divendres, 28 de novembre de 2008

Comtessa Ermessenda de Carcassona.


Aquest any 2008 fa 950 anys de la mort de la comtessa Ermessenda.



Ermessenda de Carcassona (vers el 975 - Girona 1058), filla de Roger I de Carcassona i d'Adelaida de Gavaldà, i muller del comte de Barcelona Ramon Borrell.
Va tenir un paper polític molt important per Catalunya sobretot després de la mort del seu marit, el 1017. Casada el 993 amb Ramon Borrell, participà amb ell en el govern dels seus comtats, en la presidència de les assemblees i tribunals i en les campanyes militars a Al-Àndalus. Un cop vídua, s'encarregà de la tutela del seu fill Berenguer Ramon I fins la seva majoria d'edat, vers 1021. Lluità llavors contra el comte d'Empúries i, més tard, contra el seu propi fill per conservar el poder. Quan aquest morí, el 1035, Ermessenda fou de bell nou tutora, aquesta vegada del seu nét Ramon Berenguer I, perquè la seva mare, Guisla de Lluçà, havia perdut els drets sobre el govern comtal arran del casament amb el vescomte de Barcelona, Udalard II. A partir de 1053 lluità amb Ramon Berenguer, que havia estat excomunicat a causa del casament amb Almodis de la Marca i que es trobava en una situació difícil davant Mir Geribert i la noblesa revoltada.
Durant les regències d'Ermessenda, l'aristocràcia va iniciar el procés de feudalització de Catalunya enfrontant-se als prínceps i a l'Església. Ermessenda fou recolzada per consellers com Gombau de Besora, el jutge Ponç Bonfill Marc i el seu senescal Amat Elderic d'Oris. També hi ajudaren els prelats partidaris de la reforma gregoriana com l'Abat Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà, o el seu germà Pere Roger de Carcassona, bisbe de Girona. Ermessenda s'ocupà de l'església i animà les noves fundacions, com el capítol de la Catedral de Girona, el monestir femení de Sant Daniel de Girona o el masculí de Sant Feliu de Guíxols; així mateix féu importants donacions a Roma en el seu testament. El seu poder provenia de l'immens dot que va rebre de manera usufructuària, que comprenia els comtats de Girona i Osona.

El llegat de l'abat Oliba

El 2008, any del mil·lenari d’un dels pares espirituals de
Catalunya.



L'Abat Oliba ( Besal� v 971 - Sant Miquel de Cuix�, Conflent 1046), abat, bisbe i comte de Berga i Ripoll (998-1003).
Va ser una de les figures amb m�s influ�ncia i rellev�ncia del seu temps, en la cultura catalana i un gran impulsor de l'Art rom�nic.
Tercer fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besal� i de la seva muller Ermengarda, i per tant besn�t del comte de Barcelona Guifr� el Pel�s.
El 1002 renunci� als comtats i ingress� a l'orde benedictina al monestir de Ripoll, on fou escollit abat l'any 1008. Aquell mateix any fou escollit abat del Monestir de Sant Miquel de Cuix�, una abadia de patrocini familiar com la de Ripoll.
Possiblement a inst�ncies de la comtessa Ermessenda de Carcassona l'any 1018 fou nomenat bisbe de Vic.
A la mort del seu pare, el 988, Oliba pass� a exercir, juntament amb els seus germans i la seva mare, les funcions comtals sobre la totalitat del patrimoni familiar. Aix� mentre el seu germ� Bernat heretava Besal� i Guifr� el de Cerdanya, Oliba va rebre els de Berga i Ripoll.
Entre els anys 988 i 1002, Oliba va ser comte de Berga, si b� estigu� associat al seu germ� Guif� els anys 993-994 sobre els dominis de la Cerdanya, el Conflent i el Capcir.
Gr�cies a la seva dualitat d'abat i de bisbe va desplegar una gran activitat judicial i conciliar en defensa dels b�ns i drets de les esgl�sies al seu c�rrec. Aix�, tamb� va impulsar la fortificaci� de la marca de la Segarra.
Va impulsar el moviment de La pau i treva de D�u, vers el 1022 i el 1027. L'acord d'aquest Tractat amb altres bisbes i nobles va tenir lloc a Toluges (Rossell�) i es deia que tots, nobles, cavallers, pagesos i monjos, estaven d'acord a fer que alguns dies cada any fossin dies de Pau, dies en qu� ning� no es podia barallar amb ning� i en qu� els fugitius podien refugiar-se a les esgl�sies i llocs sagrats, segurs de ser protegits i respectats.
Va viatjar diverses vegades fins a Roma per parlar amb els Papes Sergi IV i Benet VIII. Tamb� va relacionar-se estretament amb altres jerarques eclesi�stics com els arquebisbes Guifr� de Narbona i Riambau d'Arles, aix� com amb els bisbes Pere Roger de Girona i Berenguer d'Elna.
Va donar suport al seu germ� Bernat I de Besal� en la creaci� d'un nou bisbat a Besal�, un bisbat que va durar tant sols dos anys (1017-1020).
Va ser un excel�lent llatinista i va deixar escrita una Mem�ria als seus successors en la qual els donava consells per al govern dels Monestirs.
En el decenni 1025-1035, l'Abat Oliba fund� el monestir de Montserrat. El va annexionar a Ripoll i va enviar a Montserrat monjos de Ripoll.
Va dirigir les obres de la bas�lica de Santa Maria de Ripoll, considerada com una de les joies del rom�nic i consagrada l'any 1032.
Va morir al monestir de Sant Miquel de Cuix�, l'any 1046.

divendres, 21 de novembre de 2008

ANTONI GAUDÍ: L’ARQUITECTE DE DÉU

Antoni Gaudí és un dels arquitectes catalans més famosos a nivell mundial. Malgrat això, la seva vida i la seva personalitat continuen envoltades d’enigmes. Per alguns, Gaudí va ser un creador il·luminat per la seva fe a partir d’unes profundes arrels pròpies, per altres, va ser un sant capaç de fer miracles; el que ningú discuteix és que va ser un dels genis més importants a nivell mundial i que les seves obres ja són patrimoni de tota la humanitat.
Gaudí va tenir una infantesa malaltissa, amb sovintejades crisis pulmonars i artritis reumàtica. Gaudí no va ser un alumne brillant, més aviat va ser un estudiant irregular a excepció de l’assignatura de geometria que és on despuntava amb claredat. Molts dels seus professors deien que no sabien si lluitaven amb un geni o amb un boig.
Més que treballar sobre planell, va preferir més projectar sobre el terreny, refent idees i fins i tot, discutir amb els obrers. Ell deia: “L’arquitectura és l’ordenació de la llum”.
Antoni Gaudí va voler ser “l’arquitecte de Déu”. En gairebé totes les seves obres, hi ha de forma subjacent, una clara voluntat de reproduir, continuar i millorar l’obra de la natura. Gaudí considerava la natura com l’arquitectura divina i es veia a sí mateix com l’intermediari arquitectònic entre Déu i els homes: l’interpretador i prolongador de la Creació. Decidir si ho va aconseguir o no, depèn en gran part d’un acte de fe.
Un segle i mig després del seu naixement, les seves obres travessen el temps i les fronteres. Pràcticament no hi ha cap persona culta del planeta que el desconegui, persones on no podrien dir amb certesa on és Catalunya, coneixen l’arquitecte.
En aquell temps, els corrents artístics giraven al voltant de les creacions medievals, en especial les de l’estil gòtic. Ell va fer seva la frase: “L’ornamentació és l’origen de l’arquitectura”. “Ens hem de basar en el passat per arribar a fer una obra valuosa: la veritable originalitat és tornar als orígens”.
Les genialitats de les seves obres es fonamentaven en dos elements bàsics: la terra i la fe.
Hi ha un fet clau i que no és la de crear polèmica sinó d’oferir un fet que a causa de l’època de dictadura que es vivia a Espanya, es va amagar: “La seva profunda catalanitat”. Ell va dir “Sempre m’he sentit profundament català i he viscut la meva terra, Catalunya, i la meva gent d’una forma natural i absolutament emocional”.
Per estranys que puguin semblar alguns dels seus edificis, sempre va tenir preferència per materials comuns com la pedra o el maó, tornant a l’origen de les tradicions artesanals de Catalunya que eren la Ceràmica i la Forja.
La fe d’Antoni Gaudí en Catalunya era en el seu temps, molt més gran que la que poguessin tenir els homes que en aquell moment la defensaven. Com un il·luminat, estava convençut que sobre la terra catalana havia de créixer un gran poble. Ell va dir: “A Catalunya parlem català com a llengua pròpia però també es parla castellà ja que aquesta llengua és la parlada a tot Espanya”. Ell tenia molt clar que vivia a la seva terra i per això havia de parlar en català. En feia una qüestió de principis. La seva actitud, li va portar problemes no solament polítics sinó també professionals. “No és fàcil orientar-se políticament en un país on mitjançant la mentida sistematitzada, es vol amagar la nostra situació d’identitat nacional”.
Un fet poc conegut en la seva vida, va ser la seva detenció un 11 de setembre de 1924. Cada 11 de setembre a Catalunya es commemora la Diada Nacional catalana que va significar la derrota dels catalans el 1714 en mans de les tropes espanyoles i Catalunya que havia estat fins aquell moment, una nació lliure, va passar a ser territori espanyol, patint en aquell moment, la prohibició de la llengua i la cultura catalana. Encara actualment, cada 11 de setembre a Catalunya molts catalans surten al carrer per manifestar-se pel reconeixement dels nostres drets com a poble.Aquell 11 de setembre de 1924 se celebrava una missa en record als catalans que van caure en aquella guerra i Antoni Gaudí no hi va faltar. Aquesta activitat va ser prohibida per la dictadura del General Primo de Rivera. Ell es va negar a complir aquestes ordres i va ser detingut per aquest motiu i també per negar-se a parlar en castellà. Malgrat els seus 72 anys, Gaudí va ser colpejat i arrestat i va estar a la presó en companyia de delinqüents comuns. Finalment va ser posat en llibertat després que un amic seu, va pagar una multa. Gaudí actuava d’una manera que a major repressió contra Catalunya, més rotunditat posava en la seva fe patriòtica. Ni davant de la força de les armes claudicava.
Gaudí creia que Catalunya era el poble més ben dotat per a la vida i la creació artística. En el seu temps va patir com ningú l’enveja concentrada dels mediocres que no podien tolerar la singularitat i magnificència de l’obra d’un independentista català.
Gaudí es va casar amb Catalunya: tot ho veia a través de l’arquitectura. Ell va dir: “Jo treballo per Catalunya dintre el meu camp apropiat, alçant el Temple, ja que el temple és el més digne de representar un poble”.L’orgull i la senzillesa de Gaudí no tothom sap entendre-la, molts dels seus biògrafs, amb superficialitat, poden confondre’ls amb el procedir d’un llunàtic.
Gaudí no anava curt d’empenta i en el mateix grau tenia l’impuls independentista. Moltes obres d’art estan basades amb els orígens de Catalunya i en concret amb la bandera catalana. La bandera catalana és una de les més antigues d’Europa i és una de les banderes anomenades heràldiques. Se l’anomena familiarment “La senyera” o també “les quatre barres” que segons la llegenda van ser fetes amb la sang del comte català, sota el fons d’un escut groc, com a recompensa per haver lluitat valerosament. En la gran obra del Temple de La Sagrada Família Antoni Gaudí, Gaudí es va inspirar amb els Castellers (torres humanes) de sis pisos on va trobar les lleis de l’equilibri i les formes de la catedral. En aquesta gran obra rep homenatge de Catalunya a Déu, tot alçant les quatre barres de la bandera catalana cap al cel. L’entusiasmava fer conjunts a base de quatre campanars per produir inconscients evocacions de les quatre barres (en totes les direccions), que interpretades així adquirien una força sumptuosa i glorificadora.Creia que calia retornar-li a Catalunya els seus antics símbols, suplantats des del 1714, i que era necessari fer-ho de forma molt original i espectacular si veritablement es volia que retornés la confiança en nosaltres mateixos.
Gaudí té molts altres símbols patriòtics escampats entre la seva obra ja universalment reconeguda. Va dissenyar l’escut de Catalunya al Parc Güell de Barcelona, o els peixos amb les quatre barres que va dissenyar en record de les Glòries catalanes, les quals, amb eufòria arribaren a pensar que cap peix del Mediterrani no podia moure’s si no portava marcada les quatre barres catalanes. Gaudí va materialitzar aquesta idea, i la va transformar en un dels seus símbols decoratius a la façana principal que dóna al Jardí, a Bell-Esguard. També hi ha projectes que no va arribar mai a realitzar i dels quals, només en queda la idea coneguda de la intenció de fer una bandera de Catalunya, de més de vint metres d’alçada, realitzada en mosaic i sobreposada a una roca de Montserrat, amb una campana monumental feta per subscripció de tota la terra catalana. Havia de ser un permanent i solemne homenatge als grans almiralls de la marina catalana i als prohoms de la nostra nació.
Gaudí va ser un gran català, un independentista convençut. Aquest fet ha estat rigorosament amagat, com si fos un delicte o un pecat imperdonable: Com a màxim se’l presenta com a un catalanista enamorat de la cultura del país.Si mirem la seva pròpia arquitectura no es pot entendre res si prèviament es desconeix l’origen principal del seu treball. Gaudí va voler convertir Barcelona en la gran capital d’una Catalunya lliure i poderosa. Voler retornar i col·locar-li al país, els angles correctes: aquesta és la missió del gran patriota que es desconeix.Sobre un personatge tan universal on s’han escrit tants llibres i biografies es desconeix aquest fet que els comento, hem de creure que ens volen silenciar aspectes de la nostra història.Del geni de Gaudí han quedat les seves obres que per poc que un es fixi en elles, veurà que hi va posar una gran dosi de catalanitat que es fa evident en cada detall. Abans de morir va deixar-nos el següent escrit: “Un poble no se’l pot matar, es poden ofegar veus, tancar vàlvules, però llavors la pressió augmenta i creix el perill d’explosió. I si tantes vàlvules es tanquen, l’explosió és inevitable”.
Gaudí no va ser solament un genial arquitecte modernista i un home de conviccions espirituals, amb una personalitat emprenedora, sinó que també va ser un lluitador nat, un independentista que va lluitar per la llibertat de Catalunya. Sens dubte, un gran geni.

300è aniversari de la caiguda de Dénia en mans dels Borbons.


Historiador Oriol Escuté CA
Joan Rota CUP
Josep Planchart EC
Nerta Cervera PDD
Dídac López PSAN
Josep Maria Armengol RC
Xavier Andreu UNCat
Santiago Espot CA
Cloenda

diumenge, 9 de novembre de 2008

Josep Maria Batista i Roca







Al 1911, ingressa a la universitat per seguir les carreres de Dret, i de Filosofia i Lletres, i es va doctorar a Madrid, (com era habitual a l'època).

De Josep Mª Batista i Roca podríem dir que tota la seva vida ha estat dedicada a la reconstrucció nacional, com ell va dir mes de un cop, Catalunya era la seva nòvia, la seva dona, la seva filla, la seva mare, la seva 
vida.


La primera guerra mundial (1914-1918) el va sorprende a Anglaterra. De Londres anà a Dublin per conèixer la gent que lluitava per l’alliberament nacional irlandès.
Fou amic de Francesc Cambó molts anys, fins que van trencar políticament.

Va publicar numerosos articles i publicacions en revistes.
La dictadura de Primo de Ribera, fou un cop molt fort pel ressorgiment nacional de Catalunya.

Al 1924 deixà la universitat, per concentrar tots els seus esforços en impulsar i realitzar activitats de conspiració i formació nacional des del Centre Excursionista de Catalunya, va començar amb la creació de Guies Excursionistes, després Minyons de Muntanya, i després la creació de PALESTRA, associació nacional patriòtica de caire esportiu)

Del 1925 al 1928 va publicar a la Revista de Catalunya, un asssaig, Raça, Poble i Nació, al 1927 Les Organitzacions per a l'educació de la joventut a l'extranger.

Quan va caure el grup que va conspirar contra Alfons XIII en el Complot del Garraf Batista i Rova es va fer càrrec del SEM (Societat d’Estudis Militars) i la converteix en ORMICA (Organització Militar Catalana), que va integrar el Grup 1640, també de caire secret.

De PALESTRA digué Pompeu Fabra que la tasca era crear els futurs lluitadors, els quals esperem-ho seran els vencedors.

Quan Macià proclama la República Catalana el 14 d’abril de 1931 Batista i Roca crea la Guàrdia Cívica entorn el President, per defensar la República Catalana acabada de constituir, i que amb el temps hauria d’esdevenir la Guàrdia Nacional de Catalunya. Durant la República va engegar diferents campanyes la defensa de l’ús social del català, campanya a favor de l’Estatut de Núria...
Al 1933 viatja a Euskadi amb un grup de catalans per donar suport a les aspiracions autonòmiques del País Basc.

El 8 de juny del 1934, va a la Generalitat , per parlar amb el president Companys, com a secretari de PALESTRA, i a partir de aquell moment comença una forta amistat amb el president , que s’ intensifica cada cop més.


Tota la seva vida , va ser un constant d’escrits, comunicacions, parlaments, iniciatives, viatges i reunions.

El 6 de setembre de 1975, li escriu a Terradellas i inicien intensos i sovintejats contactes, li diu "veig amb preocupació el moment actual i ancara més el futur , si els catalans no estem units i preparats".

El 26 de juny de 1976, a Sant Miquel de Cuixà, li fou lliurada la medalla d’Argent del centenari del Centre Excursionista de Catalunya, que reconeix als socis de mes de 60 anys de antiguetat.

No va sotmetres mai a cap mena de dogmatisme, era un demòcrata nat, receptiu i bon observador, europeu i universalista. El seu instint pur de patriotisme era una font viva d'inspiració.

Per ignorància, per feblesa, per incapacitat, o per voluntat pròpia, els partits que han tingut el poder a Catalunya, no han sapigut entendre el misatge de Batista, han preferit agafar parceles de poder de la forma que fos. De poder només hi pot haver un en democràcia i catalanitat, aquest és el verdader missatge de Batista i Roca.

Va morir el 27 d'agost de 1978.
(Dades tretes del llibre de Victor Castell, 1ª edició abril 1995. Rafael Dalmau editor. Barcelona)

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.