a la Institució a partir dels seus propis testimonis i els dels seus acompanyants. Agrairem que hi participeu i aporteu dades documentades que en puguin ampliar la informació.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Esteve Fortuny

Esteve Fortuny va néixer a Barcelona el 22 de febrer de 1954. A l'edat de deu anys va començar a tocar la guitarra. La música es convertí en una obsessió per a ell i els estudis començaren a resentir-se'n.

Amb els seus germans començà a preparar un repertori de cançons més o menys Rock (la inevitable "Casa del sol naixent" i coses dels Beatles i els Stones). S'interessà vivament pel "Blues" i va incloure en el repertori cançons d'aquest estil en les quals ell s'engrescava amb llargs solos de guitarra. El trio aconseguí una certa reputació com a grup en directe en el circuit de casals i instituts. Acabava de néixer la Dharma.

El 1968 entrà al Conservatori que abandonà el 1972. Autodidacte, va preferir l'aventura de la composició a l'academicisme de les aules. En aquella època començà a interessar-se pel Jazz, afició que es va veure incrementada quan Miles Davis actuà a Barcelona.

El 1974 la Dharma es convertí en comuna i marxaren a viure plegats a una masia de Girona. Des d'aleshores la seva vida està lligada a la història del grup. Amb ells va trepitjar tots els escenaris del país i enregistrà deu elapés. L'Esteve estava convençut que el Rock no consistia només en música, sinó en intentar imaginar un món diferent.

La mort el buscà a l'escenari. Mentre actuava a Cardedeu va sofrir una hemorràgia cerebral i moria, a l'Hospital Clínic de Barcelona, el 19 d'agost de 1986.


Cliqueu la imatge per signar

La jove ‘Mirèlha’ fa cent cinquanta anys

El gran poema de l’escriptor provençal Frederic Mistral es va publicar el 2 de febrer de 1859

En la llarga llista de guardonats amb el prestigiós premi Nobel de literatura, no hi ha cap autor en català. Però una llengua bessona i veïna de la nostra, l’occità, sí que ha estat reconeguda per l’Acadèmia Sueca, gràcies a la figura de l’escriptor provençal Frederic Mistral (8 de setembre de 1830-25 de març de 1914). El 1904 va compartir el Nobel amb el dramaturg espanyol José Echegaray y Eizaguirre ‘en reconeixement de l’originalitat fresca i la inspiració veritable de la seva producció poètica.’, que reflecteix fidelment el paisatge natural i l’esperit nadiu de la seva gent, i, a més, la seva significativa tasca filològica’.


En aquest últim terreny, la gran aportació de Mistral va ser el diccionari ‘Lo Tresaur dau Felibritge’ (1878-1886: consulta en línia), encara ara el més ric de la llengua occitana. I, literàriament, el jurat del Nobel va valorar sobretot ‘Mirèlha’ (1859: versió en pdf), un poema en dotze cants que explica un amor impossible entre Mirèlha, la filla d’uns rics pagesos, i Vincènt, un modest cisteller, amb el paisatge de la Camarga de fons. Ara, cent cinquanta anys després de la seva publicació, es preparen dos centenars de manifestacions a tot Occitània per recordar la figura de Mistral i la seva gran obra. Demà a Malhana, el seu poble d’origen, es detallarà el programa d’actes de l’Any Mirèlha.

A banda la seva obra major ‘Mirelha’, Mistral és autor de grans títols de la literatura occitana com ‘Calendau’, ‘Nèrta’ i ‘Lo poèma dau Róse’, en poesia, i ‘Memórias e racontes’ i ‘Prósa d’armanac’, en prosa.


Felibratge


Però la importància de Mistral va més enllà de l’obra estrictament literària. Ell va ser, de fet, un dels set artífexs de la renaixença cultural occitana del segle XIX, al capdavant del moviment del Felibratge. Tal com explica August Rafanell a ‘La il·lusió occitana’ (Quaderns Crema, 2006), ‘a instàncies del mestre Josèp Roumanille, el 21 de maig de 1854 (diada de Santa Estela) es reuneixen al castell de Font Segunya de Gadanha, propietat de Pau Giéra, set ‘trobaires’. A part del promotor i l’amfitrió, hi conflueixen Frederic Mistral, Teodòr Aubanel, Ansèume Mathieu i Anfós Tavan. Aquell dia es funda el Felibrige o, per dir-ho segons una certa tradició catalana, el Felibratge’. El primer objectiu és ben clar, tal com consta als estatuts del moviment: conservar a la Provença la seva llengua.

‘Els set inspiradors del nou moviment s’anomenaran felibres’, explica Rafanell, i ‘encara avui no sabem del cert quin és l’origen d’un mot tan estrany’. D’entre les moltes teories al voltant del misteriós nom, Rafanell aposta per una: ‘El terme felibre designaria l’home que és de ‘fe libre’, o sigui, de fe lliure. En aquest cas, els de Font Segunya s’haurien autodefinit com a lliurepensadors, amb tot el que això representava en ple segle XIX’. El misteri del nom, la complexa simbologia adoptada pel moviment i la jerarquització dels seus membres donen al Felibratge un innegable caràcter quasi maçònic. El símbol és un estel de set puntes, la Santa Estela, cadascuna de les quals es correspon amb una regió dialectal: la Provença, el Llenguadoc, Alvèrnia, el Llemosí, la Guiena-Perigord, Gascunya-Bearn i Catalunya-Rosselló. I és que per Mistral, la indiscutible cara pública del Felibratge, el català era un dels grans dialectes de l’occità. A la segona meitat del XIX, la teoria mistralenca va agafar entre alguns intel·lectuals de la Renaixença catalana, com Víctor Balaguer, que van simpatitzar temporalment amb el Felibratge.


.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.